Petits Fours

Trasllat de Blog

2010-10-30T19:51:00.004+02:00

La tecnologia mana, i les facilitats encara més. Així que donat que a diferència de Blogspot, WordPress ofereix eines d'edició pròpies i gratuïtes per a iPad i iPhone he decidit traslladar el blog a una nova adreça.

It's up to you, NY!

2010-06-22T02:27:00.002+02:00

Veig aterrar l'Airbus A330 d'Air Europa que m'ha de tornar a casa. Majestuós, m'interromp la visió al passar pel carrer de taxi l'Airbus A380 d'Air France. És el primer cop que veig un A380 "de veritat". Immens. Fins i tot davant d'un altre A330, en aquest cas de TAM, que s'ha esperat a passar.

El fons d'escenari són els strobe, beacons o senzillament els llums vermells que porten els avions i fan pampallugues. British Airways, Singapore Airlines, Swiss, Delta, Qatar, JetBlue, més Delta...poc a poc tots van alçant el vol cap els seus destins, la majoria d'ells a l'altra banda de l'Oceà Atlàntic.

El camí fins a l'aeroport ha estat memorable...crec que per NY no tornaré a fer servir el servei de furgonetes de la compañía "SuperShuttle" en la meva punyetera vida. Si el camí d'anada ja va ser tortuós, especialment després de 8 hores de vol, la tornada ha estat per escriure un vodevil: De Manhattan a JFK passant per LGA. Dues hores i mitja de trajecte, comptant que quan ja haviem sortit de "La Guardia" una passatgera ha deixat anar una exclamació de "què estem marxant de l'aeroport?"...doncs sí, mitja volta i a deixar la senyora que no havia badat boca quan s'ha preguntat quins passatgers es quedaven allà. Ja posats hem aprofitat per recollir a una altra passatgera que havia baixat anteriorment sense adonar-se que allò no era JFK. Puc entendre que algú s'equivoqui de terminal, però em sembla increïble que algú s'equivoqui en l'aeroport que ha d'agafar l'avió!!!...com a Barcelona no tenim 3 megaaeroports, això no ens passa.

Quatre dies a NY i només 7 hores per fer turisme. La resta feina...la Red Bull Air Race. Feina i molta, però molta calor. Només venia de gust sortir a passejar una mica a l'amagar-se el sol.

Dos fet per rememorar. Primer, el sopar de premsa a la terrassa del Ritz...terrassa al 14è pis, però abocats al mar, sense traves visuals, deixant-nos acaronar per una càlida brisa mentre amb una copa de xampany vèiem com l'astre rei obria pas a la nit, el millor escenari per a contemplar un preciós castell de focs artificials a New Jersey.
El segon, el ferry de Staten Island...un trajecte tranquil sobre el mar, acompanyat de la música de Louis Armstrong.

Senzillament, fruïr de Manhattan, depén d'un mateix...it's up to you

Només fa dos mesos...i sembla que faci dos anys

2010-05-22T22:53:00.003+02:00

Sí, fa poc més de dos mesos del parèntesi laboral a ENDESA. L'equivalent a uns 8.000 kilòmetres en cotxe per les nostres carreteres. Amb el canvi de feina també ha succeït el mateix amb la conducció. En els darrers 6 anys dec haver fet aproximadament uns 300.000 kilòmetres de carretera, autopista o camins de muntaya. Una mica més de vuit voltes a la terra sense sortir de Catalunya...i això marca.

Mentre anava deixant imperceptibles restes de pneumàtic sobre l'asfalt de l'A2 o l'Eix Transversal anava repassant el traçat mentalment...centre emisor de la Panadella, subestació de Cervera, la central hidràulica de Lleida, Magraners, Osona...records d'hores passades en aquestes instal·lacions, de dia i de nit, amb sol o boira...espais que puc recòrrer mentalment, no en va, tal com dic, només fa dos mesos que ja no n'obro els cadenats, giro les claus als panys i teclejo els codis de les alarmes...però avui, camí de Lleida, tot semblava molt llunyà...estranyament llunyà.

Belgrad

2010-04-20T22:04:00.003+02:00

De ben poc que no em quedo penjat a Belgrad pel núvol de cendra. No hagués estat cap tragèdia, ben al contari, segurament un plaer.

Sarajevo, Zagreb, Split...ciutats que anaven apareixent a la pantalla del sistema d'informació de vol de l'avió. Records d'adolescència d'una guerra que m'acompanyava durant els sopars. Una guerra que ja queda lluny, però no massa.

Amb el pensament que s'hagi passat pàgina comencem a descendir sobre Sèrbia. Sorprén la verdor del paissatge. Toquem terra a l'aeroport de "Belgrad - Nikola Tesla". Feia divuit anys que no hi havia cap vol regular entre Espanya i Sèrbia, i no cal dir-ho, l'espectació era total.

L'Airbus A320 d'Spanair, l'EC-IPI, l'únic amb la nova pintura, fa bona companyia a dos altres companys de l'aliança, Lufthansa i Swiss. Però la conjugació de blau i taronja del nous colors d'Spanair dónen un punt d'alegria al cel de grisalla.

Omplim la sala d'autoritats de l'aeroport i comença una rebuda càlida i afectuosa, començant per la de l'Ambaixador. D'allà, cap a la ciutat, en comitiva escortats per la policia, com volent fer partícip a tothom de la bona nova.

Dinar d'intencions. Des del President d'Spanair fins al Viceprimerministre de Sèrbia. Tothom vol posar la seva paraula de joia en un moment tan especial.

La tarda és per a gaudir. Ruta turísta pel centre de Belgrad. Breu però intensa. Sorprén la gran quantitat de trànsit, però amb una població similar a la de Barcelona, no disposen de metro. Nexe d'unió de cultures i de les tres principals religions. Com bé apunta la guia, potser això ha estat l'origen històric de tots els conflictes.

Caminar pel centre de Belgrad és agradable. Carrers vius i plens de gent. Botigues tan familiarsper a nosaltres com Zara o Camper ocupen els baixos d'edificis moders o "Art Noveau". Arribem al gran parc que ocupa la fortalesa. Un d'aquells bonics parcs europeus on els petits van a còrrer, els joves a enamorar-se i els grans a compartir estones.
Veient una preciosa posta de sol sobre el Danubi, envoltat del silenci, sóc incapaç d'imaginar-me que només fa deu anys, hi va haver-hi una crua guerra. El temps cicatritza les ferides i fins i tot es cura, però rarament fa oblidar les més greus, fins passats mooolts anys. Segurament, d'aquí d'un deseni, Sèrbia ens acompanyarà dins el "club" de la Unió Europea. Veig que al mateix ritme, si no passa res estrany, Belgrad florirà oferint-nos en tot el seu esplendor el que ja és un gran lloc per conèixer.

Canvi de xip

2010-04-12T22:29:00.004+02:00

L'asfalt de Rambla Catalunya és com un mirall després d'unes hores de pluja. Fanals reflexats i semàfors bessons que fan innecessari aixecar la mirada al caminar.
Poca gent, una tranquilitat inusual.

Decidir-me a sopar unes tapes en ple centre és com un petit exercici d'assumpció de la nova etapa laboral. Mai m'ha agradat sortir entre setmana. Sempre he tingut molt present la visió del despertador sonant a primera hora i les mínimes hores de son que acostumo a requererir per "ser persona" el dia següent. Ara és també una feina d'horaris irregulars i estranys, però que generalment no comporta matinar. Això significa poder fer alguna petita raresa entre setmana, ja sigui sopar tranquilament sense mirar el rellotge o anar tard al cinema el dia de l'espectador.

Ramblejo fins a gairebé tocar la Pl. Catalunya, cap el "Piscolabis". Una tònica i tres temptacions: tempura de verdures, foie a la planxa amb poma i pintxo de filet de bou. Entre plat i plat vaig omplint línies sobre el full. La tranquilitat del local hi ajuda. Les converses mantenen un to baix...quasi de confidència. Tot plegat sense estridències.
Dono bona compte de les tapes, ben respectables.

Torno a pensar en el despertador, pero l'oblido immediatament. Poder aixecar-se al matí sense aquells bips aguts, compensa altres coses. La ciutat es lleva aviat, més d'un es sorprendria de veure el trànsit a la Ronda a quarts de cinc del matí. Jo mateix "he posat carrers" i he vist sortir el sol camí de la feina. Però la ciutat política arrenca una mica més tard.

Tinc ganes de posar-me a veure "el Padrino" a l'arribar a casa, però potser ja seria excessiu. Deixem temps als canvis.

Un poleo-menta per arrodonir el sopar. Anuso la bufanda i faig camí fins a deixar-me engolir per la boca de metro de "Catalunya".
Camí a casa em deixo seduïr per les grans bandes sonores del mestre Jerry Goldsmith. Poc a poc, inici de nova etapa.

Test Drive: Mercedes-Benz Classe E "Cabriolet"

2010-03-12T17:56:00.003+01:00

"Four People, Four Seasons": amb aquest lema presentava recentment Mercedes-Benz el derivat "Cabriolet" de la seva nova classe E, un vehicle pensat per a ser usat tot l'anys gràcies de dues innovacions, l'AIRCAP i l'AIRSCARF. Dos sistemes que per una banda eviten les turbulències a l'interior del vehicle creant una bombolla tèrmica i, per l'altra, la bufanda d'aire calent que ens embolcallarà el coll amb un càlid fluxe regulable desde del capçal del seient.

Quan hom paga el que costa un Mercedes-Benz evidentment s'espera trobar un vehicle de primera categoria i sense cap dubte això és el que podrà trobar-se.

He tingut ocasió de probar dues motoritzacions de sis cilindre diferents i amb els mateixos acabats. Per una banda el model E350CDI amb un giny diesel de 2987 cc. i 231 caballs de potència. Altrament, també he tingut ocasió de tastat el seu germà en benzina, l'E350CGI de 3498cc. i uns inacabables 292 caballs. Ambdues unitats anàven equipades am el nou canvi de marxes automàtic "7G-Tronic" de, tal com diu el seu nom, 7 marxes.

Primeres Percepcions
Refinament, qualitat i magnífics acabats. Només obrir la enorme porta ja es nota amb el que s'està a punt de jugar. Des dels guarniments en alumini pels peus fins a l'impecable finalitzat de la pell. Tanco la porta amb un so sòlid i ben esmorteït. El reglatge dels magnífics seients és completament elèctric. Podrem fer ajustos lumbars o de la llargada de la banqueta mijançant els comandaments situats al propi seient. El reglatge del volant és també totalment elèctric i es realitza mitjançant una palanca situada a l'esquerra de la columna del volant, junt amb el comandament de intermitents i neteja-parabrises i amb la palanca del control de velocitat "Distronic". Potser aquí si que no hagués estat de més posicionar alguna palanca al cantó dret i descongestionat l'esquerre.
Amb tot el respecte que mereix un cotxe d'aquest nivell giro delicadament la clau de contacte. Només una lleugera "sensació" evidencia la màgia que s'ha produït dessota el capó. I aquí he de dir que ni a l'engegar ni en conducció normal percebrem cap diferència entre el model de gasoil i el de benzina, només silenci.

E 350CDI BlueEFFICIENCY
Ajusto miralls, peu al pedal de fre i palanca de canvis en posició "D". Començo un recorregut de 70 kms. variat amb autopista, carretera i una mica de traçat urbà. L'equip de so signat per "Harman-Kardon" sona esplèndidament. La capota tricapa de tela mostra tan bona insonorització com predica el fabricant. No només no hi ha lloc per a cap estrany soroll aerodinàmic, sino que la seva insonorització és tan bona com la d'un sostre dur.

Sense sobrepassar els límits legals (no volem pas cap multa), val a dir que el comportament del vehicle és impecable, i en carretera revirada, anant-hi una mica per sobre en algu cas, no fa cap gest estrany en corba. Perfectament noble sobre el traçat que el conductor li marca. La suspensió adaptativa resulta molt agradable ja que es "menja" les irregularitats del ferm, però no ens porta en cap moment a sensacions estranyes.
El comportament del canvi automàtic és exquisit. Ni una sola estrebada ni cap comportament indesitjable. També cal dir que l'enorme parell motor de 540 nm. disponibles des de les 1.600 rpm. fan que no s'hagi de recòrrer al canvi en gaires casos en una conducció normal en cas d'afrontar una pujada o fer un avançament simple. El motor és totalment capaç d'entregar potència sense reduïr. Ara, si volem divertir-nos només hem d'apretar a fons o endur-nos el pedal fins al topall. Una, dues o tres marxes menys que ens faràn sortir disparats, i és que el motor és capaç de posar-nos de 0 a 100 en 6,9 segons. Ara sí, en en situacions com aquestes és quan l'escoltarem en la seva esplendor: un so greu però sobri alhora. El 350CDI no ens posarà en cap compromís a l'hora de fer un avançament o d'incorporar-nos a una via ràpida.

Sempre he estat una mica gandul conduïnt, ja m'ho deia el professor d'autoescola, així que m'encanten els canvis automàtics (i més des de que els vaig provar). També adoro els controls de velocitat, així que no em puc estar de provar el sistema "Distronic" amb "PRE-SAFE" que incorpora la unitat de proves, però que és opcional en els models a adquirir. Funciona de forma senzillament sorprenent. Per autopista el programo a 120 kms/h. i que mantingui una distància de 20 metres. L'ajust, fet mitjançant un radar que duu darrera la graella és perfecte, accelerant i frenant el cotxe mantenint sempre lliure l'espai que li hem marcat tant si és en conducció normal com si s'ens incorpora algú entremig. En carretera resulta encara més divertit, programat a 90 kms./h. em va permetre creuar dues rotondes sense haver de prémer ni el fre ni l'accelerador. Va reduïr fins a 20 kms/h. quan el vehicle del davant ho va fer i posteriorment i de forma gradual va recuperar la velocitat inicial. Destacar que el control de distància també ens indicarà mitjançant un testimoni si estem massa a prop del vehicle que ens antecedeix i activarà un avís sonor si veu que ens hi acostem a massa velocitat, advertint-nos així del risc a temps d'evitar una topada. Per si queda algun dubte, sí, el sistema "Distronic" és capaç d'aturar totalment el vehicle. Si ho preferim, tal com en altres marques, podem escollir treballar en forma de limitado i no pas de regulador. En carretera és un sistema que no em convenç massa, però en ciutat, limitat a 50, resulta ben útil.
Un cop arribat novament a destí, arriba la sorpresa, faig una ullada al consum: 6,9 litres als 100!...magnífic tenint en compte el traçat realitzat.

E 350CGI BlueEFFICIENCY
Segon dia de prova i avui benzina. El traçat, tot incorporar una part d'autopista, és eminentment muntanyós. Tinc ganes de sentir els gairebé 300 caballs i no trigo gaire a fer-ho. Una incorporació en pujada a una carretera amb doble carril en el meu sentit. Pedal a fons fins el topall i comptarevolucions que immediatament s'enfila fins a les 5.500 voltes...increïble...clavat al seient i sense prestar més atenció de la necessària al quadre d'instruments, no seria prudent treure els ulls de l'asfalt. Aquí notem una de les poques diferències amb el motor de gas-oil, el so del motor és més agut però igualment agradable. Una altra és el fet de rodar a un règim una mica més elevat, tot i que el canvi tendeix sempre a fer rodar el cotxe al mínim de revolucions. Aquí sí que és juga més amb el canvi a la més mínima insinuació de juguesca sobre l'accelador.
Afluixo el pedal abans de tenir algun disgust i retorno a la realitat i el confort que comporta. Just al sortir he obert la capota. Tot i haver-hi unes temperatures que oscil·len entre els 4 i 6 graus el sistema de climatització juntament amb l'AIRCAP i l'AIRSCARF fan que l'interior del vehicle (amb les finestres pujades) sigui totalment confortable en l'aspecte tèrmic. No diré pas que es pugui anar amb màniga curta, però no cal més que un jersei, o si encara fa més fred amb una simple jaqueta lleugera. També en l'acustic, ja que és perfectament possible mantenir una conversa amb el nostre acompanyant rodant a 120 kms/h. i amb la capota oberta.
M'agrada el correcte funcionament del sistema de navegació (i telèfon), que es controla amb una gran roda situada a la consola central, perfectament a l'abast de la mà.
Apart del sistema "Distronic", el vehicle incorpora una càmera que és capaç de reconèixer els senyals de límit de velocitat, els quals apareixen projectats sobre el quadre d'instruments i, també s'usa per a ajustar de forma automàtica l'intensitat dels fars bixenó depenent de la distància que mantenim amb altres vehicles.
Faig la mateixa consulta de consum un cop arribat, a destí. El tipus de carretera i un motor amb més cubicatge és deixen notar, però tampoc gaire, només poc més d'un litre més als 100 kms/h.

Conclusions
Mercedez-Benz espera vendre fins a 200 unitats d'aquest vehicle a Espanya, un cotxe que marca preu de sortida sobre els 60.000 euros en la versió més senzilla. He de reconèixer el magnífic treball que s'ha fet per a convertir aquest cotxe en un "quatre estacions" i que la qualitat general és tan magnífica com la de la motorització. Un vehicle per a fruïr de veritat.

Incomunicat!

2010-02-27T18:38:00.003+01:00

Ahir vaig baixar en tren des de l'estació de Girona fins a Barcelona. A bord del "Regional Express" que camina sobre el vell corredor Girona-Sils-Maçanet-Granollers-Barcelona.

Suposo que l'alegria de disposar de WiFi públic i gratuït a l'andana de l'estació de tren em va conduïr al pensament de seguir fent coses a bord del tren.
Il·lús de mi vaig voler connectar-me amb el món vaig posar l'USB del "Vodafone Connect" a l'ordinador per a tenir connexió a internet.

Doncs bé, dic il·lús atés que va ser impossible mantenir l'enllaç de dades amb una mínima qualitat entre Sils i gairebé Granollers. Entremig nombrosos talls de senyal. Ni tan sols un nivell "GPRS" ordinari, ja no demano WCDMA o HDSPA. No. Senzillament no hi havia xarxa. I no estem parlant d'un corredor ferroviari entremig de muntanyes aillades. No. Estem parlant d'un corredor ferroviari que de forma continuada voreja poblacions de certa entitat i uneix dues de les principals ciutats de Catalunya i l'utilitzen milers de ciutadans cada dia.

Potser cal mirar-ho des de l'aspecte positiu de no haver de suportar algunes trucades durant certes parts del trajecte, però tot plegat visualitza una certa manca d'interés i projecte en l'apropament de les comunicacions als ciutadans arreu del territori.

V Jornades Aeroports Regionals (i 2)

2010-02-26T14:55:00.003+01:00

Punt i final a aquestes denses cinquenes jornades d'aeroports regionals.

Després de la magnífica intervenció d'ahir d'en Ferran Soriano, vam tenir ocasió de conèixer el projecte del primer aeroport de titularitat totalment privada (Ciudad Real), i la seva cursa d'obstacles per a poder arribar a posar-se en marxa.

El president d'ACETA, l'altra associació de companyies aèries va fer també una interessant intervenció a un va posar de manifest una certa artificialitat del sector, promoguda per polítiques d'ajudes poc transparents, i va instar a que l'aviació també es mogui dins les lleis de mercat més dures.

Però com sempre sol passar en aquests events, algunes de les xerrades més interessants s'acaben produïnt davant una taula.

El "sopar de gala" servit pel Celler de Can Roca va ser un bon marc de conversa.

Vaig tenir ocasió de compartir taula amb gent d'aquella que dona gust. El subdirector de Rel·lacions Institucionals d'Spanair, el Responsable de Marketing de Ryanair, membres de promoció turística del govern Canari, el Catedràtic d'economia Germà Bel, ben conegut pels seus plantejaments aeroportuaris, i fins i tot durant una estoneta va acostar-se el Conseller Delegat de Vueling. En alguns casos converses d'aquelles que el més interessant és senzillament escoltar, però d'altres molt participatives. He de dir que m'ho vaig passar molt bé amb en Germà Bel en l'intercanvi d'opinions sobre aeroports. És genial poder tenir debats amb algú que tot i ser un catedràtic no imposa càtedra i que permet anar trobant escletxes a les argumentacions. En tot cas, molt enriquidor parlar amb ell sobre model aeroportuari, l'aeroport d'Alguaire, el futur aeroport corporatiu d'Òdena...i acabar parlant sobre el substrat econòmic de les terres de l'Ebre.

Durant el transcurs de la nit vaig tenir també ocasió de viure en primera persona les negociacions per obrir un parell de rutes, fet del qual per raons obvies, no donaré més detalls.

Germà Bel ha estat l'encarregat d'obrir les ponències al matí, i ho ha fet parlant del sistema de funcionament d'AENA i la proposta del Govern Central. L'ha continuat una Dra. catalana de la Universitat de Konstanz que ens ha explicat el model aeroportuari alemany, i finalment un consultor anglés ha detallat el sistema de privatització de diversos aeroports al món.

Segona part integrada per el responsable de rel·lacions institucionals d'Air Europa a on ha fet una "posada en situació" del moment gens dolç, que està patint el sector de l'aviació.

Tercera part dedicada a posar sobre la taula l'impacte que genera un aeroport regional sobre l'economia de la zona. Aproximadament 22.000 llocs de treball per cada milió de passatgers transportat. S'ha parlat abastament del model de Girona amb la seva projecció turística.

El punt i final de les Jornades l'ha posat el Conseller Huguet, del qual lamentablement no tinc res a destacar de la seva breu intervenció, més que ha deixat estupefactes als assistents (professionals del sector aeri), amb alguna de les declaracions que ha fet.

En resum, dos dies i mig interessantíssims i per aprender molt. Ara, a esperar l'edició del proper any que tocarà a Fuerteventura.

V Jornades Aeroports Regionals (1)

2010-02-25T15:15:00.002+01:00

Aprofito la intervenció d'en Ferran Soriano (que ja vaig poder veure ahir a la roda de premsa propia d'Spanair), per reflexionar una mica sobre la meva assistència per primer cop a les Jornades d'Aeroports Regionals que organitza la Diputació de Girona des de fa ja 5 anys.

D'entrada ho resumiria amb una sensació: "una meravellosa cura d'humilitat".

Quan hom creu que sap moltes coses d'algun tema en concret, és sempre un plaer veure que encara es pot aprendre molt més.

Molt agradable va ser el sopar informal d'ahir a la nit. Una gran ocasió per escoltar opinions i idees de persones altament vinculades al món de l'aviació. Des de la petita companyia d'aviació regional a la primera iniciativa d'aeroport privat.

La Jornada d'avui ha començat amb la ponència del Director General d'IATA per Espanya i Portugal que ha fet un repàs de la situació actual de l'aviació comercial. S'ensuma un petit respir amb un repunt de la demanda. Però segurament el que més m'ha agradat ha estat la part de la sostenibilitat: nous combustibles, millores tècniques, implantació del bitllet electrònic per als passatgers, el "bitllet electrònic" per a càrrega, la millora en la gestió dels equipatges i la implantació del sistema "fast-travel", quelcom perfectament assumible gràcies a les noves tecnologies.

S'ha continuat amb una taula rodona amb la participació de Ryanair, Andalus i Vueling. De Ryanair poc que dir, en realitat ha explicat ben poc que aportés res d'interés, deixant de banda la implantació d'alguna nova base per Europa i la compra de més avions. Això sí, una cosa ha quedat ben clara, el leit-motiv de Ryanair és "cost".

M'ha agradat molt la intervenció del Conseller Delegat d'Andalus. Ha fet una crua reflexió sobre allò que implica les low-cost, incidint molt en la qualitat del llocs de treball que es generen en aquesta companyia.

La intervenció de Vueling ha estat potser més similar a la de Ryanair, però al menys ens hem trobat amb una bona exposició sobre una companyia de baix cost però sense arribar a l'enquadrament de Ryanair.

Per finalitzar la primera part de les Jornades, una exposició-reflexió del president d'ACETA (Associació de Companyies Aèries), sobre millores possibles per al sector a nivell europeu, unes reflexions que han enllaçat amb la posada sobre la taula del model de l'aeroport de Girona.

En tot cas, he viscut una cosa que potser sorprendrà, i es tracta del nou model aeroportuari. Mai hagués pensat que la aferrissada defensa que fa la societat de Catalunya sobre com ha de ser el model aeroportuari es també fermament defensat per persones d'altres parts d'Espanya. Fa obvi allò de que quan es deixa la sociopolítica apart i qui parla de l'assumpte és la gent que sap allò que diu, tot canvia: lliure gestió i competència entre aeroports, no entre Comunitats ni territoris.

Barrets -/´\-

2010-01-31T21:18:00.002+01:00

Fa ja uns quants anys que vaig comprar el meu primer barret, un fedora de feltre verd. Que fa conjunt impecable amb un llarg abric de llana del mateix color. D'ençà aquell dia s'han anat afegint uns quants més fins sobrepassar la mitja dotzena. Algun altre fedora de diferent color, un parell de tall més modern i per descomptat, els barrets d'estiu, els de panamà o de pasta de paper que em cobreixen de sol a l'estiu.

Fa sis o set anys portar barret per Barcelona era una absoluta raresa, a diferència de capitals europees. En canvi he de dir que a dia d'avui ja no "canta" tant això de dur barret. Aquest mateix matí, passejant entre Sant Andreu, Nou Barris i Horta-Guinardó, n'he vist al menys 6. I de gent de totes les edats. Impensable fa deu anys.

Pel desembre del 2008 ja en vaig veure bastants a Tokio, que allà són molt trendies...i bé, deu ser que la moda ha anat seguint el moviment de la terra. Ara ja en pots trobar fins i tot a les botigues de roba de marquest tipus Zara, Celio, etc. I Quiksilver, que a la seva botiga de Honolulu m'en vaig endur un de fibra de paper color carbó.

El mon d'avui en dia no està massa fet per portar barret. Si vas a un bar, per exemple, no saps a on deixar-lo.

Tot i això, em segueix semblant un magnífic complent. Una peça ben adient per a complementar el vestir. I per no passar fred ni calor!

Magatzem Nuclear

2010-01-25T21:13:00.002+01:00

Segueixo amb una certa calma els esdeveniments que van succeïnt-se al voltant del magatzem de residus nuclears d'Ascó.

D'entrada veig molta hipocresia, molta demagògia i molt "no pel no". Només em cal veure el lema de la manifestació: "Ascó, Catalunya diu que no". Bé, si ara obrim la veda a poder decidir sobre les legítimes decisions d'altres territoris, que m'avisin que començaré a practicar-ho, i cada cop que algú faci una obra que em produeixi disgust dins el seu municipi, requeriré que m'hi deixin intervenir.
Això per no parlar sobre aquesta descoberta de que alguns Regidors de l'Ajuntament o familiars seus treballen a la central. Caldrà, a partir d'ara ser vigilant: conec un Regidor d'un poble del Pallars que treballa per a ENDESA, i una familiar d'un Diputat que treballa a un Mercadona de caixera.

A Catalunya, a Espanya i molts altres indrets el conflicte d'opinions sobre l'energia nuclear i tot allò que en deriva és un fet. La diferència és que aquí ni tan sols ho hem posat sobre la taula. Practiquem la política (en el sentit més ampli de la paraula) d'amagar el cap sota terra, com els estruços. No resolem problemes, només els aplacem per a que les futures generacions s'els trobin. En lloc de deixar-los un indret millor a on viure, els lleguem un feix de decisions que s'haurien d'haver resolt amb anterioritat.

A les 3 nuclears de Catalunya els hi queden aproximadament uns 15 anys d'operació, tot i que potser s'allargui una mica. Tres centrals que de forma directa i indirecta sostenen l'economia de la regió. Quin futur econòmic i laboral els hi espera un cop tancades les centrals?

Els residus nuclears són un risc. Un risc que hem assumit a canvi d'obtenir energia elèctrica a un cost moderat. Però a la vida negociem riscos diàriament amb nosaltres mateixos: conduïr o pujar a un avió, per exemple.
Actualment les pròpies centrals ja són magatzems temporals del seu propi combustible gastat abans d'enviar-lo a l'estranger.
En certa manera prefereixo tenir aquestes coses "perilloses" ben gestionades i enmagatzemades, tal com tenir un extintor al costat d'una foguera, que no pas guardades de forma temporal.

Penso que els habitants d'Ascó són els qui, lliurement, han de decidir el seu futur, sense que exteriorment hi intervinguem. Al cap i a la fi, a mi tampoc m'ha preguntat ningú què en penso de la nova central de cicle combinat de San Adrià.

Laboratori

2010-01-08T19:35:00.003+01:00

Agraeixo creuar la porta del laboratori aquests matins de fred. El trajecte entre l'aparcament i la feina és breu però suficient per a esbravar l'estabilitat tèrmica que porto des de que em llevo.

Normalment no sóc el primer en arribar i passar la targeta per a "desprecintar" la porta un dia més, però l'escalforeta que et dona la benvinguda segueix allà. Si a més sí he estat jo qui ha obert la porta i he tingut una estona per a gaudir de la solitud dins del laboratori, l'experiència ja és completa ja que puc gaudir del petit "forn" acompanyat de la quietud i del silenci a vegades trencat per algun equip que, en fase de proves, es deixa en marxa per a observar-ne el comportament.
Un cop hi va arribant tothom es produeix un canvi gradual. Ordinadors que s'engeguen, rodes de cadira que es deixen escoltar sobre el sól tècnic, ventiladors d'equips que es posen en marxa...és com una simfonia que diu als quatre vents que ja tot torna a ser en marxa.

Anar-hi de nit però aporta una vessant de reflexió i calma. No sempre cal trepitjar-lo, excepte si l'avaria es troba en el propi edifici o cal endur-se algun equip de mesura, però entrar-hi de nit, quan encara no saps ban bé a on estàs i segueixes portant la son enganxada a la pell, resulta molt tranquilitzador i convida ala reflexió i l'anàlisis. És converteix en aquell lloc a on aturar-se cinc minuts i mirar-se les coses des d'un altre angle.

Digitalitzant el dia a dia: e-reader!

2010-01-01T11:52:00.003+01:00

Enguany el Tió m'ha portat un "e-reader", un lector digital de llibres com a únic regal nadalenc (any de crisis, any de contenció).

Fins fa no gaire havia estat relativament reticent a comprar-ne un un. Sóc dels qui agrada el tacte i l'olor del paper imprés. Però fa poc em van ensenyar un lector SONY i em va agradar el sistema.

La tecnologia usada s'anomena "tinta electrònica" i té la virtut de no cansar la vista, ja que la pantalla no és retroiluminada, i de només consumir bateria en el moment de "passar pàgina".

Després de mira i remirar models, al final em vaig decidir pel "Papyre 6.1". El SONY m'agradava més, però el software més obert del Papyre, que dona la possibilitat de llegir més formats em fa fer decidir per aquest. No és el més bonic, no és el millor a nivell de profunditat de grisos, ni tampoc és el més pràctic d'usar, però tal com dic, s'ho "menja" pràcticament tot, i això és el que compta en un món poc estandaritzat.

Durant aquests dies que l'he estat usant puc dir que n'estic totalment satisfet com a lector. La sensació de lectura al llit, amb el llum de sobretaula és similar a la d'un llibre normal.

Un dels fet que m'ha dedicit a comprar-me un ha estat l'espai: a la lliberia de casa no hi cap ni un volum més. També la lleugeresa; encara recordo els gairebé 10 kilos de llibres que vaig endur-me a Japó o Estats Units...sempre a més amb el temor de si faré curt de possible lectura durant el viatge.
Ara, problema resolt. Tot el que cal en una targeta SD i un lector de poc més de 200 grams, a on hi caben centenars de llibres.

El punt negatiu és la poca disponibilitat que podem trobar de novetats, tot i que de moment ja he trobat "El símbolo perdido", la darrera novela de Dan Brown, o la trilogia de "Millenium". També es poden trobar coses més clàssiques (la saga de James Bond), però el mercat d'oferta més elevat en aquest moment és en anglés.

En aquest cas la pirateria existeix, però d'una forma una mica curiosa, ja que no ve a contraposar-se a l'oferta de pagament, sinó que ve a ser una sol·lució a una oferta inexistent. És a dir, "o pirata o res".
Més val que les editorials comencin a espavilar-le a oferir a través dels seus portals a internet els seus llibres en versió paper i digital o el brau els agafarà per les banyes.

Tancant 2009...

2009-12-31T14:12:00.002+01:00

Tal com l'any passat, una mica de resum aeronàutic. Aquest 2009 passa per haver estat un dels més aeronàutics. He agafat 32 avions que han suposat un recorregut de més de 64.000 kms, l'equivalent a 1,6 vegades la volta a la terra o si ho passem en hores, 3'7 dies "tancat" en un avió.

Un any memorable en el que m'he pogut banyar a les aigues de Hawaii, recòrrer en tren els meravellosos paratges entre New York i Montréal, i creuar el Cercle Polar Àrtic. I com no, un agradable sopar al Cipriani de la Piazza San Marco o resseguir la trilogia de Millenium pels carrers d'Estocolm.

Un any molt interessant, que espero que segueixi la mateixa tònica aquest 2010!

La corrupció de ben a prop

2009-12-16T23:59:00.002+01:00

Fins ara sempre havia vist els escandols de corrupció o presumpta corrupció per la tele. Tot i poder ser relativament propers, no deixa de ser una cosa que queda lluny, a una certa distància personal o geogràfica.

Per això quan aquest matí llegia a la Blackberry un coreu de la Consellera Tècnica del Districte a on comunicava la detenció del responsable de Llicències i Via Pública del Districte, m'he quedat sobtat. L'Helio?.

Suposo que quan algú et cau malament pos prendre una posició personal diferent. Però no ha estat el cas. Des de la seva recent arribada al Districte de Nou Barris m'ha causat bona impresió. Tracte cordial...al menys amb mi...potser la mirada de miop que té ajuda a aquesta imatge afable. És l'Helio que aixeca acta a les Comisions de Medi Ambient, l'Helio que s'asseu a primera filera durant els Plenaris o les Audiències, l'Helio que parla de la seva afició a les mines d'aigua, l'Helio amb qui mutuament ens vam desitjar bones festes durant l'aperitiu nadalenc del Districte, etc.

Fins i tot durant la passada audiència, membres de la Plataforma SOS Turó van carregar molt durament contra ell per una intervenció en un programa de televisió. I els vaig comentar la meva sorpresa, ja que no corresponia amb el tracte que jo hi he tingut.

Ara llegeixo a La Vanguardia que el Jutge n'ha decretat l'ingrés a presó. Donat que és un Funcionari ometré quina pot ser la seva tendencia política. Per al que a mi respecta, és un treballador de l'Ajuntament adscrit al meu Districte. Per això, només espero una cosa, que aquestes acusacions no siguin certes i tot plegat sigui un malson. Si n'es culpable no demano "que s'en surti", sinó que sigui castigat amb la severitat que correspon, i a més, creuré que m'ha estafat la consideració i el respecte que li he atorgat a algú que creia que s'ho mereixia.

La nova laïcitat

2009-12-08T21:32:00.002+01:00

"El 8 de desembre és una festa molt religiosa, no té res a veure amb la nostra societat, s'hauria de canviar"

Mar Serna, Consellera de Treball

Aquells que em coneixen ja saben que el meu nivell de religiositat és bastant baix. Vaja, que sóc d'aquells que de ritus catòlics el justos de noces, comunions i funerals. Tampoc renego de part de la meva formació cristiana, que crec que m'ha aportat alguns valors interessants, però aquesta espècie de creuada anticatòlica que s'ha estés darrerament em fa arrufar el nas.

Es ben tal com fa uns dies llegia per algun diari que el 70% de la il·luminació nadalenca de Barcelona és laica. Apa, ja podem estar contents i satisfets. La veritat és que se m'en refot si la il·luminació és laica o cristiana, però negar realitats és una estupidesa. No estem celebrant el Nadal?...i el Nadal no és una festa religiosa? llavors a qué ve aquesta negació d'allò que és tal com és?.

De ben segur que les esglésies no són pas plenes, però que no s'equivoqui massa la Honorable Serna, a Catalunya i a Espanya hi ha unes arrels religioses històriques prou vives. Recorda les ofrenes del Barça a la Mercè? o les pujades a Montserrat de milers de catalans cada any?, les processons dels pescadors?, els Tres Tombs?, etc.

Suposo que si seguim a aquest ritme, al final proposaran que eliminem a Sant Jordi com a Patró de Catalunya i en fem saltar la seva estàtua del Palau de la Generalitat, a on el podrem substituïr per alguna xorrada artística d'algun amic de la seva corda.

Nova Biblioteca

2009-11-29T13:45:00.002+01:00

Dins de les diverses funcions d'un Conseller Municipal està la d'anar a les inauguracions. Obviament, quan ets oposició no fan tanta gràcia com quan ets govern i pots pensar allò de "això ho has fet tu", però tanmateix sempre creus, en el cas dels equipaments, que allò és una millora per a tots, i que al cap i a la fi també està fet amb part dels teus propis impostos.

Avui hem inaugurat un equipament del tipus que em fa una especial il·lusió: una biblioteca!

La biblioteca de la Zona Nord. Un equipament que ha estat complex en la seva construcció i que sense dubte donarà un magnífic servei als ciutadans de Ciutat Meridiana, Torre Baró i Vallbona. M'agrada inaugurar biblioteques. Sóc dels que crec que en els llibres està la imaginació i la formació; o dit en resum: la llibertat de cada persona.

Disseny a banda, que crec que s'ha fet amb molt encert, el contingut crec que comença bé. Sempre tinc una certa deformació professional i faig una ullada a la secció tècnica. Sí que puc dir que hi ha bastants volums de ciències exactes i pures, però queda una mica coix d'enginyeries. No he vist res d'electrònica, energia o telecomunicacions. Tot i això, estic segur que poc a poc es sol·lucionarà.

M'ha sorprés trobar un gruix considerable de llibres de temàtica japonesa, ja sigui per aprendre la llèngua, de relats viatgers en format novel·lesc o de manga.

També he trobat molt encertat l'espai dedicat als més petits. Acostumar als infants a fer seu un "magatzem de futur i oportunitats" crec que és molt important i cal potenciar-ho des de les administracions i també des de les famílies. La llavor de la cultura i la inquietud comença a casa.

Només em queda esperar que els ciutadans de la zona nord, joves i grans, facin un bon ús d'aquest equipament que es mereixen amb tot el dret.

Que faig quan volo?

2009-11-24T23:21:00.003+01:00

No és infrequent que de tant en quan, algú em pregunti...què fas quan et allà a dalt?. Allà dalt és el cel...a dins d'un avió. Un espai presuritzat i compartit en el que hi he passat més de 400 hores de la meva vida, gairebé 17 dies.

Bé, tot depén del vol. No és el mateix un Barcelona-Amsterdam, que un Barcelona-Atlanta. La duració del vol marca algunes petites diferències.

Però fem un repàs del que faig i del que no faig.

Què no faig? (o gairebé)

-Jugar a cartes

-Jugar amb l'ordinador o videoconsola

-Dormir: Sí, encara que sembli estrany, sóc pràcticament incapaç de dormir a bord d'un avió, ja sigui una butaca ordinària o un llit de dos metres de llarg. És un petit malson que arrossego, i que em provoca alguns incovenients en vols llargs. Necessito molt silenci per a dormir, una cosa complicada d'aconseguir a bord. També mantinc un petit punt "de tensió", que suposo ajuden a mantenir aquest insomni. No crec que hagi dormit més d'un total de 6 hores en tota la meva vida de vols.

-Mirar pel·licules: Per molt noves que siguin, tampoc puc empassar-me cinema en vols llargs. Com a molt una pel·lícula, però res més.

-Llegir: Aquest punt estaria en la categoria del 50%, però encara desconec el mecanisme que fa que llegir en vol no em sigui agradable. Potser és el costum de llegir estirat al llit. Però em costa obrir un llibre mentre volo.

-Ordinador: De moment, no m'assemblo gens a aquests executius que, ordinador a sobre la safata, van enllestint feina. Ho he fet només en comptadíssimes ocasions quan tenir enllestida alguna cosa ha estat apremiant. Potser espero que tal com fa Delta en alguns dels seus vols domèstics, pugui gaudir de WiFi a 35.000 peus d'alçada.

-Conversar: Ni sol, ni tampoc gairebé acompanyat. No sóc de massa converses quan estic pels aires. A més, crec que, per la raó que sigui, els avions no conviden a gaires converses. Apart de que podem molestar a altres passatgers. Si volem xerrar en vols llargs, millor al galley.

-Manualitats: Ni mitja, ni macramé ni punt de creu, ni similars. Que "con mis ojitos lo he visto", això d'anar fent mitja en un vol transoceànic.

Què faig?

-Posar el mapa de vol: És pràcticament la única opció del sistema d'entreteniment de vol que m'interessa. Anar resseguint el mapa i les dades del vol com l'alçada o la velocitat. Llàstima de les companyies que tants calers es gasten en els sistemes d'entreteniment.

-Menjar: En un vol en business de llarg abast, un àpat principal pot durar una hora ben llarga. Després pots anar a fent un mos de tant en tant. I en turista, deu n'hi do també el temps que pot passar entre servir i recollir.

-Escoltar música: L'iPod és gairebé el meu millor company de viatge. Juntament amb uns auriculars Audio-Technica canceladors de soroll. No tinc cap problema en passar-me hores escoltant canço rera cançó.

-Mirar per la finestra: El millor de volar, és gaudir d'una perspectiva diferent del mon i cal aprofitar-la. La finestra és un pou infinit d'imatges inoblidables.

-Mirar al sostre: Darrerament en vols llargs prefereixo butaques de passadís a on pugui aixecar-me tant com vulgui sense emprenyar a ningú, així que tumbar-se i mirar el sostre sempre va bé.

-Pensar: Molt lligat amb les tres anteriors accions. Generalment van en acció conjunta. Puc reflexionar sobre el viatge (en futur i passat), sobre coses que he vist que m'han fet venir una bona pensada, sobre la vida en general, sobre la feina...o simplement sobre algun petit assumpte a resoldre.

-"Memento Mori": Recorda que has de morir. I recordar-ho a les alçades és una cosa que també faig, i reconec que té un punt macabre. Dic que com més se d'avions més por tinc a volar. Massa programes "May-Day", massa informes d'accidents, massa informació...miro cap avall i penso..."i si ara passés tal cosa?". No més Xaf. No més articles, correus pendents de respondre, contrassenyes que afecten a tercers que quedarien perdudes, treballs o escrits a mitges. Només un petit rastre darrera...algunes fotos públiques a internet, missatges al Facebook o alguns escrits a revistes. Es tot el que en quedaria.

Així que ja veieu...dedico moltes hores de vol a escoltar música i a ordenar idees. Bastant contemplatiu tot plegat!

Test Drive: VW Passat CC TDI 170cv. DSG

2009-11-18T22:14:00.002+01:00

Per a descansar una mica d'avions obro una nova secció sobre motor, que ja aviso que serà efímera. Vaja, que suposo que aquesta serà la única crònica (tot i que espero que no).

He tingut el plaer de provar durant tres dies un dels nous Volkswagen Passat CC equipat amb el motor 2.0 TDI de 170 CV. i el meravellós canvi automàtic DSG.

Estèticament el vehicle és impactant, seguint una línea que va obrir Mercedes-Benz amb l'aparició de la sèrie CLS. Una berlina de nivell totalment reformada fins a convertir-la en un coupé. Un coupé viatger d'alt nivell. VW ha fet el mateix amb el Passat i l'aparició de la sèrie CC. És més, trobo que la línia és molt més interessant que la del Passat "ordinari". Un frontal ample i amb un toc agressiu. La part del darrera més allargada i que remata perfectament una carrosseria amb "empaque". Dóna totalment la sensació de gran cotxe.

Interiorment és respira qualitat des del primer moment. Les portes, sense marc als vidres, ténen un tacte sòlid, que inspira seguretat i confiança, i el so al tancar la porta és impecable. El seient del conductor, amb reglatge parcialment elèctric és magnífic i encabeix perfectament al conductor. Les dues places posteriors (està homologat per 4 passatgers), també tenen un disseny perfecte per a encaixar els seus ocupants i fer-los viatjar d'una manera còmoda i impecable.

Un cop assegut i ajustat el seient i volant, cal ajustar miralls. Els dos retrovisors es pleguen elèctricament i es poden calefactar. El retrovisor és del tipus electrocromàtic.

El mateix comandament a distància és la clau, que s'insereix en un ranura. Només cal empenye'l cap endins per a despertar a la bèstia. Suavitat i silenci, pràcticament ni ens adonarem que el cotxe està en marxa. Regulo la temperatura del climatitzador bi-zona i sel·lecciono la meva emisora de ràdio mitjançant el sistema de so amb pantalla tàctil. Moc la palanca del canvi a la posició "D", premo el pedal de fre i premo el botó del fre de mà per a alliberar-lo. Comença el plaer.

Primera Ruta: Barcelona-A2-Artesa de Segre-Port de Comiols-Tremp-Pobla de Segur-Sort-Port del Cantó-Seu d'Urgell-Túnel del Cadí-Berga-Manresa-Barcelona.

Ruta de uns 500 kms. Surto de Barcelona per la Ronda de Dalt i Sant Joan Despí per a incorporar-me seguidament a la A2 direcció Lleida. Començo ja a fer ús del control de velocitat, el "Tempomat", el qual disposa d'una palanca independent a la columna de direcció. Té un funcionament divers i molt versàtil. Pots simplement "marcar" la velocitat a la qual estàs circulant, o pots indicar la velocitat a la que vols circular en increments o decrements de 10 km/h. També es poden fer ajustos fins de 1 km/h. El vehicle no té cap problema en mantenir perfectament la velocitat, inclús en el cas de baixada, redueix marxa per evitar que s'embali.
El control de creuer és bastant d'agraïr, ja que t'evitar estar continuament mirant el comptaquilómetres en lloc de la carretera. La rumorositat és mínima. Ni a 80 ni a 120. Res, només s'escolta el so de la rodadura sobre l'asfalt, però el motor és inapreciable. Tampoc cap soroll aerodinàmic molest. I l'equip de música sona com els àngels.

A la sortida 507 deixo l'A2 i m'endinso per carretera cap a Artesa. Programo la velocitat a 90 i vaig fent...un camió i em preparo per a l'avançament. Un toc a l'intermitent, que llueix tres vegades, i pedal de l'accelerador a fons. Pago una mica la novatada, però amb plaer. El canvi passa de 6ª a 4ª i noto una puntada de peu mentre el cotxe accelera. Impressionant. Impecable. Torno al meu carril amb la tranquilitat d'haver fet un avançament en un temps rècord. Novament veig la 6ª marxa a l'indicador central.

La primera prova de veritat que li vull fer al canvi automàtic és al Port de Comiols. Pujo el port amb la prudència habitual, sense tenir encara clar fins a quin punt s'arrapa a l'asfalt aquest monstre. Corba, pujada, corba, pujada, pla, corba...el canvi va responent perfectament. El sistema doble caixa de canvi és comporta suau com la seda, sense estirades ni coses estranyes. El canvi tendeix a usar marxes llargues, molt llargues, a 60 km/h. en pla podem estar perfectament en 6ª marxa a unes 1.200 rpm. i canvia per la part superior a unes 2.300 rpm. Si preferim que el cotxe vagi més "alegre", podem posar la palanca de canvi en la posició "S" (Sport), a on les marxes s'espremen molt més i es canvia cap a les 3.400 rpm. Per a la baixada del port poso la palanca en mode "Tiptronic" i jugo amb el fre motor reduïnt alguna marxa. A nivell de frenada, res a dir més que excel·lències.

El segon pas interessant és el Port del Cantó. Un port que conec bé, gairebé cada corba i allà a on toca fer canvis de marxa. Només puc dir que mai havia gaudit tant de creuar el cantó. Avançar a un camió en pujada va ser tan simple com accelerar i veure com el canvi passava de 5ª a 3ª i el comptarevolucions pujava fins les 5.000 voltes per a immediatament passar a 4ª i novament a 5ª. Tot rapidíssim i sense cap sensació de pèrdua de potència. Poso també el sistema de suspensió en "Sport". Des d'aquell moment començo a notar fins la més mínima rugositat de l'asfalt, i el recorregut del volant s'escurça i endureix considerablement, fent-lo molt més directe i permetent traçar de forma impecable. El comportament magnífic. Sublim. Ja a mig port arribo amb l'inici de la foscor i s'encenen automàticament els llums. Fars bi-xenó amb control direccional. Il·luminen de forma excel·lent i el sistema direccional, molt notable a les corbes més tancades, funciona perfectament posant el feix de llum allà a on cal.

I de la Seu a Berga...i cap abaix. Novament programador a 100 km/h i suspensió en mode confort. És com rodar sobre un matalàs. Suau i silenciós. Entro a la autopista Terrassa-Manresa i reprogramo el "Tempomat" a 120 km/h amb un parell de tocs a la palanca. Els que siguin usuaris d'aquesta autopista ja saben com les gasta. Ni una mala sensació, ni un ensurt. De punta a punta a 120.

Aparcar-lo a casa ja van ser figues d'un altre paner. Però el sistema d'aparcament funciona realment bé, mostrant a la pantalla del sistema d'audio com s'acosten les diverses col·lumnes. Un sistema realment útil comptant les dimensions del cotxe i la dificultosa visibilitat de la part de darrera.

Consum ponderat de a ruta: 5,4 litres/100 km.

Segona Ruta: Barcelona-Manresa-Calders-Moià-Collsuspina-Tona-Aiguafreda-Granollers-Barcelona.

Pujo novament cap a Manresa per la "Terrassa-Manresa". El mateix que durant el dia anterior. D'avui m'interessa la carretera entre "Calders" i "Tona", passant pel Coll de la Pullosa. La carretera és complicada, amb revolts realment durs. Torno a posar la suspensió en mode "Sport" i vaig fent amb alegria (però sense excedir-me dels límits). Realment el cotxe s'agafa. I s'agafa molt. Però no arribo a fer-me la idea fins a l'arribar a una corba a l'entrada de Calders. Una corba que no recordava tant tancada i que resulta ser de gairebé 180º. Una corva per entrar a no més de 60 i que l'encaro a 80. Quan veig el que tinc davant realment m'espanto i em passa pel cap el pensament "aquí se t'en va del darrera", pero ni temptació de tocar fre. Surto de la corba que ni m'ho crec i amb l'adrenalina a tope. L'he traçat perfecte. Ni tan sols una insinuació de marxar de lloc, ni una estranya inclinació de la carrosseria. Res, absolutament res. Ni un trist gemec dels pneumàtics. Ja sigui pel programa d'estabilitat o per les "sabates" que calça, unes 235 bastant toves, o per tot plegat, la capacitat de mantenir-se en el seu carril és simplement sorprenent.

La baixada del port la torno a fer en semiautomàtic. Sobre l'autovia de l'Ametlla tampoc res a destacar. Tot correcte, inclús les corbes estranyes que et trobes al recuperar la zona a 100 km/h. després del túnel del Figaró.

Consum: 5,6 l. /100 km.

Tercera ruta: Barcelona-Barcelona.

I finalment, jornada urbana. No voldria insistir més en la comoditat del canvi automàtic, però és que cal. Fantàstic per a ciutat. Accelerar i frenar. Tan fantàstic com el sistema "auto-hold" que manté el cotxe frenat, ja sigui en pla o en pendent. Només cal prémer un mica a fons el pedal un cop aturats i el cotxe queda "clavat" (sempre que duguem el cinturó posat).

Per ciutat la veritat és que el consum puja una mica i pot enfilar-se fins els 8 litres, i això que sempre anirem a marxes moooolt llargues, però no deixa de ser el cost de moure al voltat d'una tona i mitja.

Per a rematar, com a detalls finals, remarcar el bon funcionament del sistema de climatització, amb sortides d'aire davant i darrera. Un sistema molt complet per a mantenir l'habitacle al nostre gust. Molt complet també el sistema de control de l'ordinador de bord, ràdio i telèfon mitjançant els controls al volant. I finalment, destacar la qualitat del sistema d'audio, amb capacitat de fins a 6 CD i control de iPod.

Per als que els agradin molts llocs per a desar coses, estaran contents. Des de calaixets per a tot arreu, fins a portamonedes al tablier (ocult), i un enorme cofre central aprofitant el reposabraços.
Darrera l'habitabilitat també és molt bona, gaudint d'un impresionat espai central per a posar les llaunes (que queden "gafades), i un reposabraços per a ser usat pels dos passatgers.

Resumint, VW ha fet gairebé una obra d'art. Un cotxe magnífic per a gaudir de veritat. Només falla el preu...el TDI 170, a partir de 38.000 euros.

Amsterdam

2009-11-15T11:25:00.002+01:00

Sí, ja se que vaig dir que no faria crònica, però vista la consternació popular dels meus seguidors habituals al Facebook m'he estovat. Espero que el dia que hi hagi llistes obertes també em vingueu a votar al Districte.

Sí, Amsterdam, ciutat de visita anual obligada. Sempre he dit que m'hi trobo a gust, a més, no cal enganyar, és una bona destinació per afegir un parell de vols de nivell i unes milles al meu compte Flying Blue de cara a renovar nivell.

Agradable arribada divendres al vespre, a on a més vaig coincidir a l'avió amb dos coneguts, el Pol Lliró i l'Àlex Sastre (qui no sàpiga qui són, tampoc els hi cal), que venien a un congrés de YFLR a La Haia. Com a mínim els vaig poder guiar una mica per Schiphol.

Certament l'hotel marca la diferència de com gaudir un viatge. Finalmente he trobat el meu hotel a Amsterdam deprés d'haver passat per 7 de diferents. El "Pulitzer", de la branca "The Luxury Collection" de Starwood ha complert perfectament el seu comés. Confortable a més no poder, ocupant diverses casetes típicament neerlandeses, amb sols de parquet i sostres amb bigues de fusta. A més, a un pas del tranquil barri de Jordaan, està envoltat de incomptables petits restaurants i botigues "de disseny". Per fi també he trobat sense problemes llocs a on omplir l'estòmac.

El dissabte es va aixecar plovent, escoltava com les gotes repiquetejaven contra la finestra, però la cosa va durar poc i just al sortir de l'hotel ja havia deixat de ploure. Vaig enfilar per Herengratch per dirigir-me al "Hermitage", secció amsterdamenca del conegut i reputat museu amb seu a San Petersburg. Necessari de visitar i una nova atracció imprescindible a l'escena de museus de la capital holandesa (que no neerlandesa). Avís a navegants. No entreu per l'accés principal, amb una cua que fa por, volteu l'edifici 180º, fins a l'extrem oposat, i trobareu un altre accés totalment buit (ho vaig descobrir al marxar).

Un cop visitat, temps per una mica de shopping (estava inspirat). Sis parell de mitjons Burlington de llana. Els veig descobrir a Cracòvia quan d'emergència vaig haver de reposar l'imprescindible del meu equipatge que s'havia quedat a Milà per un parell de dies. Llana finíssima i qualitat extrema. I encara no he estat capaç de trobar-los a Barcelona. Llàstima que els primers els pagués l'assegurança de viatge i aquests el tingués que pagar jo de la butxaca...
Temps també per comprar un parell de pantalons Dockers "de vestir" que em van fer gràcia. Tinc un armari amb peces de roba de mig món...roba interior de New York, samarretes de Honolulu, sabates de Montréal, pantalons de Tokyo, mitjons de Cracòvia, una jaqueta de Praga...fa una mica de por. Si sou viatgers us os voleu recordar de mi, no us oblideu de visitar una Quicksilver Store i portar-me una samarreta a on surti el nom de la ciutat. :)

Bé, després del shopping, lleuger dinar al ESPRIT, que sha convertit en el meu indret oficial de dinars de cap de setmana a Amsterdam. Sandvitchos, amanides, burguers, etc. I tot a preu raonable. Sí, és una marca de roba, en realitat hi ha botiga, i ténen també el restaurantet.

Migidiada ben guanyada i després a visitar la destil·leria de la famosa Ginebra BOLS. És una visita molt curteta però molt recomanable. No només aprendrem una mica la història d'aquesta marca, sinó que a més podrem jugar amb gustos i aromes, intentant descobrir qué s'amaga darrera els més de 30 pulveritzadors d'olors. És curiós com hi ha aromes que reconeixem a l'instant (cacao/xocolata, menta, maduixa, prèssec o el coco), i altres que realmente són difícils de desxifrar, ja sigui per què hi estem menys acostumats o per la dificultat de reproduïr. La visita acaba amb un cocktail, a escollir, que si bé resulta un final rodó, també una mica "heavy" comptant que conté ginebra i que encara no són ni les 6 de la tarda (hora de tancament). El bar, atés pels estudiants de l'acadèmia de cocteleria resulta impresionant tot cobert de miralls.

Per sopar vaig optar per un restaurant megamodern anomentat "Envy". No vaig ser conscient del que m'ava a costar l'àpat fins que vaig veure la ració del "primer plat", després del qual vaig haver de tornar a demanar la carta. D'entrada, tres "racions" de 40 grams. de mortadela, salami i prosciuto de parma. De "primer" quatre minicanelons de carbassó farcits de ricotta i acompanyats per trompetes de la mort i talls de tòfona assecada. De postre, altres dos racions de 40 grams de formatges cremosos i un postre exquisit del que no sóc capaç de dir el que duia. Deixarem l'import del compte per un altre dia, però és igual, perquè el sopar va resultar gloriós.

Nit tranquila a l'hotel, per aixecar-me novament passades les deu del matí (a vegades agraeixo no tenir l'esmorzar inclós i fer l'horari que vulgui). Un café amb nata i un muffin...i com que segueix plovent, em sembla que tornaré a l'hotel per ficar-me al llit una horeta llarga més i fer temps fins les dues, hora d'anar desfilant cap a l'aeroport.

Rovaniemi (2)

2009-11-07T23:52:00.004+01:00

Mai hauria dit que mitja horeta de sauna i la posterior dutxa m'arribarien a deixar en un estat de relaxament meravellós. Si no fos per quà ma mare no em deixaria, dilluns mateix faria reconvertir un dels banys de casa en una fantàstica sauna elèctrica tota folrada de fusta.

Amb això de que hi hagi una hora de diferència, una mica més i avui em perdo l'esmorzar. M'he tingut que vestir a corre-cuita per arribar a temps. A veure si demà, que a més tanquen una hora més tard, m'ho puc pendre amb una mica més de calma i gaudeixo d'un parell de gofres.

En acabat d'esmorzar he agafat el cotxe per anar al Santa Claus Village, a Napapiiri, que és a on "Santa" té muntat el xiringuito. No penseu, una espècide de "Porta Catalana" en versió àrtica. L'oficina de Santa Claus, l'Oficina de Correus i algunes botiguetes de souvenirs a preus prohibitius. Però vaja, que ja que he pujat fins aquí tampoc era qüestió de marxar amb les mans buides, així que he comprat uns encàrrecs i per a mi una samarreta, un certificat d'haver creuat el Cercle Polar i un segell especial. També em podia haver fet segellar el passaport, però passo de posar-hi segells estranys, que després els duaners posen cares rares. Una cosa es el segell de Liechtenstein i un altre el del Cercle Polar.

Un cop vist tot, "carretera i manta". Cotxe i cap a Kemi. Conduïr sobre neu i gel amb els pneumàtics adients és tota una experiència. Al final, a mig camí de Kemi, veient que es feia tard i tenia gana, m'he avorrit i he fet mitja volta, però per una altra ruta. Més neu encara sobre la carretera, però infinitament menys trànsit, així que he disfrutat de valent pulveritzant neu. M'he trobat amb dues centrals hidroelèctriques , que com ja sabeu m'encanten (i si no, ara ja ho sabeu). Tipus riu-passant i amb poc desnivell, així que imagino que turbines Kaplan o "Bulb". Potències del voltant d'uns 100Mw, segons indicaven els cartells explicatius. Sí, aquí posen cartells informatius, no com nosaltres que gairebé les amaguem.

Ja cap a les 3 i mitja, i amb les fosco escampant-se pel cel he tornat a l'hotel a fer una migiadeta un cop havent dinat un deliciós bagel "caesar", amb pit de pollastre, philadelphia, etc.
Després de la migdiada he aprofitat per escriure una mica i avançar un article. Després he anat a sopar a un mexicà que ha estat prou bé. Mentre sopava, apart de contemplar la nevada que anava caient, he pogut fer una ullada al Barça, que es veia a la macropantalla de l'sports-bar de la vorera del front.

Com que tenia el "gusanillo" de veure aurores boreals, he tornar a agafar el cotxe i he anat fent fins arribar a uns 50 kms. al nord de Rovaniemi. Allà m'he aturat en un dels nombrosos aparcaments que vas trobant al llarg de la carretera. D'aurores no n'he vist, una autèntica llàstima, tot i que estant el cel cobert...bé, potser no hauria calgut ni sortir a conduïr. En tot cas, ha estat una grata experiència. Fer kilómetres de nit sobre aquestes carreteres gebrades és bufff...indescriptible. Ara entenc que els Finlandesos portin tants llums de llarg abast als vehicles. Sempre et fa falta més llum. En tot cas, sense aurores, però l'estona que he estat aturat a l'aparcament, a la foscor i envoltat dels boscos ha valgut la pena. Silenci. Només un profund silenci. I pensaments al cap sobre rens i llops.

Per a demà, visita express a la ciutat, visita a l'Artikum i temps per a fer alguna altra volta en cotxe fins a les 2, que em tocarà tornar a l'aeroport.

Rovaniemi (1)

2009-11-06T20:52:00.002+01:00

Continuo amb aquesta "febre" viatgera que sembla imparable, tot i evidentment arribarà a una fi abans de que no tingui molt clar si he de despresuritzar l'habitació i desarmar rampes abans d'obrir la finestra.

Barcelona - Helsinki - Rovaniemi. Tot amb Finnair, i avui tot amb Airbus A321. A la Ronda Litoral es veu que hi ha hagut un "pinyo" de bon matí, i fer el trajecte des de Sant Andreu fins la T-1 ha costat una hora i mitja. Sort que sóc previsor i he calculat temps. Tot i això, tampoc no m'ha sobrat gaire, comptant que no havia de facturar equipatge (vaig de motxil·lero) i que ja tenia les targetes d'embarcament. Cap problema per a passar el control de seguretat (comparat amb alguns altres aeroports funciona bé), i cap a la Sala Pau Casals. Felicito des d'aquí al responable de la sala per haver inclós Donuts a la secció de pastisseria d'esmorzar.

Embarcament puntualíssim i trasllat a l'avió amb jardinera. Tenia butaca a la sortida d'emergència però m'he emprenyat com una mona al veure que la finestra era minúscula, així que aprofitant que l'avió només portava un 25% de passatge, he fet com altres passatgers i m'he reubicat (a la butaca de darrera) durant el vol, tornant al seient original a l'hora de l'aterratge per atendre la sortida d'emergència. Per "sort" el cel s'ha ennuvolat un cop passats els alps, que ja oferien una imatge de postal ben coberts amb les primeres nevades. Ambient superagradable a bord, suposo que provocat per la poca quantitat de passatge.

L'arribada a Helsinki ha estat ben curiosa. Al descendir hem entrat en una ampla capa nuvolosa i Finnair té l'envejable costum de posar pels monitors la càmera de la roda de morro. Així que mirant la pantalla tota fosca, de sobre han aparegut els llums de la pista, una petita correcció per a centrar l'avió i "touchdown". Però oh sorpresa!, estava caient una bona nevada. Una imatge per a mi insòlita, la de veure tot un aeroport de color blanc.

Volia anar a la sala VIP de Helsinki, però com per una banda ja no s'hi cabia i per l'altra, Finavia (l'operador aeroportuari Finés), ofereix WiFi gratuït per tot l'aeroport, he anat directament a la zona d'embarcament. Total, només era mitja hora.

He fet ben fet, ja que el vol Helsinki-Rovaniemi no té seients assignats, una cosa que em sorprén ja que parlem de Finnair i no de EasyJet. Hem sortit una mica tard, amb l'avió complet fins al capdemunt, després d'esperar un petit grupet de passatgers japonesos que arribaven en trànsit. També ha calgut desglaçar l'avió (com tots els de l'aeroport), ja que la neu acumulada a les ales tenia un gruix ben visible.

Res a destacar d'aquest vol de menys d'una hora. Hem aterrat amb tota normalitat a Rovaniemi, donant-se la circumstància d'haver posat el peu més amunt del Cercle Polar Àrtic. No nevaba (no neva encara), però un cert gebre ho cobreix tot. He recollit el meu cotxe de lloguer en un moment. Un petit Toyota Yaris amb pneumàtics de contacte i claus, nous de trinca. Sort que els seients són calefactables, que sinó m'hi quedo enganxat al pujar.

També ben ràpid he arribat a l'hotel a Rovaniemi. El "Santa Clau Hotel". He pogut deixar el cotxe al garatge de l'hotel, cosa genial, i he pujat a l'habitació. Grata sorpresa d'un petit upgrade amb habitació a la planta més elevada i amb sauna!, així que li perdono el disseny una mica...peculiar.

He sortit a passejar una mica, però la temperatura (-2ºC) no acompanyava massa. Després de veure que en aquest poble ningú surt a passejar, he anat a sopar una mica. En acabat, de nou a l'habitació i a prendre una bona sauna. Mitja horeta dins la sauna, suant com toca, i una bona dutxa al sortit, m'ha deixat com nou. Mai havia pres una sauna durant tanta estona, i la veritat, estic encantat.

Demà toca visitar el Santa Claus Park. Potser també m'acostaré a Kemi, que calculo que deu estar a una hora en cotxe, però la carretera sembla interessant. Ara, toca descansar una mica del "trote" d'avui.

This is New York - JFK Airport

2009-11-01T01:29:00.002+01:00

Terminal 4, to be more exact.

Volia dinar al Cipriani "La Specialita" però me l'he trobat tancar. Ja veig que només obren de dilluns a divendres. Així que aprofitant que avui havien tancat Madison Av. per posar-hi paradetes, he fet dinar de pobre a base de talls de sindria, una panolla i un "pincho moruno".

He aprofitat fins el darrer minut a l'habitació de hotel (4 de la tarda). No acostumo a endur-me els sabonets dels hotels, però confesso que avui no m'he pogut resistir a la temptació. Més després de pagar una tarifa diària absolutament pornogràfica.

Halloween a tutiplén. Quan he baixat de l'habitació al hall de l'hotel per a deixar passar un parell d'hores (no era possible fer un mega-late-checkout), m'ho he trobat tot decorat. Treballadors inclosos. A punt hem estat de viure un autèntic incendi quan una de les nombroses espelmetes que han anat distribuïnt pel mig d'uns "puff", ha encés una bossa de paper que una família valenciana, inapropiadament vestida amb xandall, tenia per allà. Afortunadament, el xicot del servei "Whatever-Whenever", apart de saber aconseguir l'impossible, també tenia una ampolleta a mà per apagar la foguera. Afortunadament, la cosa no ha anat a més.

L'Empire State, variablement il·luminat segons la festivitat, presentava avui un intens color carbassa "halloween". Pel carrer, gent disfressada de tota mena. Sense complexos.

Mentre feia cap a l'aeroport, a bord de l'atrotinat autobús del "New York Airport Service", he vist que ben aviat estrenaran una sèrie sobre l'Obama. La veritat és que no sé si n'hi ha per a tant. Que si sèrie de l'Obama, que si samarretes de l'Obama, que si pòsters de l'Obama, que si condons de l'Obama...espero que aquest home tingui una presidència plàcida i encertada, o aquest país tindrà un trauma que no s'el traurà en anys.

Nou de la nit i acaba d'terrar el meu avió. Arriba amb una hora i mitja de retard. Si tot va bé, no crec que arribem massa tard a Madrid. Els fluxos d'aire a favor nostre haurien d'ajudar sense gaires problemes.

La sala VIP Oasis és una de les més curioses que he vist. Divida en dues grans part, una és més "restaurant", amb menjars diversos com "wraps", amanides, arrós, fruites, etc. L'altra és la curiosa. És com el saló d'una gran mansió, amb lliberia i llar de foc. A més, com és halloween, també está totalment decorada.

No falta tot un lineal de taules amb vidriera a la pista. Primera línLes APIia de rampa :)

Aquí és pot veure el millor de cada casa. El nou A330 de Swiss amb la renovada configuració de butaques, 747 de Singapore Airlines, 340 de Virgin...Air Lingus, Emirates, etc. Però també hi ha alguna coseta més petita com JetBlue o Avianca amb 320. Les APU's emborronen la visió de la plataforma, lluent gairebé con un mirall per una finíssima pluja.

Començo a tenir són. A veure si puc enllestir ràpid la feina que he de fer i tinc la novedosa sort de poder dormir una mica a l'avió.

New York (i 4)

2009-10-31T14:04:00.002+01:00

Darrer dia a NY. No plou però sembla que ho ha fet aquesta nit. La ciutat viu un ambient barrejat entre el Halloween (amb gent disfressada pel carrer), i el de la Marató, que es farà demà dia 1.

Però retrocedim una mica. Només a un tarat com a mi se li passa pel cap fer a peu els més de 6 kms. que hi ha entre Times Square i Wall St., creuar el Pont de Brooklin (per fi ho he fet), i tornar a peu a l'hotel amb sabates noves. Sembla que ni escarmento ni aprenc dels errors anteriors. Ara, evidentment, tinc els peus que no puc ni tocar-mel's, posar-me les sabates és un suplici, i pensar en caminar una mica em posa els péls de punta.

Ahir pràcticament ja vaig comprar tot el que havia de comprar, és a dir: res. Bé sí, a la botiga de l'hotel et venen els productes "W", així que vaig comprar dos tubs del fantàstic sabó que ténen per a rentar-se la cara i una pastilla de sabó tamany "mega" com la que et posen a l'habitació. Crec que només em queda comprar el SimCity 4 per a MacOs i ja hauré fet. Una visita sòbria, oi?

Ah, sí, m'oblidava. Una samarreta Quiksilver de NY, tal com ja tinc també la de Montréal i la de Honolulu...i de Barcelona, es clar.

Per altra banda, l'excursió de baixada va ser certament agradable. Des de les meves passades visites, diria que el SoHo ha fet alguns petits canvis molt interessants, sense deixar de banda que una enorme quantitat de botigues de roba de qualitat, de grans marques, hi ha posat el peu; un fet significatiu quan fins ara semblava reservat al midtown de la 5ª Avinguda. Ben agradables també els petits mercats de productes alimentaris i com no, sempre envejables els parcs, a on descansar o jugar als escacs. Per què els nostres parcs no són com els dels altres països?...

Tal com deia, finalment, vaig creuar el pont de Brooklin. Era una cosa d'aquelles tan normals de fer quan vens a NY que bé...mai havia fet. L'esperiència per descomptat, del tot recomanable.

Crec que avui toca fer algun museu. MoMA i potser també el Metropolitan, ja vorem. Tinc habitació fins les 4 de la tarda i el bus cap a l'aeroport a les 7, així que hauré d'omplir el temps d'una forma o altre.

No volia acabar sense fer una petita referència de l'actualiat político-judicial a "casa". Ahir, mentre voltava pel que en podriem dir la zona "judicial" de Manhattan, em vaig fixar un enorme edifici, una seu judicial que en el frontis duia aquesta inscripció: "En la veritable justicia és troben els pilars del bon govern". Es feina de la justícia vetllar pel bon govern, però també és ben cert que la justícia ha de ser "veritable" i sobretot "justa". La justícia, que és exemplar amb els altres, ha de ser també exemplar amb si mateixa.

Ens veiem a BCN...

New York (3)

2009-10-30T15:32:00.000+01:00

A New York de Nou. Després de 11 hores de tren ja torno a trepitjar aquests ciutat en la que tens la sensació d'estar allà a on es couen les coses importants del món, sigui cert o no.

Unes altres 11 hores gaudint d'un paissatge que roba el cor, però en aquest viatge de tornada amb una visió diferent. El sol no es va voler fer present en tot el trajecte i això va esdevenir en un paissatge totalment canviat. En alguns punts fins i tot desolador i dramàtic. Gairebé semblava una pel·lícula en blanc i negre, només trencada a partir de la meitat de la ruta, per el color que les fulles dels arbres aportàven a l'escena

Vaig decidir passar-me més de la meitat del viatge al cotxe-cafeteria. Unes quantes hores contemplant el paissatge a banda a banda des d'una posició de vista diferent a la de la butaca, i amb la companyia d'altres passatgers i la tripulació del tren. Una experiència molt recomanable. Durant aquesta tornada vaig voler canviar de banda i va valdre la pena, resseguir durant un llarguíssim grapat de kilómetres el Llac Champlain a tocar d'aigua va ser tot un plaer.

Pas també per Schenedy, seu de la General Electric, població dedicada a la nanotecnologia, i indret a on es va fer la primera transmisió de TV als EUA. Seguim...Albany...Croton..Yonkers...a tota màquina trencant la foscor de la nit, fins arribar a Penn Station. Arrossegar la maleta a les 9 de la nit per Broadway és un autèntic exercici de malabarisme. Costa pero arribo de nou a la porta del W-Times Sq. Aquest cop sí. A un pis més baix, però finalment em donen l'habitació cantonera que habia reservat. Les vistes de Times Sq. són similars a l'anterior, però la del riu Hudson és impressionant. Dos finestrals espectacular.

Amb una mica de gana baixo a sopar aquí a prop. Tot i que tinc gana el tamany del meu estòmac és moderat, aií que em decideixo per un sandwich de roast-beef. Tot i tenir una dieta bastant “carnívora”, quan viatjo tendeixo a vegetarietzar-me, així que m'obligo a menjar carn. Però el sandwicik són tres dits de carn finament filetejada. Dir que és un excés, encara és massa. Però veient la resta de plats disposats sobre les altres taules ja veig l'estil del restaurant. Fins i tot el postre, gelat, és massa. Tot excés!

Ja esgotat, cap a quarts de dotze apago el llum del llit. Demà (avui), serà un altre dia.

Montréal (i 3)

2009-10-29T11:51:00.002+01:00

D'aquí poc menys de tres hores deixaré Montréal enrera. A les 9:30 surt el tren cap a NY, l'Amtrak 68 - "Adirondack". Novament més de deu hores per a gaudir de l'espectacle de la natura.

Aquesta ha estat una primera visita intensa a Montréal. Certament segur que m'he descuidat algunes coses, però he gaudit de la ciutat. Ahir vaig acabar pujant al parc del "Mont Royal", des d'on es poden contemplar unes magnífiques vistes de la conurbació montrealesa. Un parc d'aquells que és més un bosc suavitzar per la mà de l'home, que no pas un jardí intentant fer de bosc. Un parc d'aquells a on la natura hi té certa llibertat, i els esquirols campen amb tranquilitat.

Molt interessant de veure també el Campus de la McGill University, que ocupa una important part dels terrenys adjacents al parc. Una Universitat enorme, d'aquelles amb edificis "college" tipus Orxford, combinats aixó sí amb edificis més contemporanis i sobris. Mirant les especialitats assignades a les diverses edificacions, em sorgeix la pregunta sí la gent de ciències, enginyeries per a ser més exactes, no ténen dret a gaudir de la bellesa dels edificis de...filologia, i s'han de conformar amb construccions d'estil més sever i funcional.

M'ha donat la sensació que Montréal és més una ciutat bonica per viure que per veure. Ara tampoc no vull dir que no valgui la pena venir-hi. Evidentment que no. Però és una ciutat que amb un parell de dies, tres com a molt, t'has ventilat tot allò que cal visitar, tal com el "Vieux Montréal", o el "Plateau", un petit barri de belles cases aparellades, tal com si fòssin edificis individuals d'aquells que tenim a l'eixample. També cal veure les seves esglésies i passejar pel "Mont Royal". Però tal com dic, és més per viure, que per veure. A l'inrevés que altres ciutats, i aquí podria incloure Barcelona, que és més per veure que per viure.

Com a petits detalls curiosos, els semàfors de vianants. No n'hi ha masses, així que t'has de guiar pel mateix que usen els cotxes que circulen paral·lelament a tu. També el fet que estan d'eleccions municipals, i et vas trobant algun petit cartell de propaganda electoral agafar a un semàfor o fanal. Però tal com dic, ben pocs, res a comparar, ni de lluny, amb el que fem a casa nostra. Dos candidats, un a Alcalde, i l'altre a Conseller del Districte. Elecció directa. Partits grans i també candidats independents.

He tingut la sensació de que Montréal és com una extensió de França amb "visitants" anglesos. Molta informació francesa a la premsa i molt cotxe europeu. Canadà és també un país complex, sense anar més lluny, a sobre del mastodòntic edifici d'HidroQuebec, només hi oneja la bandera quebequesa.

Au revoire, Montréal!

Montréal (2)

2009-10-28T14:34:00.003+01:00

Si ahir feia fred a Montréal, avui ja té pinta d'espantós. Així que deixo la gorra, i passo al gorro.

M'ha sorprés la tranquilitat que regna a la ciutat, sense oblidar que té una població de 1'8 milions de persones. És possible passejar-te en ple dia per carrers buits. Carrers situats al centre.

És una ciutat de contrastos i em produeix una sensació estranya. Et trobes el "Vieux Montréal", amb els seus carrers empredrats, edificis clàssics i esglésies d'estil europeu, contrastant amb els grans gratacels i la sobrietat de les avingudes de la resta de la ciutat, molt "americanes".
Però potser una de les coses que més sobta és el francés. Tens la sensació que no hi ha acaba de lligar, però sí, és ben real. Montréal és ben francesa i francòfona. Em resulta divertit flirtejar amb el molt poc francés que conec, sempre amb la tranquilitat de poder passar a l'anglés en cas de necessitat.

Ahir m'ho vaig passar pipa dinant a "Les 3 Brassieres", una petita cadena de restauració, a un fan les seves pròpies cervesses sense pasteuritzar i pots menjar-te, com bé vaig fer, una "choucrutte" acompanyada de mig litre de cervessa rossa. No sóc gaire donat a beure cervessa, però amb aquesta menja és gairebé obligat, i la veritat és que vaig fruir amb un dinar ben simple, mentre per la tele em mirava un partit de hóquei sobre gel a on hi participava l'equip de la ciutat, "Les Canadiens". Aprofito per a dir que he vist diversos cotxes amb banderetes de l'equip al sostre. Per a sopar volia acostar-me al barri antic, però el fred em va fer desistir, i no vaig anar més enllà de l'enorme edifici que allotja la seu central d'HidroQuebec, així que vaig fer cap a un dels restaurants de l'hotel, i em vaig menjar un exquisit sandwich de roast-beef. També amb hoquei per la pantalla.

Avui vull endinsar-me cap al parc del "Mont-Royal", i a la tarda aprofitaré per a fer algunes compres, ja que el canvi del dólar canadenc és encara millor que el de l'americà. Així que potser finalment caurà un nou iPOD (40€ més barat que a BCN), i una bona jaqueta d'hivern per a renovar una de les que tinc de "diari" que ja està bastant malmesa. Ah, i evidentment per la botiga Quiksilver, a veure si ténen alguna samarreta especial "Montréal", tal com a Honolulu i NY.

Au revoire!

Montreal (1)

2009-10-27T13:23:00.002+01:00

Pel finestral de l'habitació (per posar algun nom a aquesta estança d'uns 100 metres quadrats), ja veig que avui serà un dia fred a Montreal. Molt fred. Cel tapat i una mica de vent. Res agradable ni per a fer turisme ni per a fer fotos, així que potser hauré de baixar a les galeries subterrànies aquestes que ténen.

Però reculem una mica. Gairebé 11 hores de tren a bord de l'AMTRAK #69, conegut com el servei "Adirondack", de les quals 1 hora i tres quarts en concepte de tren aturat a Russells Point per a control de fronteres canadenc. Res a dir, l'agent de Duanes molt amable a mi, 4 brevíssimes preguntes, molt més breu inclús que amb la resta de passatgers. Es va sorprendre quan li vaig dir que no parlava francés, però en canvi ell era capaç de llegir la portada d'un llibre que tenia sobre el seient. "És en català", li vaig haver d'aclarir :)

Trobo que em falten paraules per descriure el viatge en tren. Excitant, bucòlic, il·lustrador...en definitiva, un plaer pels sentits.

Sortida de bon matí des de Penn Station, gairebé coincidint amb l'alba. Anem resseguint el riu Hudson amb la primera llum del dia, que dóna un to especial a la paleta de colors de la tardor que ens mostren els arbres. Verds, grocs, vermells i marrons emborratxen la vista i es reflexen a l'aigua creant un efecte encara més màgic. Sublim. Anem devorant els kilómetres que ens separen de Montréal. La velocitat moderada del tren permet contemplar uns Estats Units bastant més diferents dels que podem estar acostumats a veure visitant les grans capitals. Petites poblacions amb els seus cinemes, els petits mercadets a la vora de la via, estacions de fusta. Grans i imponents mansions de pedra, que poden ben ser un internat, contrasten amb les petites construccions de fusta o caravanes reconvertides. Però totes gaudeixen d'emplaçaments envejables, ja sigui en un racó sota els arbres o a tocar de l'aigua dels rius i llacs que van discorrent durant el trajecte. Silenci. Silenci dins el tren. Només interromput pel traqueteig del tren. 6 cotxes d'alumini ben lluent que, com un cuc, van obrint-se camí per un siniós trajecte. Apart del "clac-clac" sobre les vies, només s'escolta la botzina que sovint fa sonar el maquinista i les campanetes dels nombrosos passos a nivell. Qui no aprofita per dormir, contempla embadalit el paissatge, ja sigui en silenci o amb els auriculars, escoltant bona música. Fins i tot, llibre en mà o ordinador portàtil a al vista, és impossible no rendir-se al paissatge.

De tant en tant, l'olor a café recent fet omple l'aire del vagó. El moviment amb el cotxe resturant és continuats. Un senzill àpat és converteix en una menja de luxe gràcies a les vistes. Un trajecte amb poques estacions, algunes d'elles ben petitones, a on veus a la gent que ha vingut a recollir els seus familars arrepenjats als cotxes o xerrant entre ells. És l'autèntica amèrica rural.

Poc a poc el sol es va amagant, i en aquesta època de l'any, l'arribada a Montréal ja és a les fosques. Els gratacels il·luminats ens donen la benvinguda mentre creuem l'enormitat del riu de Sant Llorenç. Suaument, el fre del tren marca el final del trajecte.

Per sort, per entrar a l'hotel no em cal ni sortir al carrer. El "Fairmont Le Reine Elizabeth" té entrada des de l'estació de tren. Una vella herència de quan aquests hotels pertanyien a la companyia ferroviària canadenca.

Cordialíssima benvinguda a l'hotel, millorada encara més per trobar-me una habitació espectacular i una cistella de fruites que ara penso menjar per esmorzar.

Aquest hotel té una història ben curiosa gràcies a John Lennon i Yoko Ono. En aquest hotel, van fer una d'aquelles escenes de tots dos al llit, sota la música de "Give Peace a Chance".

New York (2)

2009-10-26T00:48:00.002+01:00

Un dia d'aquells agradables. M'he acabat despertant a les 7 del matí, però he fet una mica el ronso al llit. Pensava que tindria problemes per dormir, però he fet una magnífica dormida tota d'una tirada. Els matalassos dels hotels del grup Starwood són senzillament celestials. Quan un els gaudeix, ja no vol canviar de cadena hotelera. I finalment, sembla que el cansament m'ha pogut, i ni tan sols el brunzir del carrer que puja fins la planta 54 i travessa una finestra de doble vidre ha pogut amb mi. Després de dutxar-me i mentre m'eixugava he vist que havien tallat Broadway i estaven instal·lant paradetes. A l'obrir la porta m'he trobat el NY Times del dia (riute'n de La Vanguàrdia dels diumenges), així que després de pre-sel·leccionar allò que m'interessava, ho he ficat a la motxilla i he fet via cap a Penn St. a recollir els meus bitllets de tren per a Montréal.

Tot simplesa, escannejar un codi de barres al kiosk self-service, i els dos billets a la mà.

Després, poc a poc he tornat a anar pujant, gaudint d'aquesta increïble tranquilitat i pau que impregna NY un diumenge al matí i que sembla impossible després d'haver vist com bulleix la ciutat. Primer he fet una paradeta per fer un bon esmorzar, una megatruita farcida d'avocat, tomàquet, xampinyons i formatge cheddar, Regada amb un suquet de fruites.

Temps després per passejar entre totes aquelles paradetes que havia vist, i que s'estenen des de Times Sq. fins a Columbus Circle. De tot, des de bufandes fins a endevinadores passant per menjar. Tranquilament m'he atansat al lloc de rigor dels diumenges al matí: Central Park, El pulmó verd i pacificador de la bèstia. Gent jugant, llegint, passejant...o fent un picnic. He aprofitat per escriure una mica i llegir una estona mentres prenia el sol, que amb la fresqueta que fa, venia de gust. Un cop acabada la visita "verda", visita obligada a l'Apple Store de la 5º Avinguda, a on m'he quedat bocabadat amb la botiga i encantat d'haver trobat la versió per a MAC del Simcity 4. També he fet una visiteta a la otiga de joguines per excel·lència, la FAO Schwartz.

Per la tarda (m'he saltat la migdiada), he fet un petit descans a l'hotel i m'he decidit a anar a fer una ullada al riu Hudson. Tranquil passeig observant amb deteniment els radars i antenes l'USS Intrepid. Ha coincidit també amb la sortida d'un gran creuer, que com sempre, aixeca l'espectació del públic present. Després, he seguit baixant una mica fins a la terminal d'helicòpters, a on l'activitat no s'atura mai. Més tard, he anat pujant novament fins a Times Sq. i m'he atrevit a entrar a una de les botigues més rares que mai he visitat. El fabricant de les xocolatines M&M's ha obert una macrobotiga de 3 plantes en plena 5ª av. a on només es poden trobar productes rel·lacionats amb aquests dolços. Des de dispensadors fins a bosses de dona, passant per "Monopoly", peluixos, etc. Simplement al·lucinant. I segur que funciona!

Poc inspirat per sopar, he comprat un panini en un "Deli", juntament amb unes patates fregides "morades" i un mini brick de llet fresca. M'ho he anat menjant a l'habitació mirant les llums dels gratacels.

Ara ja toca tancar la maleta. Demà em toca matinar per agafar el tren. Un trajecte de 10 hores creuant les muntanyes dels Adirondack. De la insomne NY a la vieux Montréal. Dels USA a Canadà.

New York (1)

2009-10-25T03:27:00.002+01:00

Doncs bé, ja sóc a NY. M'ha portat el "David Bisbal"...o per a ser més exactes, l'Airbus A330 que Air Europa ha batejat aquesta setmana amb el nom d'aquest artista.

Deixant de banda les més de 4 hores perdudes a Barajas, el vol ha estat molt bé. Air Europa ofereix un servei a Business en realment de bon nivell i si fem una relació qualitat/preu, indubtablement és molt positiva. Bones butaques i un servei de catering correcte, tot combinat amb una bona dosis d'amabilitat de la tripulació que s'ha portat genial amb mi deixant-me fer gairebé de tot de cara a un reportatge. Fins i tot he pogut passar un parell de plaenteres hores a la cabina mentre ens acostàvem a la costa canadenca amb una preciosa posta de sol, aprenent algunes coses molt interessants sobre la navegació en vols transatlàntics sense control de radar. I hem trucat a Palma de Mallorca amb el sistema SATCOM de comunicació per satèl·lit!!!

Arribada mogudeta a NY amb un diluvi de primera. Creuat el control d'immigració en menys de deu minuts, però havent d'esperar la maleta gairebé una hora.

Per sort, ha sortit per la cinta i cap a agafar el bus fins a Port Authority. Des d'allà, paraigües en mà, i sortejant els tolls d'aigua, he fet cap fins a l'hotel, el W Times Square. Havia reservat una "corner room", però després de comprovar la vista que té la que m'han donat al pis 54, i la sorollada que s'escolta del carrer, crec que ni de conya m'arrisco a un canvi d'habitació per anar a una planta inferior. De moment, aprofitant el WiFi gratis que hi ha al "lounge", que a més és el bar de l'hotel, així que animació i musiqueta a tota llet.

Ara una dutxeta, una estona de lectura i a dormir, que aquí ja són quarts d'onze de la nit, i pel meu cos, quarts de quatre de la matinada.

This is MAD-Barajas Airport

2009-10-24T14:07:00.002+02:00

Més de quatre hores d'espera a la "Sala Cibeles" de Barajas donen per a bastant. Per a massa fins i tot. A més, la "Sala Cibeles" aquesta, gestionada per AENA, crec que podria entrar en el meu rànking personal del "Top Ten" de sales cutres del món. Un disseny a on podriem ubicar a Alfredo Landa o Mariano Ozores en una de les seves pel·lícules, i quedaria perfectament situat en el temps.

I parlant d'AENA, també podriem entrar en el tema de la sostenibilitat ambiental, començant per les bombetes estàndar a les llums de les taules i acabant pels lavabos que ragen sense aturador.

Però bé, avui podria dir que m'he acomiadar de la meva vella i estimada T2 de Barcelona. Després de 12 anys de passejar-m'hi uns quants cops per ella ha arribat el moment de dir-li adeu. He sentit com una certa nostàlgia i ara començarà un nou període d'adaptació a la T-1. La tornada la faré ja per la nova terminal, i amb les companyies que quedaran a la T2, és bastant improbable que la trepitgi gaire sovint. Tot canvia...i probablement aquest 2010 serà un any de més canvis.

Un altre cap de setmana d'avions...aquest cop amb AEA/UX. BCN-MAD a bord de l'EC-ISE (un B-737/800), i queda el MAD-JFK, en un dels A330-200 d'Air Europa, que no sé si serà el recentment batejat "David Bisbal" i a a bord del qual espero gaudir d'aquesta "Club Business" que al menys a les fotos, pinta prou bé.

Venezia - 2

2009-10-17T23:44:00.002+02:00

Gairebé punt i final. Demà a les 10 he d'agafar l'Alilaguna per tornar cap a l'aeroport "Marco Polo". Ha estat una visita "express" però magnífica.

Avui m'he dedicat a repassar allò que podriem dir important, que a més m'ha permés ampliar les fronteres que em vaig marcar ahir. Visita a l'Acadèmia i al Peggy Guggenheim. De l'Acadèmia, deixant de banda que hi havia algunes sales tancades, el que més interessant he trobat ha estat l'estudi original de l'Home de Vitruvi de Leornado da Vinci, mostrat en una exposició temporal. Un dibuix senzillament IMPRESSIONANT. Referent a la resta, reconec que la pintura barroca de l'escola veneciana no és del meu màxim gust. Bastant més interessant han estat alguns quadres de la petita col·lecció "Peggy Guggenheim. Col·lecció petita però entrada escandalosament cara. M'ha passat una mica com al de NY, que hi ha quatre quadres comptats que trobo interessantíssims (algun Dalí, per exemple), i la resta em sembla una presa de pél. En tot cas, el balconet sobre el Gran Canal, paga la pena i l'entrada.

Tota aquella zona és realment bonica i d'imprescindible visita. Tan imprescindible com el barri de Castello, a on podrem trobar una Venècia realment autèntica amb llençols penjant a banda i banda dels balcons ens uns carrerons silenciosos i poc concorreguts per la majoria de visitants que vénen i marxen en un sospir.

Segurament el que més m'ha impressionat de Venècia no han estat ni les seves obres d'art ni els seus ponts, sinó curiosament el pas dels grans creuers pel seu principal canal, per davant de la meva habitació.

M'enduc però, un magnífic record de la Piazza San Marco de nit, fent un mos al Café Florian abans d'anar a veure la Traviata. Hi ha moments dels viatges que marquen i perduren en el temps. Un altre record que segur m'enduré serà el del fred!

Arrivederci Venezia...la setmana vinent continuem...des de l'altra banda de l'atlàntic, si tot va bé.

Venezia - 1

2009-10-16T21:36:00.002+02:00

Primer dia complet a Venècia. Tothom em va preguntant què he visitat, i la veritat és que no sé que respondre. Senzillament m'he deixat perdre.

És curiós veure la marasma de turistes que van arribant al matí de l'estació de tren i la zona d'aparcaments. I tal com arriben pel matí, marxen a la tarda, deixant la ciutat en un silenci envejable. En realitat, fins i tot de dia és possible gaudir del silenci, normalment només cal abandonar els carrers principals i dirigir-se a algun dels paral·lels més tranquils.

Caminar, caminar i caminar. A això m'he dedicat avui, i el mateix per demà. He creuat el Pont de Rialto i he vist la Isola de San Michele, tranquila i envejable ubicació per quan un passa a millor vida.

Després de la clavada amb el sopar d'ahir, avui ja he destinat un pressupost més moderat al menjar, sense passar gana, evidentment, i a més, tot bén bo i en locals agradables. No em molesta pagar diners per menjar, però sí pagar per allò que no ho val.

Després d'una massa llarga migdiada, a on ben just he pogut fotografiar una corprenedora posta de sol (demà estaré més a l'aguait), he sortit novament a passejar. Crec que he agafat fred i m'he tingut que prendre una segona aspirina. He comprat una entrada per anar a veure la Traviatta demà. Fa temps que no vaig de concert i ja tocava. Espero ser capaç de tornar a trobar l'església. Tot i que no estava gaire fi després de sopar una pizza i un tiramisú, una petita passejada final fins a l'Arsenale m'ha vingut de perles i m'ha fet sentir molt millor.

Ara, una dutxeta calentona, llibre i a fer nones, que demà toca fer les visites "de rigor".

Arribat a Venècia

2009-10-15T22:22:00.002+02:00

Després d'una hora de retard en el vol Roma/Venècia (qué menys sent Alitalia), he posat els peus a Venècia.

Si ja tenia la idea que el sistema de check-in d'Alitalia és la llet, els vols m'ho han confirmat. Pel BCN-FCO, he aconseguit un seient business a la zona economy. Vaja, que algú s'ha oblidat de reconfigurar els reposabraços d'aquell seient, i així s'ha quedat. Genial, comptant que a més, he tingut els 3 seients (o 2 i mig) per a mi. Pel vol FCO-VCE, resulta que tot és economy, així que directament al 2L, des d'on he pogut gaudir d'una preciosa aproximació amb la vista posada a Venècia. Magnífica.

Maleta entregada de forma diligent i cap a cercar l'Alilaguna. Sort que una bellíssima posta de sol, amb Venècia com a escenari de fons ha omplert el cor de romanticisme i ha fet que no pensés tant en que he trigat 40 minuts en arribar de Roma, i una hora i vint minuts de l'aeroport a l'hotel!!!.

Sort que el "Bucintoro" està a dues passes de la parada de l'Alilaguna. Càlida benvinguda com fa temps que no gaudia d'un hotel. Potser el fet de tenir 20 habitacions hi té alguna cosa a veure. Segur que sí. Passadissos que semblen els d'un vaixell donen pas a habitacions que imiten camarots, folrades de fusta i de clàssic disseny, tal com si fòssin el Titànic (esperem que no s'enfonsi tot plegat). Aixó sí, totes les comoditats modernes incloses. I la vista...meravellosa...el Gran Canal, San Marco, etc.

Sempre trobes alguna cosa que et fa situar dins la ciutat que visites. M'he divertit molt deixant-me perdre pels carrerons que desemboquen en amagats punts d'embarcament. M'he deixat impresionar també per la Piazza San Marco de nit. Però el que realment m'ha posat al lloc ha estat el compte del restaurant. Més de 40€ per quatre verduretes a la brasa, un plat amb dos dits d'spaghetti aglio-olio-peperoncino, un pastisset i aigua. Així, sense parpellejar...passi la tarjeta i oblidem-nos del tema, això és Venècia i els plaers terrenals ténen un cost.

Ara a descansar, que demà toca ronda fotogràfica, espero que una mica menys fresca que aquest vespre!

Arrivederci!

Civia, Alitalia...this is Barcelona Airport

2009-10-15T10:51:00.004+02:00

De tant en tant m'agrada practicar un esport de risc que consisteix en anar a l'aeroport en tren. Tenir la línia de l'aeroport a l'estació de Sant Andreu Comtal m'ho posa fàcil. El viatge ha estat agradablie i puntual. A més, he pogut pujar en un dels trens Civia que molt poc a poc va incorporant RENFE. M'agrada fer moure'm entre les ciutats i els aeroports en tren. Fer una ullada al voltant i imagines les històries de cadascun dels viatgers. Una important reunió a Milà?...una escapada romàntica a París?...o potser l'inici de tota una aventura personal a l'altra punta del món?. A les terminals dels aeroports cada dia es conjuren milers de petites històries personals.

He tornat a la meva "vella i estimada" terminal A. SkyTeam encara hi té la casa. Però tot plegat ja ha començat a adquirir un tint de decadència. Per a algunes companyies ja tot fa olor a trasllat. Però tot i això, em segueix agradant la "meva terminal", una terminal a on he viscut feliços moments al començar incomptables viatges. Una terminal "amable" amb el passatger i de dimensions contingudes. Ràpida visita al mostrador d'Alitalia per a facturar la meva única maleta i demanar el registre del número Flying Blue al meu bitllet, cosa que va ser impossible de fer per telèfon. Ara feia algun any que altra que no volava amb Alitalia, després un període intens i desgastador, farcit de retards. Un nou destí, Venècia, un clàssic per a molta gent que resulta una novetat per a mi, amb milers de milles a l'esquena. Quatre dies que espero siguin plaenters, així m'ho proposo. Un destí amb el que començo una nova ronda de viatges fins a final d'any.

Saura, ISO 9000 i les Comissaries

2009-08-09T12:22:00.002+02:00

Joan Saura no passarà a la història com el millor Conseller d'Interior que hagi tingut Catalunya, sinó potser com el Conseller d'Interior que ha conseguit desontentar policia i ciutadans alhora que antisistemes. Vaja, a vegades ja passa això de que no ets capaç de fer content a ningú, però ell ha arribat a límits d'excel·lència. Tambe serà recordat per no donar la cara davant de res. Però segument ningú l'oblidarà per les seves ocurrències, tal com la velocitat variable (de la que més del 80% de la gent sua), les càmeres a les Comissaries, preceptes "feng-shui" a la seu de la Conselleria, o la darrera, implantar un sistema d'enquestes als detinguts a on podran avaluar la seva estada i grau de satisfacció durant la detenció.

Aquesta darrera proposta ja ha motivat noves rialles, emprenyamentes i escandalitzacions entre la ciutadania. No tinc el més mínim dubte que ho portarà a terme. És un especialista en gastar diners dels ciutadans en foteses. Però apart de fer una enquesta de satisfacció, i seguint la línia, podria implantar també un programa de fidelitat. Si bé un detingut no té per què ser culpable, tenim un gran nombre de delinqüents reincidents, d'aquests que passen deu vegades al dia per comissaria. Si Saura vol tractar aquesta gent com a "clients", doncs que ho faci bé, com si fos una cadena hotelera. Si miro la petita cartera a on porto les targetes de fidelitat de viatge, em trobo la "Starwood Prefered Guest", la "Hilton Honors" o la "Sofitel Privilege", per dir-ne algunes. Ara Saura només cal que crei la "Mossos Rewards" a on amb cada ingrés a comissaria vagis acumulants nivells que et permetin una atenció prioritària (per a poder sortir abans al carrer a seguir "treballant"), obtenir la millor cel·la disponible o transfer gratuït en cotxe patrulla per a retornar-te a casa (o allà on vulguis). Tampoc caldrà oblidar els punts, bescanviables per massatges, barnussos o internet de franc.

Ara només cal esperar a veure quina serà la propera proposta de similar nivell suggerent.

Matí a comissaria

2009-08-01T09:55:00.003+02:00

Per animar una mica un divendres una mica ensopit a nivell d'avaries, quan l'Emiliano va acostar-se un moment a l'aparcament de la feina per anar a buscar un parell d'eines va trobar-se amb el cotxe de l'Ángel obert. Al final després de trucar a l'Ángel que està de vacances vam comprovar que el lladre, després de forçar la porta del cotxe s'havia endut l'ordinador. Un ordinador portàtil que té uns 5 anys, que pesa com brick de formigó i que té unes prestacions similars d'un nivell que fa que arrencar el Windows sigui cosa d'uns inacabables 10 minuts. Vaja, tota una patata. El pitjor és que es hi tens tot el software específic dels equips que toquem, que és bastant ferragós de reinstal·lar, i els cables per a connectar-nos-hi.

Després de les comprovacións, li toca a l'Andrés anar a comissaria a posar la denúncia. S'en va a la de Nou de la Rambla. Em truca al cap d'una estona dient-me que li han dit que en té per a 4 hores i que li suggereixen que vagi a una altra comissaria. Li proposo anar a la nova de Pl. Espanya. Molt maca. Amb plaques solars a les finestres de la façana i un jardí a l'interior. Suposo que en Saura va procurar que acomplís els preceptes del feng-shui. El que ningú li va explicar és que fer una comissaria amb un frontal de vidre, vidre i més vidre no és la millor opció a nivell de seguretat.
Però bé, finalment haver anat a aquestes dependències va ser una bona idea, només vam trigar poc més d'una hora. Mentrestant, jo que m'esperava al vestíbul, vigilant el cotxe que no es podia tancar, anva veient el degoteig de denunciants. Estrangers saquejats i mòbils manllevats semblaven la norma de la casa. Fins i tot ténen un parell d'intèrprets.
Però ja gairebé quan anàvem a marxar, una dona invident s'acosta davant la comissaria, una intèrpret surt a la seva cerca i entren juntes. Quan, un cop a dins, li pregunta què desitja, la pobra dona, amb una veu alçada comparteix la seva indignació amb els presents: "me han robado el móvil del bolso". N'hi ha per picar el cap contra la paret veient el nivell de miserabilitat que practiquen els delinqüents de la nostra ciutat.

Noms i noms...

2009-07-28T20:24:00.003+02:00

Coincidint amb la incorporación d'uns nous avions a la flota de Vueling, aquesta ha iniciat una campanya popular per a batejar les noves aeronaus. VLG ha optat des dels seus inicis per una política baptismal ben curiosa amb títols tal com "No Vueling no party", "Absolut Vueling", etc.

En general les compayies tendeixen a batejar els seus avions seguint patrons bastant similars, des de Parcs Nacionals/Naturals fins a capitals del món, passant per personatges ilustres.

Tinc el costum de fer una ullada al nom de l'avió abans de pujar-hi. No sé per què però és un fet que em tranquilitza, com si la sort d'aquell giny volador i dels que hi anem a dintre depengués del nom que porta gravat sobre el seu fuselatge. Però tinc la sensació que el "Gugliemo Marconi", o "Concha Espina" no poden pas caure. Ara..."Vueling Stones"...doncs que voleu que us digui...

Ben recentment Spanair ha decidit dedicar un avió al missioner Vicenç Ferrer. Un dels Airbus 320 de la companyia durà aquest nom sobre el "nas". També els passatgers podran informar-se sobre la feina que fa la Fundació Vicente Ferrer gràcies a una decoració especial.

En questió de batejar els avions, ja veieu que no hi ha normes establertes!

Nit Barcelonina

2009-07-26T12:57:00.003+02:00

Ahir dissabte, gràcies als amics que de tant en tant aconsegueixen fer-me sortir de casa les nits de dissabte, vaig gaudir d'una deliciosa nit "barcelonina".

La proposta era anar a veure la font màgica de Montjuïc, un d'aquells indrets que recomanes a qualsevol visitant com a "imprescindible" i que tu com a ciutadà no visites gairebé mai a la vida (tal com la Sagrada Família, etc).

Prèviament un sopar "de crisis" al Paral·lel, gairebé a tocar de la nova comissaria dels Mossos a Pl. Espanya, agradablement sorprés pel disseny arquitectònic i la instal·lació de plaques fotovoltaiques a totes les finestres; unes braves i un frankfurt.
D'allà, xino xano cap a la font entre la marea humana de turistes i barcelonins buscant la fresca.
Ben recentment s'ha estrenat un nou programa amb música dels 80 que se suma la de cinema, molt encertat la veritat, tot i que trobo una llàstima no reproduïr la memorable "Barcelona" de Freddie Mercury & Montserrat Caballé a cada passi. Una cançó que posa els péls de punta a qualsevol Barceloní. Ara l'estiu també s'agraeix l'aigua pulveritzada de la font que s'et ve a sobre.

I un cop acabat l'espectacle de la font, a fer una copa. Magnífica idea va ser la d'anar a la terrassa de l'hotel Claris. Un indret sense agobiaments, a on tothom parla sense alçar la veu i a on pots gaudir d'una suau música brasilenya cantada en viu mentre degustes un combinat d'una carta no massa extensa però prou ben seleccionada. Bona compayia, una refrescant brisa i un indret agradable van ser tots els ingredients necessaris per tancar una nit ben agradable.

El doble llenguatge amb l'energia

2009-07-17T22:44:00.002+02:00

Gairebé les 11 de la nit. Gairebé el 43% del mix de producció elèctrica estatal és d'origen tèrmic. Una mica més d'un 32% és cicle combinat de gas i la resta carbó. Dues tecnologies de producció elèctriques que no es caracteritzen precisament per ser respectuoses amb el medi ambient ni per ajudar a complir el Protocol de Kyoto. De les més de 9.200 tones/hora de CO2 que estem llençant a l'atmosfera, 8.600 corresponen a aquestes centrals.

Coincidint amb el polèmic anunci del tancament de la central nuclear de Garoña, s'ha fet bandera i discurs públic de l'aposta per les energies renovables. Si bé no soc ni "pro" ni "anti" nuclear, sí que sóc molt pragmàtic en la generació elèctrica. Segueixo apostant per l'energia nuclear com una base sòlida en el conjunt de generació, però evidentment no accepto "seguretat raonable". Des de la coneixença que el 100% de seguretat és impossible, o n'hi ha o no n'hi ha, però no em serveixen les mitges tintes. Si cal tancar, tanquem, i si hem de construïr, posem-nos-hi ja!

Però certament existeix un doble discurs. Per una banda aquesta bandera verda, a on indubtablement a l'estat s'està fent un gran esforç en renovables, especialment la eòlica, tot i que partint d'una premisa una mica enganyosa: estem subvencionant el kilowatt eòlic generant un dèficit tarifari que tots els abonats acabem pagant. Però per l'altra, existeix una realitat amagada, i és que mentre es renega de la nuclear i és parla de renovables, existeix una imparable construcció de més centrals tèrmiques, ja siguin de cicle combinat o de carbó. En els darrers cinc anys, i especialment a les terres de l'Ebre, la construcció ha estat imparable. Només menciono la immensa planta de Gas Natural a la Plana del Vent, a tocar de la nuclear de Vandellós. Una tèrmica de carbó a Mequinenza!, un fet gairebé increïble a aquestes alçades. Els dos grups del cicle combinat del Besós de Endesa i Gas Natural de 400 Mw. cadascun i, en construcció actualment dos nous cicles combinats de 800 Mw. cadascun també al Besós.

A on és l'aposta per la reducció del CO2?

Sense Recepció de la Mercè

2009-07-15T21:50:00.004+02:00

No és cap secret allò que penso sobre la recepció de la Mercè que any rere any s'ha fet al Palauet Albéniz per a festejar la setmana gran de la nostra ciutat; aquest mateix blog conté algun post a on crec recordar que arribo a usar paraules com "bacanal".

Enguany l'Alcalde Hereu ha dit que s'ha acabat. Com a excusa posa la crisis. Suposo que la imatge d'aquella festassa amb uns tres mils convidats anant, plat en mà, de barra a barra, no és el més adient en la situació de crisis actual. Vaja, que amb gairebé un 20% d'atur no queda bonic això de barra lliure del "Dry Martini" o tast de delícies asiàtiques.

En part té raó. Però no només queda malament ara, ja fa temps que allò era escandalitzant. El primer cop que vaig anar-hi vaig quedar completament astorat i xocat.

Però suprimint aquest festeig creem un altre problema. Si bé és cert que la consciència d'estalvi des de l'Ajuntament deu quedar més tranquila, també és veritat que a les persones que treballaven en aquest event no els deu haver fet gaire gràcia. Ara ens trobem que aproximadament unes 5 o 6 empreses que comptaven amb aquests ingressos hauran de buscar-se les garrofes a un altre cantó. I això també inclou al personal contractat. Si en temps de crisis és l'Administració Pública la que ha d'impulsar la economia, no pot venir aplicant "estalvis" que no acaben repercutint en la butxaca del ciutadà. L'Administració Pública ha d'estalviar aplicant criteris d'eficiència i no pas de "deixar de fer". Si "deixem de fer", precisament des d'allà a on hi ha "calers", encara estarem agreujant més una situació ja de per si complexa.

Si per mi fos, no hagués cancelat pas aquesta celebració sinó que l'hagués reformulat completament. De sopar festiu a sopar solidari. Un catering menys esplèndid i més auster, i una entrada de pagament, per exemple a 50 € per cap, destinats a entitats socials de la ciutat com podrien ser el Casal d'Infants del Raval o la Fundació Pare Manel, per posar-ne dos exemples..

Obscuritat elèctrica

2009-06-25T19:01:00.003+02:00

D'aquí 5 dies el mercat elèctric espanyol farà un tomb que ens afectarà d'una forma o altra a tots els ciutadans: la fi del mercat regulat.
Els abonats hauran d'escollir si volen fer el salt al mercat tarifari lliure o si prefereixen acollir-se a una estranya tarifa regulada, anomenada TUR, que probablement acabarà sent més cara que la del mercat lliure. Altres clients, aquells que ténen (tenim) més de 10 kW de potència contractada no tenim elecció, hem d'anar al mercat lliure sí o sí. En definitiva, i en tots els casos, l'elecció d'una empresa comercialitzadora d'entre tot el grapat de gairebé 30 que existeixen.

Però el procés no es tan senzill com podria semblar. D'entrada, avui 25 de juny s'ha realitzat la subhasta de l'energia, fet imprescindible per a calcular la "TUR". Però a més, el Gobierno ja diu que fins el dia 29 no la publicarà. I tot això quan el dia 1 s'ha de realitzar el canvi. Això comporta que les comercialitzadores tampoc facin públiques les seves ofertes, i al final, el client, totalment desconcertat s'enfonsa en la desesperació primer, i en la indignació després. En la sensació de que tot és una gran presa de pél.

El camí d'haver d'anar obligatòriament al mercat lliure és tota una experiència. D'entrada és asseure's amb el full de totes les comercialitzadores i fer una primera tria. D'entrada, i per motius pràctics excloc les de fora de Catalunya i les massa petites. També deixo de banda les més grans, a l'espera de veure qué fan. Així que primer em poso en contacte amb "NEXUS" i "Factor Energia". Una m'ofereix un 2'5% de descompte i l'altra un 2%. Cap d'elles em manté però la tarifa de discriminació horària (tarifa nocturna), un fet que em sembla insòlit. Per tant descartades. A l'espera estic d'un darrer cartutx amb Estabanell Energia...
Així que d'entrada trobo que si vull mantenir la meva "tarifa horària" només localitzo dues ofertes, una d'Iberdrola amb un 12% de descompte sobre la tarifa vall però amb uns serveis opcionals que no veig clars, o ENDESA que m'ofereix un 7% de descompte en hora punta. Al menys sí hi ha una cosa positiva, els grans consumidors (dintre del nostre rang), tenim majors descomptes. Si la meva àvia gastant 40 kW/h al mes té un 2% de descompte, jo gastant-ne mes de 400 kW/h ja tinc dret a un 7% o un 12%.

Però després de mirar, remirar, calcular i donar voltes, acabo arribant a la conclusió de que la liberalització del mercat elèctric no passa d'una minúscula guerra de descomptes a on quan has fet números, tot acaba resultant al mateix preu sigui quina sigui l'elecció. La filosofia del mercat lliure elèctric no hauria d'estar pas encarada a aquesta pseudoliberalització sinó a ofertes i pactes sobre el preu del kilovat/hora. A la negociació segons consum "jo gasto 6.000 kW/h a l'any, a quin preu em deixa el kilovat?". Més a un estil de les companyies de telèfonia mòbil a on pots conèixer (que també és molt dir) el preu per minut segons l'hora, els descomptes i els bonus per consum, i no pas dir-me que m'aplicarà un 2% de descompte sobre unes tarifes que ni tan sols conec, i encara pitjor, que sembla que tampoc ells conèixen.

Eficiència

2009-06-24T09:42:00.002+02:00

Massa dies sense escriure...avui Sant Joan, dia festiu, sense previsió de sortir de casa...això vol dir que em tocarà donar corda al rellotge si no vull trobar-lo aturat demà al matí!

Un exemple de "cal millorar":

Cas: Ajuntament de Barcelona

Ara fa unes dies vaig anar a presentar al Districte de Sant Andreu una queixa per l'excés de soroll que genera un equip de refrigeració d'una botiga. Per presentar aquesta denúncia podia emprar el típic full còpia d'instància de l'Ajuntament o usar el seu sistema on-line del que crec que n'he sentit a parlar en algun plenari. Per comoditat vaig preferir usar el sistema on-line a través de la web municipal. D'entrada la idea està bé, omples la teva petició en unes caselles -incapaces de justificar el text de forma correcta- i obtens un document PDF que un cop imprés esdevé en dues còpies de la teva petició en format oficial de l'Ajuntament, escut inclós, i un número de referència d'internet. Primera incomoditat: cal portar presencialment el document a registrar. No es refien de la veracitat de la teva petició?...tampoc a l'hora de registrar-lo ningú et demana que t'identifiquis...
Quaranta minuts van caldre per a que algú m'atengués per senzillament registrar un document. Vaig constatar que un acte més laboriós com empadronar-se té total prioritat davant la senzillesa de registrar un document. Finalment, un cop assegut a la taula del funcionari, veig que aquest comença a escriure més del normal al seu ordinador. Li pregunto amb cara de sorprés: "que ho està rescrivint tot?". I amb tota la normalitat em diu "pensi que aquest paper es podria perdre". Sí, es clar que es podria perdre, per això s'en fan dues còpies, per a que jo pugui reclamar i demostrar-ne la presentació. Però en realitat allò que em sorprenia era la antiguitat de tot el procés. Res ha canviat, només hem passat del Seat Ibiza del 92 al Seat Ibiza del 2008. Del paper còpia escrit a mà, als dos fulls impresos a casa.
¿No hagués estat molt més simple, senzill i eficient que aquell PDF que havia obtingut abans, quedés enmagatzemat al servidor de l'Ajuntament, i es validés al presentar el meu document davant el funcionari, el qual només hagués de limitar-se a passar-lo pel lector de codi de barres i posar una etiqueta com a "presentat"?...hi ha coses que de veritat, no les entenc...

Honolulu

2009-05-15T23:39:00.002+02:00

Al Premier Club de Hawaiian Airlines, a punt de dir adeu a Oahu/Honolulu. Hasn estat 5 dies magnífics. Crec que es podrien dir que han estat les primeres "vacances de veritat", aquelles en les que realment no fas res: del llit a la platja, de la platja a la tumbona de la terrassa, migidiada, passeig per Waikiki, remullada de peus nocturna i cap al llit novament. Sorprés per aquesta inactivitat impròpia en mi. Però ha estat magnífic. L'aigua tèbia de la platja, les hores de lectura, caminar sobre la sorra al vespre i adormir-me amb el so de les onades. També memorable la volta en cotxe per l'illa, per descobrir escarpades costes volcàniques i grans extensions de verdes plantacions de canya de sucre o pinyes. I com no, platges paradisíaques de les que mai voldries marxar. Menys bucòliques però igual d'interessants per a mi: les enormes instal·lacions d'enllaços per satèl·lit, el camp d'antennes de l'annex de Pearl Harbour, la pròpia badía de Pearl Harbour i els seus avions de combat fent vols d'entrenament.

En definitiva, una preciosa visita a un destí envejable. Un d'aquells llocs que cal venir, al menys, un cop a la vida.

San Diego (III)

2009-05-11T16:46:00.002+02:00

Aeroport de San Diego -Lindberg. Just davant meu un 757 de Continental comença el pushback, camí de Newark probablement. Ara fa una estona he vist com arrossegaven el 767 de Hawaiian Airlines que m'ha de portar a Honolulu.

La Red Bull de San Diego ha arribat a la seva fi amb la inesperada victòria de Nicolas Ivanoff, després d'un bird strike que patí Hannes Arch, el qual li provocà un forat al fuselatge i la pèrdua de la carrera.

Per la meva part, ja he agafat un cert nivell de bronzo després d'estar fent fotos tot el dia a Coronado, a on he tingut el plaer de compartir un espai amb altres fotògrafs locals ben cordials.

Després de la cursa, i aprofitant que tot el dipòsit de benzina del meu cotxe estava pagat, vaig aprofitar per anar a generar una mica de CO2. Vaig acostar-me fins a "La Jolla". Una preciosa població costera, amb els seus penya-segats, coberts per dalt amb gespa a on la gent s'intal·lava a fer el sopar, inclús portant petites barbacoes. Penya-segats, palmeres, el pacífic...i fins i tot foques!!. Després vaig seguir cap a "Del Mar" seguint la carretera de Torrey Pines Dr. Envejable no només el paisatge sinó també la quantitat de centres d'investigació que anava veient. Tota una demostració que apart del surf també es pot generar riquesa amb altres sectors. Poc a poc, resseguint la costa a 45 Mph. vaig endinsar-me una estona per la ruta 101. Més platges, costa, sufers, i una bonica posta de sol...llàstima que tot s'acaba i era hora de tornar cap a San Diego. La festa de comiat de la Red Bull també marcava el meu comiat de la ciutat. Una mica trist de no haver-la pogut visitar més.

San Diego (II)

2009-05-09T20:04:00.002+02:00

Brownfield Airport, campament base de la Red Bull Air Race. Després de perdre ahir tot el matí a la badía de San Diego donada la cancel·lació dels entrenaments per mal temps, avui he anat a recollir el meu cotxe de lloguer, un "Mazda 6", i m'he vingut cap a Bronwfield a poder fer almenys alguna foto d'avions per al meu article a AeroWings. Al menys he pogut conèixer al Sergio Plà, després de molt intercanviar missatges per Facebook i he pogut repassar alguns dels hangars.

De la jornada d'ahir per la marina de San Diego destacar la impressió causada pels portaavions de la NAVY varats a la base més gran de la costa del pacífic.

San Diego té un punt curiós. Una ciutat amb un centre molt peculiar. Amb un estil inclús colonial en alguns aspectes, que contrasta amb la modernitat dels gratacels. Una ciutat tranquila, poc densa i amb un passeig marítim ben bonic per passejar.

San Diego (I)

2009-05-08T04:52:00.003+02:00

Després de gairebé 19 hores de trajecte, una escala per Atlanta i dos canvis horaris al rellotge, he arribat finalment a San Diego.

Fent memòria del memorable vol a San Francisco amb Continental, cal dir que això d'anar en Business fa les coses més suportables. Hi ha dues formes d'arribar a destinació: cansat o rebentat. Millor la primera, per descomptat. Així que cada euro del bitllet, ha valgut la pena.

L'arribada a San Diego ha estat un pel estranya. Es podria dir que la ciutat està bastant buida. Molt poca gent pel carrer. Inclús l'hotel, el US Grant, insignia de la ciutat té el vestíbul pràcticament desert. En tot cas, m'han donat una preciosa habitació, una junior suite, a la novena planta. De fons sona el piano del bar, però em sembla que de moment em tempta més una dutxa i una mica de lectura entre entre els llençols. Demà la jornada començarà aviat i serà dura.

Ready for the Red Bull Air Race

2009-05-07T08:40:00.002+02:00

Amb el puntet de nervis habitual que pateixo cada cop que m'enfrento a un vol llarg i un destí nou espero l'embarcament del meu vol amb Delta que em durà primer a Atlanta i després a San Diego.

Fa molt que no volo en B767-400ER, i de ben segur que la Business de Delta no serà tan bona com la d'Air France, però tot això espero gaudir d'un viatge el més còmode possible.

A més, podria dir que ha estat un inici de viatge ben agradable. Compartir una estona de xerrada amb amics a l'aeroport és sempre una bona forma de començar el dia. Per una banda he coincidit amb l'Albert Aguadé, que anava a fer una petita escapada a París. I per altra banda també he coincidit amb en Carlos de la Fuente, que anava cap a la feina a la nova terminal.

Així que aqui estic, passant els darrers minuts abans d'embarcar. Amb ganes de poder fotografiar l'edició de San Diego de la Red Bull Air Race, que al menys no ha estat una frustada com la cancelació a darrera hora de la passada edició a Estocolm. De moment, sobre el paper, tot el plantejament, festes incloses, sembla ben interessant i prometedor. A veure si és veritat i tot es porta com cal en aquesta ciutat, anomenada "the finest city of america".

Ens veiem!

Tokyo Blues (Norwergian Wood)

2009-03-17T22:26:00.002+01:00

Sempre quan viatjo m'enduc literatura suficient a sobre per a que mai m'en falti durant les meves escapades. Un llibre és un dels millors amics d'un viatger solitari com jo. De tant en tant intento compaginar aquest augment de pes al meu equipatge amb la comesa de barrejar-me amb la destinació des de la vessant literària. No sempre ho aconsegueixo, no sempre hi ha bones històries, no sempre hi ha bons llibres. Seria com venir a Barcelona amb "L'ombra del Vent" sota el braç, senzill de comprendre, oi?...doncs d'això és tracta, de sentir-se una mica més proper en aquella terra, que de forma efímera en la nostra vida, ha esdevingut casa nostra. "Si això és un home", de Primo Levi és una literatura gairebé imprescindible si anem cap a Polònia i volem trepitjar les esgarrifadores terres d'Auschwitz/Bikernau. "Els Gossos de Riga" ens preparan per una imatge de Letònia més convulsa i misteriosa que l'actual, però no menys malenconiosa del que en realitat ens trobarem. "Historias de Londres", un magnífic i breu llibret que ens posarà al dia de petites curiositats de la capital britànnica.O "La dona que somiava amb un llumí i un bidó de benzina" ens durà a molts racons de la capital sueca.

"Tòquio Blues" va ser l'elecció per a Japó. No la única, evidentment, però sí l'especialitzada en el destí. Titulat originalment com "Norwegian Wood", i traduït a casa nostra com "Tòquio Blues" era un llibre que ja havia sospesat en una visita anterior a l'Abacus que tenim a Sant Andreu. Aquell primer cop la vaig deixar de nou a la pila. Però uns dies abans de marxar novament a Japó vaig tornar a petar a ell. Bé, en certa manera el volia trobar. "Tòquio Blues, Haruki Murakami, edició de butxaca". Segurament l'hagués començat a l'avió, però es va quedar a la maleta. Bé, potser millor ja que així vaig obrir-lo entre els llençols del meu apartament de Tòquio i, després de que m'acompanyés en el trajecte en tren bala, fou a Kyoto on vaig acabar-lo. Potser és una obvietat dir que és un llibre molt japonés, però sí, és la impresió que em va donar. En Taro, un noi solitari ens conduirà per una -a vegades tòrrida-

història d'amor, tristesa, decepcions, amistat i realisme. Llegir-la mentre ets a la seva terra permet no només entendre-la millor, sinó a més a més endinsar-te pels racons que hi aparèixen. Avui veig que l'autor està per Barcelona, que li han dedicat una entrevista a la premsa i que fins i tot l'Abacus el té en promoció. Passar els dits per sobre la coberta i fer-los lliscar sobre els fulls de paper barat m'han fet tornar al cap moments agradables...Shinjuku, el tren bala, el Japó rural, etc. A vegades llegir un llibre no és només capbussar-se en una història, és bo quan aquest ens permet reviure les pròpies històries de quan el vam llegir.

La Grande Dixence

2009-02-28T22:48:00.003+01:00

Mooolt temps sense escriure per aquí, massa!

Bé, ara ja fa un parell de setmanes vaig estar amb uns amics passant el cap de setmana a Suïssa. Neuchâtel, Berna i Solothurn. Tenia ganes de tornar a Suïssa, un país que trobo encantador. I bàsicament va ser un cap de setmana sota la neu. Mai havia conduït tanta estona sota una persistent tempesta de neu. Però duent rodes de contacte al cotxe, la cosa es feia bé.

Una de les coses que més bon gust em va deixar d'aquesta petita escapada va ser el fet de poder acomplir un d'aquells somnis que si bé no ténen res d'essencial per a la vida, aporten una bona dosis d'alegria i felicitat. En realitat, acomplir a mitges, ja que no hi vaig poder posar el peu a sobre per la neu, però que amb veure-la ja em vaig donar per molt content. Ara només toca esperar a finals d'estiu per a tornar-hi. El somni era veure la presa de gravetat més alta del món. Al Cantó de Valais en un racó preciós entre les muntayes que envolten el Matterhorn s'alça amb els seus 285 metres d'alçada "La Grande Dixence", resclosa reguladora del llac "Des Dix", una reserva d'energia en forma de 400 milions de metres cúbics d'aigua a una cota de 2.400 metres sobre el nivell del marc que s'alimenta no només dels seus propis afluents, sinó que també s'enriqueix amb aigua aportada de 4 altres preses que bombegen el preciós líquid fins a la màxima cota que representa la "Dixence". Un singular esquema hidroelèctric que contempla 5 preses, 4 estacions de bombeig, 4 centrals hidroelèctriques i incomptables kilómetres de galeries de pressió i canonades forçades, és capaç d'entregar a la xarxa elèctrica la impresionant potència de 2GW/h. Una potència similar a la que oferèixen dos reactors nuclears, i tot això ho pot fer en només 3 minuts. Un esquema capaç de fer regulacions de la demanda en moments de súper-punta.

Una aigua, que després de caminar durant kilòmetres i moure turbines, desguassa al "Rhône", el nostre conegut Roina, un riu on encara, aquesta aigua carregada d'energia, donarà molts milions de kilowatts als ciutadans d'europa en el seu camí fins a morir al mar.

Deu ser la crisis...

2009-01-22T20:07:00.002+01:00

Aquest passat cap de setmana em va venir el "gusanillo" de sortir una estona a cremar un rodet de format mig amb la meva Mamiya per Sant Andreu. Pel "Mercadal" per a ser més exacte.

Un dels problemes de treballar amb format mig és el revelat. Per descomptat res dels habituals minilabs a on, suposant que el puguin revelar, tot el tren de revelat del minilab està completament viciat per l'habitual 35mm, i ens deixarà el nostre enorme negatiu en unes condicions lamentables. D'altra banda, els pocs laboratoris professionals que queden a Barcelona acostumen a cobrar unes quantitats no astronòmiques però sí una mica immorals per a la qualitat de servei que ofereixen. Nomès hi ha una petita excepció: Fotoprix. Quan treballava amb negatiu acostumava a fugir de Fotoprix com la pesta. Les seves dots per a ratllar els negatius eren simplement insuperables. Ara, amb els negatius de format mig havia trobat que ho feien realment bé (relació qualitat preu, insuperable). Fins avui.

D'entrada em trobo que tot i haver deixat un generós troç de pel·licula sense exposar per a que hi poguèssin adherir el leader del carro de revelat i/o evitèssin vel·larme el primer fotograma, l'operador no ha pensat en res més que en retallar-lo perfectament arrán del fotograma número "1" i ficar-hi l'adhesiu d'arrossegament a sobre. Senzillament imperdonable. I la segona ja ha estat l'empaquetat dels negatius. Fins ara havien vingut enfundats en plàstic i en una capseta. Avui simplement en un sobre de paper i "a l'aire".

Deu ser cosa de la crisis i la necessitat d'estalviar, però una cosa és oferir un servei econòmic i l'altra és treballar malament i amb possibilitats de danyar un treball de valor incalculable. Fotoprix segueix sense aprendre. Per desgràcia, la majoria de laboratoris professionals, funcionen igual o pitjor.

Nikon GPS GP-1

2009-01-01T13:25:00.007+01:00

Deu fer potser cosa d'un any que vaig comprar un GPS per a usar-lo amb la meva Nikon D300 i poder així geolocalitzar les meves fotos. No només em serveix per a recordar a on he fet una deterinada captura, sinó que a més a més, quan penges les fotos al Flickr o a l'SmugMug, aquests ubiquen la foto sobre un mapa, el que ho converteix tot en una major simplicitat i permet compartir amb altres persones la localització d'aquella foto.

Si fins ara feia servir un petit GPS anomenat "di-GPS", comprat a Hong-Kong i que va costar una petita fortuna, finalment Nikon s'ha avingut a fabricar-ne un. Sorprenentment n'he trobat (i comprat) en el meu recent viatge a Tòquio. I dic sorprenentment ja que a Hong-Kong ni els havien vist, però bé, Nikon és japonesa, oi? :)

Un cop oberta la capsa ens trobem amb ben poques coses: La unitat GPS, un accessori per a posar-lo a la corretja (que no sembla gaire resistent), un cable de 10 pins i un cable tipus USB que permeten cobrir els models de Nikon que incorporen un o altre tipus de connector. Completa l'equip un manual en diverses llèngües.

A nivell tècnic poca informació, probablement el receptor és el SiRF III i els temps d'adquisició són els habituals que ens podem trobar en un navegador de cotxe.

L'us és ben simple, posar-lo a la sabata del flaix, i connectar-lo amb a la càmera amb el cable corresponent. Un led vermell/verd ens indica el seu estat. Si optem per usar la funció de la càmera que el desactiva quan l'exposímetre també esta desactivat, haurem de comptar que requereix uns tres segons per adquirir la nova posició, i així "incrustar-la" dins de l'EXIF.

A nivell de consum, hemd e ser conscients de que dur un GPS tot el dia alimentat de la càmera suposa un esgotament més prompte de la bateria. Si duem el "battery pack" no suposa gaire problema, però si només usem una de les bateries ens podem trobar sense energia bastant aviat, especialment si no usem la funció d'estalvi d'energia.

I sobre el preu, a Tòquio costa l'equivalent a 135 EUR. Caldrà veure a quin preu l'acaben venent aquí...

Volaaareeee!

2008-12-31T19:45:00.002+01:00

Doncs sí, 1998 - 2008: Deu anys pels aires. Va ser un març de l'any 98 quan vaig afar el meu primer avió, un Tupolev 154 de CSA fent la ruta Barcelona - Praga. Des de llavors, he agafat 126 vols, el que signifiquen haver realitzat 233.318 kilómetres (5,82 voltes a la terra), o vist d'una altra banda, he passat 322 hores de la meva vida tancat en un avió, gairebé dues setmanes!!!. I això sense comptar les hores perdudes als aeroports. He tancat aquests deu anys amb un Airbus A319 de Air France fent la ruta París - Barcelona.

Com a aeroport més trepitjat, apart del de Barcelona, tinc el d'Amsterdam, amb 34 "visites". KLM i Alitalia empaten com les companyies amb les que he volat més vegades. I l'avió amb el que més he volat, el Boeing 737.
En total 33 aeroports, 19 companyies aérees i 16 models d'avió diferent.

En el fons, tampoc és tant. Viatjant m'he trobat molta gent que fan sense cap problema 50 o 70 vols a l'any. Per feina evidentment. La meva història aeronàutica però, és tota "de plaer".

Espero, com a mínim, seguir amb el mateix ritme els propers 10 anys!

Asia Trip 2009: The End

2008-12-30T02:28:00.002+01:00

Com bé diu l'Enrique Jara al Facebook, "todo lo bueno se acaba". Mentre faig una ullada a la plataforma de Narita des del "Salon" d'Air France vaig recordant petits moments del viatge. Tres països: Japó Hong-Kong i Macau. 6 avions amb gairebé 28.000 kms volats. Dos ferries. Dos trens d'alta velocitat i diversos altres de regionals. Sobrevolar el Fujiyama , navegar per la bahia de Hong-Kong en plena guerra lluminosa nocturna entre gratacels o passejar enmig dels casinos de Macao. Màniga llarga al Japó, màniga curta a la Xina. Les marees humanes de Tokyo i Hong-Kong. En definitava, uns quans milímetres de sola de sabata gastats en aquestes ciutats, i uns quants centenars de fotos ben enmagatzemades. Dues hores més d'espera i unes altres quinze de vol. Arribar a Barcelona, tornar a la normalitat. Bon Any 2009 a tothom!

Les darreres vacances del 2008: recta final

2008-12-08T21:01:00.002+01:00

Tinc dues formes de viatjar, la improvisada i la reflexiva. Vaja, que un cop comença l'any ja tinc clars alguns dels destins que vull visitar, mentre que d'altres es van afegint a la llista de forma més sobtada.

Cal dir que amb el pas del temps, cada cop em vaig tornant més improvisador a l'hora de viatjar. Fa anys el primer que feia era comprar una -o més d'una- bona guia i repassar-les a fons a mesura que anava prenent anotacions i marcant llocs importants. Ara sóc més anàrquic. Fins i tot marxo sense cap guia. Compro un bitllet d'avió, reservo un hotel bastant cèntric, em faig venir a buscar a l'aeroport, i em deixo perdre pels carrers de la població escollida de forma relaxada càmera en mà amb l'esperit obert a descobrir les sorpreses que m'esperen. Sí que em deixo caure pels fòrums de TripAdvisor a la recerca d'algun restaurant interessant, opinions d'hotels i punts "imprescindibles", però poca cosa més.

Amb el viatge de Japó d'aquest any, he retornat una mica a les essències. Ja tenia clar que aquest any volia tornar a terres nipones, però he anat deixant passar el temps mentre havia d'atendre altres destinacions europees. Al final però m'hi vaig posar mans a l'obra. Un primer projecte de viatge que es va modificar posteriorment per allargar-lo, i una segona modificació per a afegir una escapada a la regió especial administrativa xinesa de Hong-Kong. Ara tinc a sobre una petita pilera de papers: reserves d'avió, reserves d'hotel, horaris del Shinkansen, guies de Tokyo i Hong-Kong, planells per arribar a llocs, anotacions, etc. Tot i que deixaré bastant espai a la improvisació aquest cop sí que estic dedicant a imposar-me un cert ordre: llocs pendents de visitar amb les corresponents anotacions de calendari. Ara, a una setmana vista per a marxar només tres coses importants estan pendents: recollir els Iens a la caixa, comprar el Japan Rail Pass i, pensar en la maleta (un altre gran maldecap).

Blackberry Storm

2008-11-23T14:26:00.006+01:00

Amb l'aposta exclusiva de Movistar per l'iPhone a Vodafone només li quedava una alternativa: una ferma aposta per Blackberry. En el fons, ha estat la única operadora que sempre ha apostat fort per Blackerry. Fa potser uns anys que tinc una Blackberry i deixant de banda uns pocs mesos amb un Nokia E61 "trucat" per a funcionar com a Blackberry, sempre m'han agradat els seus terminals. El meu primer viatge al Japó va "obligar-me" a comprar el primer telèfon 3G que vaig tenir. Ara que hi torno, novament em veig en la mateixa "obligació". Donat que intententar renovar el telèfon mitjançant la web de Vodafone amb els punts que tenia era impossible, vaig acabar anant a la botiga del barri. Davant la meva sorpresa en tenien en existència, així que després de tornar-me a "casar" amb Vodafone per 20 mesos, vaig sortir de la botiga amb el trasto a la mà.

Però anem a allò que interessa. A nivell de dimensinons és pràcticament igual que la 8800 que ja tenia, potser una mica més pesada tot i que no les he posat a la bàscula per a comparar-les. La gran pantalla completament tàctil és molt curiosa i agradable. No cal fer servir cap tipus de llàpis per escriure-hi. Només el dit per seleccionar o desplaçar-nos i una lleugera pressió sobre la pantalla, que s'enfonsa lleugerament com a forma de sel·lecció. Una pantalla que ofereix una qualitat impressionant d'imatge. Per a escriure tenim dos mètodes. Amb el telèfon en vertical usarem el teclat tipus "SureType" amb predicció, un sistema que Blackberry té molt ben resolt i funciona molt bé. Si posem la unitat en horitzonal, la pantalla passa a aquest format i obtindrem un teclat complet. Cal dir però, que potser a falta d'una mica de costum, trobo molt més ràpid i àgil el teclat tradicional de tecles que no pas el tàctil.

A nivell d'aplicacions bé força complet: Flickr, Facebook, Google Talk, MSN, etc. Incorpora altres aplicacions com el GPS però la descàrrega de mapes, pel que tinc entés, es tarifica com un servei addicional. Lector de documents Word, Excel, Powerpoint, etc. El navegador també funciona raonablement bé, i ens permet enganyar els servidors remots dient-li que el nostre navegador és el Firefox i no pas un de tipus mòbil, evitant problemes de compatibilitat.

Incorpora també una càmera de 3,2 Mpix que fa fotos i vídeo, tot i que no és una cosa que m'interessi gaire.

Entre els defectes que hi trobo n'hi ha tres:

-No té WiFi. Això que sembla una tonteria si tens tarifa plana, esdevé més emprenyador quan ets a l'estranger i vols evitar pagar roaming internacional de dades a un preu prohibitiu.

-Nou connector USB. Sí, incorpora un connector "micro-usb" que és diferent de tots els altres USB que coneixia (no podem fer un autèntic estàndard?). Així que si fins ara amb el carregador de l'iPOD podia carregar també la BB , ara s'ha acabat i hauré d'anar amb els dos carregadors. La bateria segueix tenint la llegendària durada.

-No incorpora el català. I això en aquest telèfon emprenya encara més ja que no pots usar el teclat predictiu si redactes textos en llèngua catalana.

En les parts positives, els acabats semblen realment de qualitat, i com a accessoris trobarem una targeta microSD de 8Gb., auriculars, un drapet per netejar-lo, i una funda de pell que cobreix el 95% del telèfon. I per descomptat, és prou multibanda per a funcionar arreu del món.

Bluenity: La xarxa social de Flying Blue

2008-11-16T23:01:00.004+01:00

Avui m'he fet del Facebook, n'era bastant reticent però al final hi he caigut. La veritat és que m'ha deixat bocabadat. Però bé, ara no anava parlar del Facebook.

També fa un parell de dies, fent una ullada als fòrums de FlyerTalk vaig assabentar-me que AirFrance-KLM havia posat en marxa una peculiar xarxa social anomenada Bluenity. En realitat, està orientada als membres del seu programa de viatger frequent Flying Blue, ja que permet accedir al compte usant el nostre número FB i el password. Tal com si entrèssim a fer una ullada al nostre compte de milles. La idea de Bluenity està en publicitar els viatgers d'un mateix vol. Bàsicament, entres el número de la teva reseva, el famós codi AMADEUS, i t'apareixen els altres viatgers que s'hagin inscrit i viatgin en el mateix vol que tu. En realitat no només permet saber amb quí compartiràs avió, sinó que tambe apareixen els viatgers en trànsit, un fet una mica més agosarat coneixent el tamany de "Charles de Gaulle" o "Schiphol". La idea és compartir consells o coneixements sobre el destí, i fins i tot i ha la opció de compartir cotxe en cas de que es faci una ruta similar.

Reorganitzant la terminal.

2008-11-11T21:35:00.004+01:00

Encara no s'ha inaugurat la nova terminal "D" a l'aeroport del Prat i ja sembla que cal reorganitzar-ne la presència de les companyies. Tot plegat, sembla "culpa" de la fusió entre les low-cost Vueling i Clickair que ha trastocat els plans. Es parlar de traslladar Air Europa a la nova terminal, tot i que això no té cap sentit sense traslladar tot el bloc "SkyTeam". L'organització als aeroports ha canviat i ja no pertoca mass allò de "nacionals" i "internacionals" o una simple separació de companyies. Ara, per motius estratègics i de comoditat de cara als passatgers, les companyies han d'estar preferiblement agrupades per aliances.

Diu el govern de la generalitat que les seves aliances preferides per a la terminal D són "Star Alliance" i "OneWorld", deixant de banda "SkyTeam".

Anem a pams. És prou lògic que "Star Alliance" tingui un lloc preeminent dins l'estructura aeroportuària de Barcelona, i això li escau pel simple fet de l'espai que requereix. Al cap i a la fi, "porta" a Barcelona catorze de les seves 24 companyies membres. I cal dir, que moltes d'elles disposen de diversos vols diaris amb Barcelona (Lufthansa, Swiss, Austrian, Spanair, TAP, etc) i l'excepcional cas de Singapore que té l'únic vol amb tot l'estat. Es a dir, Star Alliance té capacitat per formar un mini-hub a Barcelona. I dic un mini-hub donat que totes elles ja ténen els seus corresponents hubs a les seves seus centrals amb aeroports que serveixen a mig món. La segona preferida per la Generalitat és "OneWorld", amb Iberia al darrera. M'agradaria puntualitzar que estrictament, des de Barcelona, Iberia només té vols amb Madrid, uns pocs amb Londres i uns pocs amb París. La resta els fa una companyia anomenada "Clickair" que per molt que ens ho vulguin vendre, no forma part de "OneWorld". Aquesta aliança aterra a Barcelona sis dels seus 10 membres. I deixant de banda el Pont Aeri i els enllaços amb Heathrow que fa British Airways, la resta formada per Finnair, Malev i Royal Jordanian, no ens enllacen pas amb el món.
Finalment queda aquesta pobre i relegada "SkyTeam" que ni més ni menys està formada per les dues associacions de compayies aèries més grans del món i és l'aliança que més intercontinentals ofereix des de Barcelona: Delta-Northwest i AirFrance-KLM. "SkyTeam" vola a Barcelona amb 9 de les seves 14 companyies membre. Delta, va ser la primera en reobrir el corredor de vols directes entre Barcelona i Nova York i manté un vol també am Atlanta. I Continental el complementa amb un altre segon vol a Newark (doble durant part de l'any). No cal dir que ambdues ofereixen un seguit de connexions als EEUU des de JFK, ATL i EWR espectaculars. AirFrance-KLM ofereix més de mitja dotzena de vols diaris en ambdós sentits unint Barcelona amb París i Amsterdam, que són altres dos hubs absolutament impresionants. Alitalia ofereix un seguit de petits destins mediterranis impagables i CSA cobreix tota l'europa central des de Praga. Sense oblidar Aeroflot que ofereix destins pràcticament únics a eurasia. I ara també Aeroméxico, enllaçant directament amb la capital mexicana obrint vols a sud-américa. SkyTeam però té un punt débil a Barcelona i ara es diu Air Europa. La companyia Balear omple Barcelona de connexions amb les Illes o Canàries, però s'oblida de molts destins europeus volant-hi directament, cosa que sí fa des de Madrid. Una assignatura pendent molt important per a refermar-se a Barcelona.

Ara, que en la meva opinió, ja m'està bé que SkyTeam es quedi a la terminal actual. Aquesta estarà menys "estressada" i podrà oferir millor servei als seguidors d'aquesta aliança.

Només unes xifres per acabar:
Destins servits per Star Alliance: 975, per OneWolrd: 675 i SkyTeam: 841.

Comprant Roba

2008-10-21T20:43:00.004+02:00

Quiksilver
Cargado originalmente por Xaf

M'exaspera anar a comprar roba. És una de les coses que menys m'agrada de la vessant consumista que pugui tenir. M'irrita que els venedors/res m'agobiïn intentant encolomar-me tot allò que ténen a la botiga quan només he anat a cercar un parell de samarretes. Sí, ja se que fan la seva feina, però no m'agrada. Potser per això només puc salvar el meu camiser de "Fil a Fil" que em deixa els mostraris de teixits per a que me'ls miri prenent-me el meu temps. Escollir la roba adient per a fer una camisa requereix el seu temps. Mirar-la amb calma, sospesar-la, acariciar-la...tot un ritual de calma per trobar el millor teixit.

Però bé, tornem al tema. Fa no massa temps quatre pantalons del meu armari van dir-me adeu. No m'ho esperava pas, però va ser així. Un d'ells simplement va estripar-se un dissabte de guàrdia i els altres tres, tres estimats texans també van morir de forma seguida. Dels comentaris de ma mare "no ser per què compres tants pantalons" a trobar-me amb pocs pantalons "de diari".

Vaig començar per fer una visita a la botiga de Quiksilver, aquesta meravellosa marca de la que en sóc un fan gràcies que fan roba que puc portar tant de diari com de cap de setmana i que a més a més cosa importantíssima, fan roba de la meva talla. Anava a per un parell de texans, i he sortit amb uns texans i dos samarretes de màniga llarga (també anava una mica just), però la noia encara volia encolomar-me una "sudadera". ¡Que no, que no llevo sudareras!, he acabat reblant.

Seguim la ruta, ara un parell de texans de veritat. Com que a la botiga Levis de "La Maquinista" tot són problemes per trobar la meva talla (28), m'en vaig al Corte Inglés de Can Dragó. Vull un parell de 501 de tota la vida. Doncs no, és impossible. Hi ha més de mitja dotzena de diferents 501. Blau clar, blau mitjà, blau fosc, blau negrós. I de tots ells, després que si tall recte, estret, girat o ample. Vaja, que al final per anar a comprar uns simples texans que costen una indecència, has de fer un curset d'iniciació per aclarir-te qué comprar. Sòrdid. Al final la noia "¿oye, no quieres unas camisetas?", "a ver..." li responc. Comença a treure'm tot un seguit de samarretes amb brodats i coses rares a sobre..."básicos, quiero cosas suaves y de colores neutros, que sinó mi madre se pone hecha un cristo al hacer la colada". Bé, afortunadament ni la samarreta Levis ni la de Ralph Lauren que m'ha ensenyat m'anaven bé. Especialment la segona, que no se d'on aquesta noia ha tret que estava disposat a gastar-me 55€ en una samarreta. No se si faig pinta de que em sobrin els calers, però en roba, ja puc afirmar que no.

Salvem les Tres Xemeneies

2008-10-13T22:19:00.003+02:00

Sant Adrià aerial view.

Aquest mes, l'Ajuntament de Sant Adrià de Besós obrirà una consulta popular per a decidir el futur de les tres xemeneis. Tres unitats de 350 megavats de les quals només en funcionen dues.

Des d'aquí el meu grà de sorra per a salvar-les. Si a Nova York hi pot haver una tèrmica al costat de l'ONU, i a Londres la central de Battersea és una icona que apareix a les postals, no veig per què no podem mantenir també aquesta icona històrica.

La central tèrmica de Sant Adrià és una mostra encara vivent del nostre passat industrial no gaire llunyà. Hem d'aprendre a viure el nostre futur sense destruïr i oblidar allò que ha estat el nostre passat. Podem integrar perfectament aquestes tres enormes torres en un bonic parc marítim, obviant només els edificis auxiliars. O anem més enllà, convertim aquestes xemeneies en un gran equipament, ja sigui un museu de l'energia o una galeria d'art, com es va fer a Londres amb la Tate. Salvar les xemeneies serà potser també una salvaguarda de l'especulació en aquella zona.

Si hem considerat les xemeneies del nostre passat industrial, a Barcelona, Sabadel o Terrassa, prou importants per a ser conservades per llei, per què no fem el mateix amb aquestes?...d'aquí 50 o 100 anys la gent podrà mirar-les i dir: "d'aquí s'alimentà el futur de Barcelona, Sant Adrià, Badalona, etc...".

Tancant la temporada...

2008-10-07T22:37:00.002+02:00

A bord del Santa Eulàlia, un veler de tres pals de les Drassanes de Barcelona, fem cap novament cap a la bocana del port, per endinsar-nos fins el Moll de la Fusta, punt final de l'aventura marítima per fotografiar, més o menys dignament, la Festa al Cel de Barcelona des d'un altre angle, darrera la línia de vol, sense patir per contrallums.

Arribem a port. Creuem la passarel·la del Maremagum davant de les mirades de les desenes de persones a les qui hem interromput el passeig. Davant de l'espectació dels passejants, llencem cordes i acabem el nostre viatge.

Per a mi no ha estat només la final d'un viatge. Ha estat el tancament de la tournee de festivals aeris d'aquest any. Kauhava, Vigo, Lelystad, Göteborg, Barcelona i la frustrada d'Estocolm. Kilómetres per carreteres desconegudes, hores perdudes als aeroports esperant els vols de connexió, la sorpresa de descobrir cada nova cambra d'hotel i la seva idiosincràsia, experiències compartides amb altres fotógrafs, etc. Tot plegat uns moments que desemboquen en milers de fotografies i paraules, que un cop editades, han de donar forma als seus corresponents articles.

Tanco aquesta temporada aèria 2008. Ara ja només és temps d'autèntiques vacances: Letónia i Japó. Es temps també de començar a preparar els Festivals del 2009, la feina no s'atura mai.

+ Metro

2008-10-04T19:53:00.005+02:00

"El President de la Generalitat de Catalunya es complau a convidar-vos"...

Mentre faig girar la invitació de cartolina lleugera i lletra grisa entre els meus dits, faig un repás mental a allò que ha estat tot un procés. El procés d'ampliació de les dues darreres estacions de metro de la línia 3: "Roquetes" i "Trinitat Nova". Ara fa uns anys, no recordo si molts o pocs, vaig assistir a la presentació del projecte d'aquesta perllongació per part de l'ex-Conseller Felip Puig, allà a on avui hi ha l'estació de "Roquetes". D'allò que en podriem dir la primera pedra fins a la tallada de la cinta. Avui m'he pogut passejar pels vestíbuls, l'andana...i agafar el metro fins a la següent nova estació, la de Trinitat. Estacions àmplies, alegres i fins i tot lluminoses, com la de Trinitat, a on la llum natural arriba fins a l'andana per un immens pou. Veure com un projecte així és gesta i neix és una de les coses que més il·lusió em fan.

Ara es feina dels ciutadans fer-ne ús i bon ús. Cuidar de les infraestructures, és tasca de tots nosaltres.

Problemes Urbans...

2008-09-29T22:43:00.003+02:00

Com ja avançava a l'anterior escrit, el meu estimat Ajuntament ha decidit que en el sorteig de rehabilitació de carrers, ara li tocava el torn al meu. Així que, segons diuen, durant els propers 5 mesos es dedicaran a examplar la vorera del cantó "Llobregat" i a fer-li un repàs a la meva, la del cantó Besós, que ja no cal ampliar més, però que convindria netejar més.

Bé, fa cosa d'una setmana a Torres i Bages es va posar la corresponent senyalització de que pel nostre carrer, un dels principals vials de Sant Andreu que permeten creuar el casc antic en sentit muntanya, només era accessible per als aparcaments dels veïns. Bé, com en realitat s'hi podia passar, tothom hi seguia passant. Avui la cosa ja ha canviat, durant pràcticament tot el dia, una excavadora ha envaït l'asfalt, i convenientment s'ha tallat el carrer. El problema ha esdevingut quan els treballadors han plegat. Llavors, han deixat tot el carrer obert, però resulta que a l'extrem del carrer, just davant de casa, hi ha dos enormes blocs de formigó que tallen el pas. Reitero, a tot arreu hi ha senyals de carrer tallat i sense sortida. És igual, la gent "palante como los de alicante". No només això, sinó que uns blocs de formigó que són visibles a més de 50 metres, just amb la cruïlla d'un carrer que és sortida obligada, sembla que al anar-los a veure fins a olorar-los. Es clar, ben poc ha tardat la cosa en convertir-se en un autèntic festival. Cotxes intentant fer marxa enrera, cotxes fent la volta i...com no...els millors, tots per damunt la vorera que capejar amb una hàbil "verònica" els blocs protectors.

Vaja, al final, vista la tangana ha calgut trucar a la Guàrdia Urbana. Què ha fet?...doncs res, estar-s'hi quinze minuts sense deixar passar ningú. Obviament quan passat aquest temps han marxat, tot ha tornar a repetir-se. Uau,sol·lucions brutals! Bé, finalment un parell de veïns hem optat per posar un parell de cons al mig de l'asfalt just a la cruïlla, per evitar que la gent arribés el punt mort. És igual, sempre hi ha gent prou curta com per no saber ni fer bé les coses. Arribes als cons, els apartes, passes, i els tornes a posar. Ni així, els veïns del pàrking, els treuen i evidentment suen de posar-los. Per tant, continuem amb el problema.

Al final, a les tantes ha tornat a aparèixer una patrulla de la Urbana, que tot i que volia sortir corrents quan han vist que els cridàvem des del balcó, no han tingut més remei que quedar-se quan una senyora del carrer els ha dit "em sembla que volen parlar amb vostés". Al final m'han dit que farien un informe per que demà s'intenti posar sol·lució...ja veurem.

De moment, el veinat estem ben entretingut veient aquest sarau sota casa. Esperem però, que no s'hagi de lamentar cap vianant ferit.

Dia Sense Cotxes

2008-09-22T19:19:00.002+02:00

Doncs sí, es veu que avui és el "Dia Sense Cotxes". Me n'he assabentat aquest matí escoltant la ràdio del cotxe mentre estava deturat a la Ronda Litoral practicant la retenció de torn. Això del dia sense cotxes cada any va a menys. Primer es tallava el Passeig de Gràcia i s'hi fèien còrrer unes bicicletes mentre la televisió prenia algunes imatges que s'havien de ben lluïr al telediari de torn. Avui la via que uneix Gràcia i l'Eixample estava ocupada per les casetes de la Mercè, així que tampoc n'hi han passat, de cotxes.

Tot això va lligat amb la Setmana de la Mobilitat. Al final, des dels Districtes tampoc no és mulla ningú amb la questió de tallar carrers. Es veu que els veïns posen el crit al cél i acaben muntant un sarau i passant-hi igualment amb el seu vehicle. Normal, al cap i a la fi, el Manolo o el Jaume volen entrar o sortir del seu aparcament per anar a la feina. Que sí, que molt dia sense cotxes i molta mobilitat, però no hi ha forma d'anar amb transport públic en un temps raonable a la majoria de centres de treball situats en els polígons que vorejen les nostres metrópolis.

Aix...veig el carrer ple d'excavadores i amb marques a terra. Crec que volen eixamplar una de les voreres. Ara que potser feia mig any que ja havien tancat el carrer després de canviar les canonades d'aigua...

Desgreuge de la Festa al Cel

2008-09-22T19:02:00.002+02:00

Bé, d'acord, potser em vaig excedir amb això del "programa de pà sucat amb oli" sobre la Festa al Cel en referència a la seva programació. Un cop llegida amb calma, el meu comentari va ser una mica excessiu. A més, se de bona tinta que la gent de la organització, voluntària en la seva majoria, hi està posant molt d'estima en la organització d'aquest any.

Així que tots a gaudir de la Festa d'enguany!

I ara la Festa al Cel...

2008-09-16T21:39:00.002+02:00

Ara resulta que tenim un drama amb la presència de la Patrulla Águila a la Festa al Cel. Llegint una breu nota a la premsa (e-notícies per a ser més exacte). Encara no he sabut treure l'entrallat si el problema és portar-hi avions militars o que entre aquests hi participi la Patrulla Águila del Ejercito del Aire.

En temes com aquest, encara no tinc clar si els Grups Municipals pertinents, incloent-hi el meu, fan aquestes declaracions després d'una llarga pensada o si bé ho fan com a reflexió sobrevinguda durant les rodes de premsa.

Per començar cal recordar que la Festa al Cel amb seu festival aeri és el més antic de tot l'Estat, i ho és de llarg. Evidentment això comporta també una certa responsabilitat inherent. Acompanyen al de Barcelona, els Festivals de Vigo, Gijón o Cádiz. De Gijón o Cádiz no en puc dir res, però del de Vigo sí, i li passa la mà per la cara al de Barcelona de forma sobrada. La programació de Barcelona és d'un Festival de pà sucat amb oli. A hores d'ara encara m'agradaria veure algun dels grups que conformen l'Ajuntament de Barcelona de fer una proposta decidida i valenta per retornar la Festa al Cel allà a on pertoca. Curiosament, la majoria dels principals Festivals aeris de tot el món gairebé mai se celebren a les capitals de l'Estat. Kauhava, Göteborg, Axalp, San Francisco, Al Ain, etc. Barcelona sembla voler deixar escapar el tren que li ofereix la oportunitat de posicionar-se allà on hauria de ser.

No ens enganyem, a la immensa majoria de nosaltres no ens agraden les guerres, però aixó no vol dir que no vibrem veient les demos que realitzen les patrulles acrobàtiques o els "solos" dels més moderns avions de combat. I senzillament ens agrada per què ens agrada la tecnica i la tecnologia. Recordem la Red Bull a les platges de Barcelona?, tot un exemple. Si l'Ajuntament sortegés un parell de vols dins de l'Eurofighter segur que hi hauria bufetades per a pujar-hi.

L'únic problema que em crea la Patrulla Águila, que dit de pas no és la primera vegada que ve a Barcelona, és que la seva exhibició ja està un pél suada i la tinc més que vista. A partir d'aquí, els "efectes sensitius" que pot provocar les seva presència poden anar des de l'orgull patri fins al simple fruiment tal com ens oferiran les Asas de Portugal o l'Eurofighter de la RAF. Que cadascú es quedi amb el que prefereixi, que jo ja ho he fet.
De cara a properes edicions seria fantàstic poder portar a Barcelona grans patrulles acrobàtiques com la Breitling, la Patrouille de France o la Patruille Suisse, els Russian Knights o, i ja és molt demanar, els meravellosos Blue Angels de la NAVY.

En definitiva, menys lleugeresa sobre la Festa al Cel, i més posar-hi el coll des de l'Ajuntament per a dignificar-la com es mereix.

Aviació "verda"

2008-08-25T22:38:00.005+02:00

Butaca 1F, vol BCN-AMS, avió B737-800 amb "winglets", motors CFM, companyia KLM. El meu entreteniment es basava en quatre opcions, llegir, mirar per la finestra, escoltar música i menjar. L'entreteniment creat pel menjar només és de duració limitada, així que toca moure's entre les altres tres opcions. La d'escoltar música pot ser combinable amb totes. La de mirar per la finestra sempre m'atrau, més quan es va fent fosc i pots veure les boniques variacions de colors que agafa el cel, les balises lluminoses dels incomptables avions que creuen els cels més densos de tot el món, i les ciutats que comencen a engalanar-se amb els seus llums mostrant nues la seva geometria.

Per a llegir duia alguns exemplars d'Aero Wings, Aviación Comercial, una revista estrangera del sector que em va deixar un amic, i la revista d'abord de KLM.
M'agrada fer una ullada calmada a la publicitat. Generalment sempre és de bon gust i de gran nivell. Air France amb una innovadora i relaxant campanya ens promet fer del cel el millor indret de la terra, o NetJets ens ofereix la nostra pròpia companyia aèria amb un regust de luxe, calidesa i exclusivitat.

Però hi ha una altra part del sector, que fins ara mai havia orientat la seva publicitat al viatger però que ara començar a donar-hi importància. Fabricants d'avions i de motors. Per entendre'ns, la família XX, quan va a contractar un paquet de vacances per Tenerife o Disneyworld, no posa gaire interés en saber si el seu avió serà un Airbus A320 o un Boeing B737. Ni si aquests avions duran motors CFM o IAE. Pocs viatgers acostumem a vegades a escollir els nostres vols en funció de l'aeronau a volar. Els que ho fem, som gent rara. A mi no m'agrada especialment el B747, li tinc una tírria especial al B757, però sóc un enamorat del B777.

Però la publicitat que em vaig anar trobant reflexava un canvi. Si fins ara Airbus havia optat per vendre el seu A-380 com un prodigi de la capacitat de transport i el luxe que podia incorporar, ara simplement publicita un anunci preciós d'un bosc. L'A-380 és més verd que cap altre. S'ha passat de vendre el "més gran, més lluny, més amunt" a vendre "més verd". Amb els fabricants de motors passa el mateix. Nomès cal entrar a les webs de Rolls-Royce, CFM o General Electric Aviation per a trobar-nos els informes medioambientals o el seu compromís amb el medi ambient a través de les innovacions aplicades als seus nous motors o les proves que s'han fet per volar amb biocombustible. La potència del motor és important, però les seves baixes emisions i reduït consum, ho és més.

Les companyies tampoc s'han quedat enrera, més després de les fortes campanyes que han aparegut sobre les emisions dels avions, i ara ja ens ofereixen compensar el CO2 que generarem durant el nostre vol amb una aportació económica destinada a reduïr el CO2 del planeta, ja sigui implantant energia eòlica, plantant arbres, etc. Avui he "compensat" per primer cop el CO2 dels meus dos propers viatges. El BCN-AMS-GOT m'ha costat prop de 3€, i el BCN-ANS no ha arribat a dos. Per menys de 5€ les meves dues properes escapades ja són "carbon neutral".

Anem cap a una aviació més verda?

EC-HFP: Written Off

2008-08-20T22:12:00.006+02:00

Aquesta no és una de les darreres fotos de l'EC-HFP. En tot cas, és prou recent i a més està feta per en Javier Ortega, bon coneixedor del món aeronàtic, que trobant-se a Miami, li ha tocat escriure a corre cuita sobre el desgraciat accident del vol JK-5022. He tingut el plaer de poder-li donar un petit cop de mà confirmant i aportant algunes dades.

La notícia m'ha agafat recent llevat de la migdiada. Primer de tot ja m'ha sorprés trobar-me més de 50 nous correus electrònics a la Blackberry en un plaç de dues hores. Però no els he mirat. Llavors, després d'obrir La Vanguardia i trobar-me amb la capçalera, he obert immediatament el Gmail per poder assabentar-me de primera mà de tot allò que havia succeït i que estava succeïnt. Eren els més de 50 correus.

Els accidents d'avió m'entristeixen profundament. Desenes de persones desconegudes entre elles que de sobte convergèixen en un únic destí etern. Quan marxo a l'aeroport és gairebé sempre el mateix ritual. Si marxo a una hora prudent, dos petons a la mare. Si és molt de matinada no. I si el meu pare em porta a l'aeroport, cosa bastant habitual, el mateix, dos petons al descarregar la maleta del cotxe i un bon viatge. Si no m'hi porta, generalment sempre em truca quan sóc a dins de la terminal esperant el vol. A l'hora de tornar igual. A cada aeroport, si he de fer trànsit i a casa és una hora normal, sempre truco: "eps, ara comencem a embarcar". Molts cops penso que si mai patís un accident, aquestes breus paraules serien tot allò que quedaria dels darrers moments.

Aquest accident ha agafat a Spanair en el pitjor moment possible. Després d'un any de resultat infructuós intentant vendre la companyia, finalment SAS, la propietària, ha tirar la tovallola per seguir posseïnt-la. Un expedient de regulació que afecta a més d'un miler de treballadors. Supresió de rutes i reordenació de bases. Una flota entrada en anys que es menja els beneficis a cop de litres de querosé. I ara això. 146 morts sobre l'asfalt de la pista 36L.

Veure el tractament que les televisions al llarg de la tarda han fet sobre l'accident ha estat una experiència vomitiva. Ja no pel seguit d'errors, i potser tampoc per afirmacions de caràcter aeronàutic que no passen de ser simples opinions o especulacions per part d'ignorants. No, no nomès tot això, que també. El pitjor ha estat veure el tractament que els mitjans, especialment televisius, han donat a les famílies de les victimes. Com a espectador no em cal que un periodista li pregunti a un familiar d'una víctima qué se sent o quins són els seus desitjos. M'els puc imaginar tot solet sense el seu ajut, i de pas evitarà causar-li més dolor a aquesta persona. Diuen que el morbo ven. Bé, en realitat comprem tot allò que ens posen pel davant. Ens arribem a empassar més del en que en realitat demanem. La degradació en el tractament periodístic que es fa davant el dolor d'altres persones és de nivells demencials.

Ara, com després de cada accident, arribar el moment dels tècnics. Aquells que peça a peça ho reconstruiran tot i en trauran conclusions. A diferència d'altres sectors, en l'aeronàutica tot això es prend e forma molt seriosa i adquireix conseqüències positives per als futurs viatgers. Ara fa pocs dies, l'Agència Federal d'Aviació dels EUA ha emés una ordre que obligarà a modificar més de 2.500 avions actuals per a evitar que l'espai buit dels tancs de combustible s'omplin d'oxigen, sinó que hauran de fer-ho amb nitrògen, reduïnt així el risc d'explosió.

AMS - EHAM

2008-08-12T21:55:00.004+02:00

Aquest cap de setmana també tocaven avions. Per sort he pogut descansar una mica de la pressió -per lleugera que sigui- d'haver de pensar contínuament que estic fent un reportatge per a alguna revista. Doncs sí, aquest he estat un cap de setmana d'spotting intens a l'aeroport d'Amsterdam-Schiphol coincidint amb la trobada d'screeners de Planespotters. El Thomas d'Alemanya, el Harry d'Àustria i els "Erik" que ha en estat els nostres hostes locals. Llàstima que no hagi vingut alguns screeners més.

Han estat dos dies realment potents, de hardcore spotting m'atreviria a dir. "Empatx" de B-747!!. Algunes boniques sopreses de Japan Airlines o Cabo Verde Airlines. Indiscutiblemente, l'aeroport d'Amsterdam és un hub internacional de primer ordre. L'aeroport és spotter "friendly". Restaurants a tocar de pista, nula existència de valles a la majoria de l'aeroport (tot i que hi ha el fossar dels cocodrils, jejeje). En resum: encantador.

Sorprés per la meteorologia. Mai hagués pensat anar de màniga llarga i jaqueta en ple mes d'agost. Però sí, per sort la pluja només s'ha fet present de forma brevíssima durant diumenge al matí, i tot ha quedat ben eixut amb la ventada posterior. Una cosa bonica de l'agost són les postes de sol tardanes. Si agafes els darrers vols del dia, tens la oportunitat de veure com es va acabant el dia, i això, fer-ho des de 38.000 peus d'alçada és impagable.

Pirineuejant...

2008-08-07T22:32:00.004+02:00

La temporada de vacances i les darreres disminucions de personal al meu grup de treball em dóna més oportunitats de pujar al pirineu per resoldre avaries. De tant en tant m'hi quedo a dormir, especialment a l'hivern, quan a més es pot gaudir d'una tranquilitat i calma excepcional.

Ahir i avui tenia feina per la mateixa zona. Primer anava a Llavorsí i Espot, per a més tard continuar amb Pont de Suert. I per avui una posada en marxa d'un nou enllaç entre la central hidroelèctrica de Talarn i la subestació de Pobla de Segur. Bé, al final no va caldre anar a Llavorsí/Espot, així que vaig fer cap a Pont de Suert creuant el doble port de Perves i Viu. Allà cap a la una de la tarda obro l'agenda i començo a desgranar els hotels de la zona per veure a on trobo allotjament. Primer truco al "Vall Fosca", ubicat a Molinos. Res, tot plé, ups! Bé, provem sort a Casa Arturo...no no, després de tenir-me cinc minuts al telèfon, tampoc, tot plé. Opció "cara", faig un truc al meu conegut Riberies de Llavorsí, l'únic "refugi" en temporada d'hivern, tot i que sempre a preus poc populars però justos per la qualitat oferta. Rien de rien, tampoc, 100% ocupat. Estic simplement escandalitzat, no se a on hi ha la crisis. Finalment, quan ja pensava en marxar a casa, recordo l'hotel Terradets, just a la vora de l'embassament de Terradets, a Cellers. Bé, aquí sí hi ha sort i al final sembla que els queda una individual amb vistes a la carretera.

L'hotelet està prou bé. Imagino que les habitacións "suite" i les de les golfes estan molt millor, però bé...no crec que en altres condicions opti per allojat-m'hi molt sovint. Per començar sóc un maniàtic de la roba de llit impolutament blanca als hotels. Posar-la de coloraines pot semblar molt divertit i molt decoratiu, però a mi no em fa bona impressió. Com a mínim té aire condicionat (imprescindible a l'agost) i una magnífica piscina. Per la tarda, després d'una bona remullada en horari extralaboral opto per anar a fer una volta i acostarme a la Vall Fosca per a fer algunes fotos. Realment alló bulleix de gent, tot i que a dalt a l'embassament de Sallente no m'hi trobo a ningú. El sol desapareix promptament a la vall. Una vall ara amb aspecte d'obres eternes després de la fallida de FADESA. Tot allò dóna la imatge que els treballadors han anat a dinar i mai més n'han tornat.

Arribo a l'hotel a l'hora de sopar. M'endinso al menjador per a topar-me amb la ralitat del buffet. Senzillament innacceptable. Crec que no he vist un buffet pitjor que aquest. Entenc que un hotel és un negoci, però m'irrita que s'intenti estalviar en la varietat i la qualitat dels productes alimentaris. Pràcticament dues amanides com a primer plat, dos carns, dos peixos i fideuà com a segon. Com a mínim les postres són una mica més generoses i variades. L'esmorzar, dit de pas, segueix la mateixa tònica.

En acabat del breu sopar, faig cap a voltar per la vora de l'embassament i m'assec en un banc de fusta per contemplar com els llums de les cases que hi ha a la vora contrària si reflexen. De tant en tant s'escolta algun peix. Quan la tormenta s'acosta, una d'aquelles intenses tormentes d'estiu que només massa calor poden produïr faig cap a l'habitació. L'unic avantatge de tenir "vistes a la carretera" és que estic dirigit cap a la tormenta i puc fotografiar alguns llamps des del balconet que tinc. Al final, amb el soroll de la pluja colpejant la teulada tanco el llum.

Perles Escandalitzants...

2008-07-29T20:48:00.004+02:00

Tres comentaris o reflexions d'aquelles breus, però denses de contingut reflexiu:

-Els 300 MEUR per a comprar terreny i fer pisos de protecció

No se si qualificar-ho de broma de mal gust, o pensar directament que els brillants ideòlegs d'aquesta proposta haurien de ser jutjats per malversadors de cabals públics. En realitat es tracta d'una d'aquestes extraordinàries accions per pal·liar la crisi dissenyades pel govern del talante i els eufemismes. Si a mi d'entrada em diuen que el govern es vol gastar 300 milions d'euros a fer vivenda protegida, em sembla magnífic. Però si em diuen que aquests 300 milionets serviran per a comprar sol privat per a fer vivenda ja no em sembla tan bona idea. Després de anys i panys subhastant-se el sól públic municipal, cosa que després, quan has promés certs equipaments als veïns, t'obliga a requalificar zones verdes, ara resulta que aquell sól sucosament venut a les grans immobiliàries l'hem de recomprar entre tots per ajudar-les en temps de crisis. Quan al pobre botiguer del carrer o a una PIME li van malament les coses hi ha de plegar, no apareix la administració pública a comprar-li tot l'estoc de camises, per posar un exemple.
Si les constructores ténen grans reserves de sól, però no ténen diners per a fer-hi res, com a molt el que ha de fer l'Estat és expropiar aquest sól, pagant-lo a preu públic taxat i fer-hi pisos protegits.

- Les "Polítiques Socials" a l'Ensenyament

D'una resposta escrita de la Regidora d'Ensenyament de l'Ajuntament de Barcelona, la Sra. Montserrat Ballarín, es pot treure una magnífica reflexió sobre les polítiques socials d'aquests que s'autonomenen "governs d'esquerres i progrés".
Abans de res, deixar clar que segons el seu ideari, només hauria d'existir l'escola pública (tot i que molts d'ells duguin els seus fills a la privada, es clar), ni tant sols la concertada deixarien viva. Però bé, en canvi, quan parlem d'alumnes que requereixen una atenció especial, i que molt probablement provenen de famílies que poden tenir pocs recursos, aquesta filosofia pública desapareix.

Segons la Regidora, a la ciutat de Barcelona hi tretze Unitats d'Educació Compartida, tot i que no n'especifica la seva distribució. Aquestes tretze UEC atenen 189 alumnes. Fins aquí res a dir. El que fa obrir els ulls es que aquestes 13 UEC, totes són de titularitat privada. Ni una de pública, ni una de concertada. I el més frapant encara, dels 189 alumnes atesos, 153 provenen d'IES públics i 36 de concertats. És a dir, l'escola pública es permet el luxe de refusar els alumnes complicats enviant-los a la privada. Molt social tot plegat.

- El Silenci

Crec que estic començant a agafar-li "el gustet" a les preguntes peculiars. El passat 29 de Gener (responen mig any després), vaig preguntar a la Regidora del Districte de Nou Barris quantes sonometries a ciclomotors/motocicletes s'havien realitzat al Districte de Nou Barris i quantes havien derivat en sanció.
Doncs bé, els ulls com a plats: 312 inspeccions de les quals 200 van acabar en sanció. És a dir, el 64% de les motocicletes aturades estaven "trucades" i feien més soroll del que pertoca. Va immobilitzar l'Ajuntament aquestes motocicletes? Han fet les modificacions pertinents per a reduïr el soroll?...

F.P.: Futur Prometedor? o Fes-te Polític?

2008-07-09T11:17:00.002+02:00

Avui em permeto de copiar un magnífic article d'opinió d'en Salvador Cot al diari AVUI. No ha de quedat ni bri de dubte, que el nom d'aquesta senyoreta podria anar perfectament acompanyat de bastants altres. Gent que camina pels partits polítics amb carreres fulgurants que en la seva vida han treballat de forma "consistent" a l'empresa priva. I no em serveix allò de "he fet de socorrista a l'estiu" o "he treballat de becària en un despatx d'n amic del pare/mare". Hi ha gent amb habilitats realment dignes d'estudi:

“No existeix constància pública que hagi desenvolupat cap mena d’activitat professional al marge de la política”. Aquesta és la frase que tanca l’entrada Leire Pajín a la Viquipèdia, actualitzada ja amb el nou càrrec de secretària d’organització del PSOE.

Als 31 anys, Pajín és una hiperprofessional de la política. L’any 2000 va ser elegida diputada i en els últims cinc anys ha estat secretària d’Estat. El PSOE n’ha destacat especialment la joventut i ella mateixa ha dit que la seva generació “és hereva dels valors socialistes que han lluitat per aquest país”.

Una dona valuosa, sembla. I, alhora, una jove que decuplica el salari dels mileuristes que van anar amb ella a l’institut sense haver treballat mai enlloc que no sigui el PSOE. És l’exemple més evident de la tàctica de moda entre els líders polítics espanyols: busca una dona jove que t’ho degui tot i mai li passi pel cap portar-te la contrària. Dóna-li un càrrec molt important i veuràs com quedes la mar de bé i, de passada, aconsegueixes jubilar els possibles competidors de la teva generació i, fins i tot, de la següent. Negoci rodó.

Estocolm (3)

2008-07-07T13:48:00.002+02:00

Acabo de tancar la maleta. Marxo d'aquesta ciutat amb tristesa. Feia bastant temps que no em trobava realment tant a gust en una ciutat. Des de la nit que cau una persisten pluja sobre la ciutat, així que he aprofitat per anar a passejar tranquilament pels estrets carrers del barri antic. Caminar sobre les llambordes relluents per l'aigua em relaxa. He trobat un bonic establiment de té en una cantonada, justa davant d'una de les tantes esglésies. Un local molt tranquil, relaxat i relaxant. Amb un estil anys vint. Tés i cafés a uns preus obscens que fan que la sel·lecionada clientela no alci prou la veu com per a emmascarar una íntima música. Suaus llums complementen l'ambient. Gairebé tres quarts d'hora assegut mirant simplement la pluja. Un magnífic té en tassa de porcellana xinesa i un deliciós i calent brioix amb formatge i melmelada. Tres quarts d'hora magnífics destinats al recolliment. Un recolliment una mica necessari després de la visita nocturna a l'ABSOLUT ICEBAR.

M'agraden les habitacions d'hotel que ténen una mica d'àmpit per la part interior. M'hi agrada asseure'm per veure com plou. Le Meridien de Londres, el Hilton de Budapest, la terrassa del Reval de Tallinn, i Nordic Light d'aquí Estocolm.

És hora de tancar i marxar cap a l'aeroport. Tots els bons moments s'acaben, però el millor és que sempre hi ha temps per fruïr-ne de nous. A hores d'ara, no lamento gens que la Red Bull s'hagi cancelat, m'ha donat una magnífica oportunitat de conèixer una bellíssima ciutat.

Estocolm (2)

2008-07-06T22:11:00.002+02:00

Dia de llarga, llarguíssima caminada per la ciutat. Pel matí, després d'un bon esmorzar he anat enfilant xino-xano cap el districte de Södermalm. Aquesta zona ofereix unes immillorables vistes elevades de tota la ciutat amb el sol a l'esquena, així que és lloc inevitable per a qualsevol fotògraf, i a més aquells aficionats a les panoràmiques, en podran fer una d'espectacular de tota l'urb.
Un barri tranquil, eminentment residencial amb un punt de classe i unes interessants botigues. Bonics i relaxants parcs a on asseure's i gaudir de la fresca i el so que emet la font mentre llegim un llibre o mirem jugar els equips de petanca. Dues boniques esglésies amb el seu cementiri annex. Uns cementiris "amables" i acollidors, que ens fan entrar en comunió amb aquells éssers que ja no hi són. Tranquils, cuidats, fins i tot amb una petita cafeteria. El veinat hi baixa, no només a practicar el record amb aquells que ja no hi són, sinó també a llegir-hi el diari i tumbar-se sobre la gespa.

Un dinar lleuger en un bonic balcó sobre l'arxipèlag, i de nou cap avall. Quan tenia la temptació de tornar cap a l'hotel, m'he acabat animant a agafar el vaixell i acostar-me a Djugärden, una de les illes que conformen la ciutat, i a on s'allotja el seu parc d'atraccions. Després de passejar una mica, m'he decidit a fer ocm els locals i tumbar-me una estona sobre l'herba. Senzillament magnífic.
Al cap d'una estona, novament en marxa i cap a l'hotel caminant. Un bonic passeig, d'estil molt parisenc va resseguint el port. Després més cap el centre m'he trobat un parell de mercadillos. Al final, ja una mica baldat, he pogut fer cap a l'habitació per descansar una mica i preparar la visita a l'ICEBAR.

Estocolm (1)

2008-07-05T17:14:00.005+02:00

Les llargues migdiades em deixen baldat. I les que faig, quasi bé sempre ho són. Però bé, estic de VACANCES i això vol dir descansar i dormir tant com vulgui. He vingut a Estocolm a fotografiar una de les curses de la Red Bull Air Race que fa dues setmanes es va cancelar. Però es clar, com ja tenia els bitllets d'avió, doncs tampoc era questió de deixar-los perdre. Per tant, m'hi he vingut de vacances.

De moment puc dir que no m'en penedeixo. Ahir a la tarda, recent arribat, vaig anar a fer un volt. Va arribar un moment que vaig pensar si m'havia equivocat de ciutat. Tant tenia la sensació d'estar passejant per Praga com per alguna ciutat Italiana. Uns edificis de bonic disseny, palaus monumentals, cases de colors , carrers estrets, i un inacabable reguerot de bars i restaurants. Tot ben adobat amb un dia ben clar i assoleiat, i una temperatura elevada. Pel matí, xino-xano he anat a cercar una bona botiga de foto a on poder comprar pel·licula de "120" per la Mamiya. El trajecte, vorant el mar per un passeig ajardinat i sempre a l'ombra ha estat una delícia. De tornada, he parat a visitar l'Stadshus, el magnífic i impresionant edifici de l'Ajuntament de la ciutat. Senzillament espectacular. Com quan he sortit ja era pràcticament l'hora de dinar, m'ha vingut de fàbula menjar-me un wrap de pollastre i vegetals a vora de l'aigua, assegut en una cadira de fusta sota un salze que em donava ombra.

No se si ha estat la ciutat o la temperatura, però de moment ha tingut un curiós efecte sobre mi, el de fer-me alentir la marxa. El qui em coneixen saben que gasto un pas bastant accelerat, però des d'ahir, al trepitjar el carrer, l'he rebaixat fins al que acostumo usar quan vaig xino-xano parlant amb algú de coses importants.

Ardor Esfèric

2008-06-30T21:50:00.005+02:00

L'actualitat mana i, i avui mana futbol.

Ja d'entrada ho deixo clar i no enganyo: a mi no m'agrada el futbol. Sóc "culé" per simple tradició familiar, i també dic que no perdo ni cinc minuts a l'any mirant el Barça. Ni el Barça ni cap altre. Durant aquesta Eurocopa, ni he anat amb Espanya ni amb cap altre dels contraris, sincerament, se m'en fotia absolutament el resultat.

Però una cosa que en certa manera no em deixa de fer reflexionar i no se fins i tot de preocupar és aquesta explosió de "patriotismo hispánico". No em fa pensar el fet de "l'explosió patriòtica", molt respectable, sinó allò que el provoca. Ahir a la nit, gent corrent amb banderes espanyoles per Sant Andreu, i avui més banderes als balcons del Pg. de la Zona Franca, o fins i tot l'he vist com a complement decoratiu del tablier d'algun cotxe. No se si aquests fets, units amb la moda d'enganxar-hi braus podrien ser considerats ultratge a la bandera. No hi vaig massa diferència a despenjar-ne una, que a usar-ne una peça com a protector solar del nostre vehicle.

Però al que anava, quan veig aquestes defenses vehements de l'orgull espanyol, al final em pregunto: orgull? orgull de què?. Anem a pams. A dia d'avui Espanya és un desastre a nivell ecònomic. La inflació a nivells astronòmics, l'atur en augment, les hipoteques impagables, uns inicis de morositat preocupants i uns preus descontrolats. A nivell geopolític, Espanya ni pinta res ni ningú se l'escolta. És un zero a l'esquerra en política a nivell mundial. El sistema Judicial fa riure. En innovació i investigació, bé, millor ni parlar-ne. Bé, llavors sí, queden la "Selección" i un tal Fernando Alonso. Miri, molt lloable tot plegat (la feina d'ambdós), però no crec que la humanitat faci un pas endavant gràcies a cap dels dos, ni tampoc crec que millori la qualitat de vida ni de la gent ni del planeta.

I després, quan hi ha coses de les que segur podrien crear orgull, pasen simplement desapercebudes. No recordo pas haver vist similars eclosions de patriotisme espanyol cada cap que es fa un trasplantament punter en algun hospital de l'Estat, ni tampoc quan l'astronauta Pedro Duque va viatjar a l'espai. Tampoc he vist grans mostres de suport a aquest noi que ha obtingut una excel·lent qualificació a la selectivitat i que participa a les Olimpíades de Química.

Tot plegat diu molt de la gent, la societat, el país, etc. No hi ha res més que celebracions d'orgull de pandereta. D'un orgull que és un bluff que no porta enlloc.

Uns dies per Finlàndia

2008-06-25T22:28:00.008+02:00

Suposo que com gairebé tothom, quan torno d'un viatge necessito d'uns dies per a "assossegar-me". No és cap trauma post-vacacional ni res semblant, només una necessitat de temps per ordenar moments, imatges, pensaments i sensacions. I dit de pas, per a desfer la maleta, que porta tres dies (demà en farà quatre) i roman mig oberta pel terra de l'habitació De la motxilla de foto poc millor es pot dir, pràcticament només he agafat el disc dur portàtil per a salvaguardar les fotos. Per a desfer la maleta necessito temps i "inspiració", i per a desfer la motxilla de foto necessito més temps i una bona dosi d'amor, ja que no és només desfer-la sinó que darrera hi ha el laboriós procés de neteja i posta a punt de tot el material.

Però bé, tornem a l'inici. Cinc dies a Finlàndia. I sí, dic Finlàndia, no Helsinki. Aquest viatge ha marcat una certa inflexió en els meus costums viatgers. Fins ara em limitava a visitar una ciutat principal i com a molt m'atrevia a fer una escapada "molt controlada" en tren o autobús. Aquest cop no. Aquest cop he arribat a l'aeroport, he agafat el cotxe de lloguer...i a fer kilómetres.

L'excusa d'aquest viatge, el primer de l'any, era anar a cobrir un curiós festival aeri a la població de Kauhava, a cinc hores de cotxe al nord de Helsinki. El "Lentaäjien Juhannus", o Festival del Sol de Mitjanit. Tal com diu el seu nom, aquest festival té la peculiaritat de tenir el seu punt àlgid i final aprofitant el Midsummer, el solstici d'estiu. Poder fer fotos fins la mitjanit sota un cel envermellit és tota una experiència inoblidable. Tant inoblidable com conduïr a les dues de la matinada sota la penombra.

Segurament aquest fet, el sol de mitjanit és una de les coses que més m'han impactat del viatge. Un fet sorprenent per a algú que no visqui en aquelles latituds. En quatre dies de cotxe he fet pràcticament 1.200 kms. Des de Helsinki fins a l'arxipelag de les Kvarken. He passejat per l'antigament pionera industrial ciutat de Tampere i he creuat el pont d'Alskat. Immensos i verds prats, inacabables boscos d'avets, incomptables llacs. Tot amb un ribet d'alló que els gallecs en diuen morriña. És bucòlic i solitari. Cases i granjes aillades, carreteres pràcticament sense trànsit...no tinc dubte però, que a l'hivern, amb llargues hores de foscor, fred i neu, una certa tristor ho ha d'envaïr tot.

Però no tot és perfecte a Suomi. La misèria la trobarem amb més mesura a Helsinki. Indigents dormint sobre els bancs, joves carregats de cerveses per a fer uns botellons que aquíi ens sorprendrien (tot i que allà són més silenciosos), i gent prou beguda com per anar donant tombs pel carrer a mitjanit. Coses que no deixen de sorprendre de països que un creu tan perfectes. Però no, encara que ho creiem, la perfecció de la societat encara no existeix. Ni aquí, ni a Finlàndia.

Crisis, quina crisis?

2008-06-10T22:09:00.003+02:00

Doncs sí, estem en crisis. Ara sí. Fins i tot jo estic en crisis i escric poc al blog.

Però bé, anem a la crisis que toca, la que ens afecta a la butxaca. Aquella crisis que ara de sobte hem descobert. Quan amagues una mentira durant molt de temps, poden passar dues coses, que la realitat l'acabi ocultant i per tant pots donar-te per content o, que això no succeixi i que la mentida t'acabi esclatant a la cara de la pitjor forma possible.

En aquest cas, la tan amagada i encoberta situació de crisis per part del govern Zapatero en vigilia de les eleccions, li ha acabat fent "puf" en forma d'una vaga generalitzada en el sector del transport que està tenint unes repercusions gens menstenibles.
Circular per vies com la A2 o la A7 es converteix en una increïble experiència de no veure pràcticament ni un sol camió durant quilómetres en vies que en van farcides cada dia. Arribar a la benzinera i trobar-te un Mosso d'Esquadra omplint una garrafa de combustible també és tota una raresa i, per a molts conductors ha estat la descoberta que el seu cotxe també funciona amb "Súper 98" vista la manca de 95.

El drama és quan el "Juanjo " o la "Vanessa" cobren un salari hispànic però han de fer front a un preu del combustible, de la electricitat o dels tomàquets a nivell germànic. Per no parlar d'una hipoteca que sembla imitar el preu del barril de petroli.

El problema del preu del combustible no és només que ha pujat d'una forma incontrolada en un temps rècord, el problema és que els números comencen a no quadrar-li als ciutadans. Hem arribat a un punt de funcionament a on cada cop les grans empreses, a costa d'apujar els seus espectaculars beneficis apreten més i més als seus proveidors, subcontractats o treballadors. Transportistes que acostumats a treballar amb marges ridículs i preus inferiors als que cobraria una "empresa" es troben que s'han menjat el seu marge amb l'augment del gas-oil. Complicat ho ténen per obtenir descomptes d'una de les principals arrels de finançament de l'Estat, especialment ara amb la crisi immobiliària.

Electricitat + Aigua = FUTUR

2008-05-07T18:44:00.002+02:00

Durant la celebració de la Mercé al Palauet Albéniz del passat setembre del 2007, i encara amb la flaire de cremat de la Subestació de Maragall ben present, recordo una distesa conversa de tu-a-tu amb un Regidor de l'Ajuntament de Barcelona sobre plans de contingència i previsions de futur. Ara ens em quedat tres dies sense electricitat, però t'imagines tres dies sencers sense aigua per una rebentada en una canonada d'abastiment? Algú té previst què caldria fer?. Aquesta reflexió li vaig expressar rematada amb una exclamació final: No necessitem dirigents que funcionin només amb el dia a dia, el que ens cal són polítics que prenguin decisións sol·lucions per avui, i per d'aquí 10 anys.

El nostre model de societat i economia, i parlo del nostre país, del nostre "Port Aventura", perqué de moment d'això és del que vivim, de Catalunya com un "Port Aventura" gegant, que comença a la Costa Brava, passa per Barcelona, i acaba a la Costa Daurada , requereixen essencialment aigua i electricitat. Sense aquests dos bens bàsic, podem considerar enfonsat el sector del turisme i de tot allò contigu que se'n sustenta d'aquest. Sigui bo o dolent, aquest el model de país que tenim ara, i que tindrem per bastants anys. I si algú vol canviar-ho, feina tindrà.

Però amb tot plegat, aigua i electricitat, hi ha molta gent que no ha fet bé els deures. Alguns per covardia i altres per sincera manca de voluntat. Ara, així estem. Governar vol dir prendre decisions arriscades i poc populars. Però per això hi ha aquella dita de fer tot l'impopular els dos primers anys de govern, que durant els dos segons ja ningú se n'en recorda, i a la llarga has solventat un problema, que és allò que et toca fer.
Per altra banda, tenim els de la manca de voluntat, que potser encara és pitjor, perqué sota lemes flower-power d'una "nova cultura de l'aigua", les empreses d'aigua envasada es freguen les mans. La nova cultura de l'aigua és que l'aixeta no raji. Qui ara governa ha de començar a decidir allò que ens caldrà d'aquí deu anys en matèria hídrica.

Però amb l'electricitat, que no deixa de ser el drama ocult de la pel·lícula, ens comença a passar el mateix. A Catalunya tenim tres reactors nuclears amb una data de caducitat que plana sobre ells per molt que ens entestem a posposar-la amb pedaços. Amb la Tèrmica del Besós, igual, dues calderes, que generen gairebé tant com una nuclear, amb data de tancament. I hores d'ara, ningú sembla voler pensar en que aquestes infraestructures s'hauran de substituïr, i que no es poden construïr ni tant sols en un any. Quan ja no hi siguem a temps, llavors a corre-cuita i malament caldrà buscar sol·lucions.

Però vigilem, perquè si hem de convertir Catalunya en la mostra Europea de les dessaladores, ja podem tenir ben clar el seu consum elèctric i com el pensem suplir. Sense electricitat no tindrem aigua. I sense aquestes dues coses, no tindrem futur.

Algú hauria de reflexionar i arribar a la conclusió que a l'any 2008 no podem estar pregant a la Verge de Montserrat que ompli els nostres embassaments, ni a Santa Bàrbara que ens il·lumini amb els seus llampecs.

Ascó: Vodevil Nuclear

2008-04-24T21:52:00.002+02:00

Recordo una xerrada-taula rodona amb un alt responsable d'ENDESA del qual obviaré el nom, que va afirmar, referint-se a l'energia nuclear, que no era prudent deixar-la en mans de països "pobres" ja que primaven la generació per davant del sentit comú en la seguretat.

Bé, si he de fer cas d'aquestes afirmacions he d'acabar deduïnt que Espanya deu ser un país tercermundista, tal com alguns estats centreafricans, vista la manca de responsabilitat, sensatesa i impresentabilitat dels dirigents de la central d'Ascó arran de la fuita radioactiva durant el procés de recàrrega. Tot plegat, una actuació digna de l'època soviètica amb el silenci pel davant i un "aquí no passa res" quan algú aixeca la manta.

Em considero de caràcter bastant pragmàtic i per tant he estat, sóc i seré un convençut de l'ús de l'energia nuclear com a font de producció elèctrica. Crec que els riscos derivats i la gestió dels residus, si es fa de forma correcta, entra dins d'allò perfectament assumible. Però tal com dic, si es fa de forma correcta, és a dir, si les coses es fan bé de veritat. Quan un és responsable de instal·lacions o processos tan complexos i susceptibles de poder provocar danys de gravetat, ha de ser extremadament exigent i autoexigent. Vist el que hem vist, estem en un indret plagat de "Pepes Gotera i Otilios". El problema no és l'energia nuclear, el problema és ser un xapussa.

Però la comèdia que es torna en drama no acaba aquí. Sóc un visitant "semi-habitual" de les centrals nuclears que hi ha a Catalunya. Vaja, que no hi vaig cada dia, però que al cap de l'any m'hi deixo caure uns quants cops. Per tant, sóc un dels presumptes afectats. Sí, jo hi era allà durant les dates "maleïdes". Fart de veure que ningú respirava vaig fer un toc d'atenció al servei de prevenció de la meva empresa, a veure què passava. Bé, al final sembla que ens hauran de revisar a tots, però el més xocant és que truquen preguntant-me "¿cuándo estuviste, que no apareces en la lista?". Com diu?. ¿M'està dient que després d'estar a la llista de personal amb accés autoritzat 24 hores al dia, després de passar per la garita d'entrada i quedar registrat a l'ordinador havent signat un document d'accés amb la meva foto, després d'haver creuat el segon control del doble vallat passant un escánner d'objectes, un escánner olfactiu d'explosius, d'haver fitxat a la porta amb la targeta d'accés, i després d'haver fet un inventari del que duc al cotxe ningú sap que vaig passar per allà?. És simplement increïble, i si no fos que parlem d'una Central Nuclear, n'hi hauria simplement per riure. Però no, no és per riure, perqué en una instal·lació d'alta seguretat entra un treballador completament "registrat" que ningú és capaç de trobar i perqué en una instal·lació d'alt risc hi ha una fuita radioactiva i ningú en sap res.

De tot això, només queda la "gràcia" de que cada matí, quan hom obre el diari, es troba que la situació és una mica més greu que el dia anterior.

BBC...

2008-04-10T23:27:00.003+02:00

No, no és la meva admirada British Broadcasting Corporation. Suficientment idolatrada com per a anar de viatge a Londres, a la BBC shop a comprar una nova mug "BBC" després de trencar la que tenia a la feina. Les taces a Londres, el sabó a Santa Maria de Novella de Florència i les samarretes HANES a Nova York. Sort que les samarretes duren més que el sabó...

No, avui toca allò de "Bodas, Bautizos y Comuniones", talment conegut com BBC. Pel setembre de l'any passat ja em vaig estrenar fotografiant el casament d'en Jordi i la Maika. Ara també tinc en Rosendo, el meu company de guàrdia, que em demana agenda pel casament del seu fill el proper any. I de petits tractes amb un dels meus ex-caps, diumenge passat va tocar la primera part d'un bateig, amb reportatge al Parc Güell, i d'aquí dues setmanes tocarà el bateig propiament dit. També, justament pel dia de Sant Jordi ja tinc un casament, una cosa senzilla i sense sortir del Districte. Haurem de veure que ens va apareixent amb el temps.

Al final estic multi-pluriempleat, però bé, és una forma d'amortitzar l'equip alhora que em permet reinvertir en un equip millor per a fer la fotografia que més m'agrada. Es tracta de fer un tipus de fotografia entretingut per a poder millorar aquella que més m'apassiona.

Audiència Pública i Plé de Districte

2008-03-26T21:50:00.009+01:00

Aquest proper Dijous 3 d'Abril, els ciutadans de Nou Barris tornen a tenir una cita per a exposar les seves queixes i inquietuds a l'Audència Pública i, fiscalitzar la tasca de l'equip de Govern Municipal del Districte en el posterior plenari.

Tristament, ambdues celebracions, molt més importants del que la majoria de ciutadans poden pensar, no ténen ni el ressó ni la publicitat que es mereixen. La majoria de ciutadans, simplement ho ignoren. Allò que és una eina de participació ciutadana en les coses que l'afecten, pública i oberta a tothom, passa gairebé desapercebuda (tot i que no per a les butxaques).

Audiència Publica: 19:30h.
Plé del Districte: 20:30h.

Durant aquest període bimestral entre plenaris he pogut recollir algunes inquietuts que ciutadans m'han fet arribar. Altres simplement passejant amb una llibreta a la butxaca. No totes, però algunes d'elles les he recollit com a Precs o Preguntes a la Regidora del Districte. Cap queda oblidada, només dosificada en el temps:

Preguntes:

Accions previstes per a dignificar el barranc del Passatge de Nil.
Accions aplicades davant les molèsties ocasionades pel bar "Laguna City" del c/ Travau.
Accions preses per a millorar la ininterrumpibilitat del servei de l'ascensor del c./Canfranc.

Precs:

Augment de la neteja del c/ Boada.
Plà de millora de l'enllumenat del barri de Prosperitat.
Augment del nombre de bancs al c/ Escultor Ordóñez / Pl. Sóller

Nikkor 200-400 f/4 AF-S VR: Top Class

2008-03-22T12:06:00.005+01:00

Després de la Red Bull de Budapest i de la Copa Triangular a Jaca vaig començar a rumiar en un nou objectiu per a complementar els petits inconvenients que presenta el Nikkor 80-400 VR. En aquests actes es mous en un rang focal que oscil·la entre els 250mm. i els 400mm. Bé, en realitat a vegades es va més enllà dels 400mm. i per tant calia també valorar la practicitat de poder usar un teleconvertidor amb certes garanties de qualitat.

Si bé el Nikkor 80-400 VR ofereix una qualitat més que acceptable, resulta una mica lent d'enfocament (punt important en acrobàcies), i no tolera mássa bé l'ús de teleconvertidor. Vaja, que si a 400mm ja resulta lent en condicions normal, al posar-li un TC de 1,4x arribar a ser mortalment lent, apart de que la qualitat s'en ressent.

Una de les opcions era adquirir un Nikkor 400mm f/2.8, però deixant de banda que ja s'escapava una mica del pressupost i que és un petit "monstre", trobava en aquest rang focal una manca de flexibilitat per a festivals que si m'oferia un zoom, tot i que fos a compte de perdre una mica de qualitat. Per tant, la única opció que quedava era la del Nikkor 200-400 f/4. Mai n'havia vist cap "en directe", i encara avui apart del meu, no n'he vist cap altre.

Abans d'embarcar-me en la compra d'aquest giny, comprable a plantejar-se comprar una moto, vaig fer una certa recerca cercant opinions. Sorprenentment no vaig trobar gaire cosa, tot i que tot allò que vaig trobar indicava que era una óptica de qualitat extraordinària, un dels millors vidres fabricats per Nikon. Finalment em vaig decidir i en vaig encarregar una unitat.

Va arribar perfectament embalat en una enorme caixa de cartró. Quan obrim la caixa ens trobem l'estoig...o més ben dit la motxilla per a portar-lo. La motxilla resulta còmoda de carregar i protegeix perfectament l'objectiu.

Un no pot esperar gaire a treu-re'l de l'estoig i sospesar-lo. Són aproximadament 3.5 kilos de pes.

La construcció és robusta i magnífica. El tacte és impressionant, metall per tot arreu. Totes les juntes estan obturades amb goma (frontal, filtre i montura), per evitar l'entrada de pols o humitat a l'interior. Cal tenir present que un cop acoblat a la nostra càmera hem de pensar sempre en que la subjecció del conjunt s'ha de fer agafant la òptica, sota el risc de deformar l'anell de la montura de la càmera si ho fem a l'inrevés.

El "quadre de comandament" de l'objectiu és espectacular, trobarem interruptors per a gairebé tot: la sel·lecció del mode d'estabilització d'imatge i el seu funcionament, el bloqueig de focal i, fins i tot té una opció per a memoritzar un punt d'enfocament en concret, que dit de pas no ho trobo massa útil, però bé, algú altre pot trobar-ho interessant.

L'anell per a maniobrar el zoom té un tacte molt agradable, ni massa dur ni massa suau. Just l'adequat per a "maniobrar-lo". Les dimensions d'aquest són suficients per a posar-hi tota la mà a sobre i poder-lo girar mentre l'aguantem a pes. Sí, es pot aguantar a pes. Està just en el límit però es pot fer, i gràcies a l'estabilitzador encara es pot fer amb més tranquilitat. No dic que sigui còmode fer-ho, però podrem prescindir del trípode si cal.

El parasol està fabricat amb fibra de carboni i es subjectar mitjançant un petit cargol que no ratlla el cos de l'objectiu. L'òptica final està protegida per un vidre anomenat "menisc", que ve a ser un simple vidre protector. Es possible treure'l (hi ha un funda específica), però no ho recomanaria pas.

Respecte el funcionament, simplement impecable. L'enfocament és ràpid, precís i silenciós, i la qualitat obtinguda està en el nivell esperat al cost de l'òptica. Un objectiu molt interessant per a fotografia aeronàutica, d'esports o d'ocells. El cost és evidentment alt, però si es vol fer un pas més enllà respecte a un 80-400, aquest objectiu representa una magnífica opció.

El Gorillapod: Un petit gran trípode

2008-03-21T10:28:00.006+01:00

Ara fa uns dies, arran d'una petita excursió fotogràfica per la Vall de Camprodon i la Garrotxa, vaig tenir la ocasió de descobrir aquest curiós accessori fotogràfic. Nomès aquells que en algun moment o altre hem carregat un trípode a la motxilla sabem la pallissa que suposa. Una pallisa molts cops minsament recompensada a nivell de quantitat fotogràfica. Arrossegar un "trasto" que acaba pesant al voltant dels 3 kilos per tota una ciutat o pel camp quan acabem usant-lo relativament poc, és una "càrrega" a posar en qüestió.

En moltes situacions un petit "mini-tripode" pot resultar suficient, tot i que vistos molts d'ells, no crec que gosés de posar cap de les meves DSLR a sobre. Tampoc, per la seva construcció, resulten especialment pràctics en la majoria de situacions en les que podriem substituïr un trípode dels grossos. Però ara m'he trobat amb aquest producte fabricat per JOBY i que es diu Gorillapod. El "Gorillapod" és un original trípode fabricat en tres mides diferents (per a cada tipus de càmera). Jo he optat per la més grossa, el "Gorillapod SLR-ZOOM". Amb només 25 cms. de llarg i un pes de 240 grs. és capaç de suportar fins a 3 kilos de pes, més que suficient per a una DSLR mitjana amb una òptica 28-80 f/2.8 o una 105 f/2.8 macro.

Construcció: La construcció és absolutament sorprenent. Cada "pota" està constrituïda de 9 "boles/coixinets" encaixats entre ells d'una forma semirrigida, el que permet que les potes adquirexin totes les formes posibles. Tant els peus com les unions d'aquests coixinets estan recoberts de goma, el que li proporciona una subjecció i adherència enorme sobre qualsevol superfície. Entenc també que al cap del temps i d'un ús intensiu les unions dels coixinets s'aniran desgastant i perdrà la seva rigidesa, però no m'atreveixo a fer cap càlcul de duració.

Usar-lo: Només ens cal trobar un lloc minimament adient per a situar-lo. Pot ser una barana plana o rodona, tan estable queda sobre una superfície plana, com d'una completament irregular , com simplement abraçat a un barrot. És capaç "d'agafar-se" a tot amb una sorprenent estabilitat. Només hem de dedicar uns instants a agermanar les seves potetes amb la superfície a usar i ja n'hi ha prou.

Proves: He tingut ocasió de provar-lo una miqueta tant a casa com al carrer, i el resultats han estat molt satisfactoris. Des d'una llarga exposició en un petit salt d'aigua, com a suport fent fotos macro o una exposició de 10 segons d'un tren sobre una barana de formigó.

Conclusió: Per descomptat hi ha una infinita quantitat de situacions en les que un trípode convencional com un Manfrotto o un Gitzo és insubstituïble, però donat el seu cost (45€ a Jordi Bas), i les seves dimensions, penso que el Gorillapod és un d'aquells accessoris que no fa nosa tenir i carregar a la motxilla, i que segur ens ajudarà a sortir airosos de voler fer alguna foto peculiar com aquelles quatre instantànies nocturnes que sempre volem fer a les ciutats a on anem de vacances.

Estranys companys de viatge

2008-03-18T21:36:00.002+01:00

A diferència de la família, els companys de viatge els escull un mateix de forma més o menys voluntària. L'experiència em diu que rarament hi ha un terme mig amb les companyies viatgeres, o t'hi entens o no t'hi entens. Ja pots tenir una llarga tradició de coneixença o amistat, no hi té res a veure: he viatjat amb gent que coneixia ben poc i ha estat fantàstic. La mateixa experiència a l'inrevés.

Normalment els conflictes apareixen si fa no fa quan un no sap ben bé qué i fa en aquell lloc i acaba executant actes, de forma activa o passiva, que incomoden als altres companys de viatge. El millor doncs que pot fer aquest tipus de viatger, és anar sol pel món i aprendre.

Avui els nostres "motxillers" es diuen GalEusCat. Tres viatgers formats pel BNG, EAJ/PNB i CiU. N'hi ha un que avui ha donat una sòlida campanada i que sense subte haurà incomodat (o hauria de fer-ho), als seus altres dos companys d'aventures. La perla ha estat la negativa del BNG a subscriure una moció del Parlament Gallec condemnant "l'Holocaust" jueu amb l'excusa que la moció també havia d'incloure també una denuncia contra Israel per el seu conflicte en territori palestí. Ja em disculparan la compativa, però això em recorda a quan certes formacions polítiques euskaldunes es neguen a condemnar els atemptats d'ETA en els plens dels Ajuntaments pel fet de no parlar de la lluita basca contra l'Estat Espanyol. Si el BNG vol presentar una moció criticant la política d'Israel respecte Palestina té tot el dret de fer-ho, però negar-se a condemnar l'Holocaust per no incloure aquest tema, em sembla com a mínim, molt lamentable i absolutament innecessari. Recomano a la gent del BCN que facin una visita per Auschwitz o Birkenau, a veure si s'inspiren una mica...a la resta de viatgers, els recomano que reflexionin sobre els seus companys de viatge.

Com més en fas, més vols fer-ne

2008-02-28T22:54:00.003+01:00

M'encanta la fotografia, és una autèntica passó. Des de ben petit ja remenava la pobra "Rollei" que encara guardo amb tot l'amor que es mereix i suposo que aquesta iniciació fotogràfica va ser fonamental per a continuar desenvolupant-la fins a dia d'avui. Per una banda la fotografia d'avions, que encara que sembli banal en la seva temàtica és altament exigent a nivell d'equipament i de cuidada postproducció, ha fet que hagi anat constituïn un equip fotogràfic de certa qualitat. Mai m'he atrevit gaire amb el retrat, sempre em fa una mica de por, tot i que quan m'hi he posat alguna vegada he fruït molt. Suposo que com em falten "models" no m'hi acabo de llençar tant com voldria.

Des de ja fa una bona temporada, un grup d'amics i coneguts tenim en marxa una petita idea basa en autoimposar-nos una temàtica quinzenal i avaluar-nos posteriorment. Sóm els "GMailSpotters". És una magnífica manera d'anar provant i experimentant diverses vessants de la foto que potser, mai no fariem si fos de "motu propi". En obliguem a jugar, i sobretot ens obliguem a aprendre, que és el punt fonamental. Sobretot per a aquells que sóm mandrosos "d'airejar" la càmera.

Aquests darrers dies m'he animat a experimentar amb flaix. Per una banda estic pensant de comprar un equip d'estudi, i per l'altra crec que també em faria falta un SB-800 per a complementar el SB-600 actual. De moment ja he tingut que comprar un cable remot TTL per al flaix. I tot el que porta el logo de Nikon pica, i pica molt. Cada cop que penso en anar a Casanova, ja em poso a tremolar.
Però bé, avui gairebé ha estat dia d'utillatge. Un vidre, paper ceba per suavitzar la llum, cel·lofan de colors per a filtrar la llum del flaix, cartolines i reflectants platejats i daurats. La sessió inicial ha estat dureta de preparació, però intensa d'execució i bastant gratificant com es pot veure en aquesta o aquesta imatge.

De moment equip encara falta, un trípode decent Manfrotto , i alguns filtres de densitat neutra. I algun dia o altre, el nou Nikkor 24-70 f/2.8

Setmana d'aniversari

2008-02-24T23:02:00.003+01:00

Ara veig per la finestra que ha començat a ploure. M'encanta la pluja, potser encara més ara que darrerament no s'en veu gaire sovint. Una bonica manera de tancar la setmana.

Tanco aquesta setmana, que com encapçalo, ha estat d'aniversari. El passat dimecres dia 20, coincidint amb la posada en marxa de la línia d'alta velocitat entre Barcelona i Madrid, en vaig fer 29. Cada any ho porto una mica pitjor...em fa mandra això de fer-me vell. Però bé, sempre hi ha algun amic que et recorda que els "29" són un nombre primer i que feia no se quants anys que això no succeïa...també hi ha les trucades i els SMS de felicitació, que la veritat fa il·lusió. De regals ja pocs a aquesta edat...els 100€ de la iaia i el meu autoregal, que aquest any ha estat "gros" en tots els sentits. Parlant de regals, els de RENFE ja ens podrien haver regalat un bitllet d'AVE als del 20 de Febrer....com deia aquest preciós anunci "¿cuanto hace que no subes al tren?, ja fa una mica que no hi pujo...bé, tampoc tant, que aquest hivern he pujar a la Tor de Carol per agafar el Tren Groc de la Cerdanya. Bé, algun dia hauré de fer un pensament i comprar un bitllet per anar a passar un cap de setmana a Madrid.

Setmana també electoral, ja que s'ha donat el tret de sortida a la Campanya Electoral per a les eleccions al Congrés/Sentat 2008. Però de la campanya ja en parlarem un altre dia.

Avui he tancat aquesta setmana amb una memorable calçotada en companyia de l'Alex, el Marc, la Cristina, la Susanna i el Xavier. Una calçotada de primera a on hem pogut riure de valent i trencar una mica la rutina mentre sucàvem els calçots dins els potets de romesco.

Tanco una setmana d'aniversari...per obrir-ne demà dilluns una de guàrdia.

La desUnió Europea

2008-02-19T21:43:00.002+01:00

Amb tot això de la independència de Kosovo, un acaba recordant aquell sentiment de "déja vu" respecte a la utilitat i el funcionament d'això que en diem "Unió Europea". El que hauria de ser una concepcio comuna, una "casa comuna" per a tots els ciutadans que la conformen, acaba semblant moltes vegades un monstre burocràtic amb un paper poc definit, que a més l'aplica de forma bastant negligent quan li pertoca i que ben al final dona la sensació que només ens ha comportat una moneda comuna -amb els corresponents "ajustos de preus"- i certes facilitats viatgeres i duaneres entre els països membres.

Vaja, que sí, que ara per anar a París, Milà o Hamburg ja no cal canviar els calerons que portem a la cartera, ni fer llargues cues a l'arribada a on ens preguntaran per les nostres intencions, això sí, el nostre brusel·lenc europarlament les ha substituït per normes de seguretat secretes de control als aeroports, aplicades amb tant poc sentit comú i ineficiència com ha estat possible. Ja podem dedicar-nos a criticar els nord-americans, però com a mínim els agents de la TSA fan una feina impecable als aeroports. Només cal comparar amb els d'aquí, o el de Heathrow, per no anar gaire més lluny. Allà ténen una norma única, aquí cada "estat" aplica les seves peculiaritats sobre una norma que ningú pot conèixer...això és Europa...

Però ara amb la independència de Kosovo tornem a la diversió. Alguns estats de la Unió com Alemanya, França o el Regne Unit, per citar-ne alguns, no ténen cap problema en reconèixer aquest nou país, però Espanya, per allò de que "Spain is Different" diu que no. Llavors un es pregunta...ara un senyor de Kosovo podrà anar a Frankfurt amb el seu passaport Kosovés, i segons el tractat de Schengen hauria de poder moure's per tots els països adherits, entre ells Espanya, però resulta que a Espanya ningú reconeixerà aquest passaport. Surrealista, oi?

De què serveix llavors aquesta idea de la Unió a on drets, deures, obligacions, lleis i normes difereixen i fins i tot entren en contradicció entre els diferents estats? Cal començar a plantejar-se si aquesta és la idea d'Unió Europea que volem. O ens ho creiem, ho deixem en allò del "Mercat Comú" i santes pàsqües...

Vinc il·lusionada, marxo decebuda...

2008-02-06T23:41:00.000+01:00

Amb aquesta simple exclamació concentrava tot el seu sentir una senyora de ja una certa edad, veïna del barri de Porta de tota la vida. Així de simple ens ho va eztibar ahir durant el Consell Plenari: "Cada cop vinc al Plè amb tota la il·lusió i marxo completament decebuda". No era una crítica específica a cap tema no resolt del Districte, ni tampoc anava dirigida especialment contra l'equip de govern ni contra cap dels Consellers o Regidors, va ser un simple i amarg lament de decensís davant el clima polític actual. La simple i pura percepció que té dels polítics una ciutadana "de peu".
No m'esperava escoltar una declaració tan sincera així a quarts de dotze de la nit, però en el fons la opinió d'aquesta senyora la comparteixen molts altres ciutadans. I he de dir, que moltes vegades i els molts aspectes també la comparteixo.

De la resta del plenari destacar la gran participació dels veïns a la Audiència Pública, el fet que tot el projecte -llargament esperat- de cotxeres Borbó comença ja a agafar força amb pressupost, que a Nou Barris hi ha una taxa de criminalitat inferior a la mitjana de Catalunya i Barcelona, el bloqueig d'un "Acord del Plè" d'ERC per part de PSC i IC-V de la retirada dels símbols franquistes al Cementiri de Sant Andreu i, també el bloqueig d'un "Acord del Plè" de CiU per part de PSC i IC-V reclamant la plena adaptació a persones amb mobilitat reduïda de tot el Districte després d'haver finalizat els quinze anys de plaç que ha tingut l'Ajuntament. Encara queda sense adaptar equipaments com el Mercat de Montserrat o, la construcció innacesible per a discapacitats físics de vivendes de protecció oficial fa poc més d'un any.

Morir d'intel·ligència

2008-01-26T19:57:00.000+01:00

Avui em permeto reproduïr el que per a mi ha estat una magnífica columna d'opinió apareguda aquesta setmana al diari "METRO" de Barcelona i escrita pel periodista Fernando Peña Charlón:

"Del mismo modo que hay quien muere de amor, o de éxito, o de belleza, también hay quien se muere de inteligencia. Ser un tipo listo y estar rodeado de memos puede suponer una ventaja, pero no siempre es así. El empollón de la primera fila, el niño listo que levanta la mano para responder siempre bien a cualquiera de las preguntas del profe, el chaval que se sabe al dedillo las normas básicas de civismo y encima las pone en práctica, recordando a todos los demás, con su celo, lo lejos que están de la perfección... Ése termina siendo el más odiado, la diana perfecta para que los otros, sabedores de su propia medianía, lancen sus dardos más envenenados. El inteligente no utilizará ciertas tretas que considera muy rastreras porque es consciente, de sí mismo frente al mundo, mientras que sus oponentes, con tal de verlo en aprietosm se arrastrar´na por el fango sin problemas, porque no hay suciedad que no pueda quitar una buena ducha de agua caliente. El inteligente siempre tratará de mostrarse elegante con sus contrarios cuando vence y humilde aunque orgulloso cuando pierde, pero sus enemigos no le harán ascos a un buen puntapié, a una zancadilla airosa, a meterle el dedo en el ojo con tal conseguir aquello que desean. El inteligente, si no se anda con cuidado, destacará tanto por encima de la media que sus compañeros, sus colegas, hasta sus amigos, terminarán por verlo como un peligro, como aquel que hace sombra a los demás y, por eso mismo, debe ser destruido."

L'article segueix només amb un segon brevíssim paràgraf, però que trobo completament innecessari després de simplement llegir el primer.

Pagar el mateix?

2008-01-23T21:48:00.000+01:00

D'encà no fa gaire setmanes han donat inici les obres d'ampliació de l'AP-7 en el seu tram de Tarragona. Des de fa aquest mateix temps, un quantiós nombre de kilómetres d'aquesta via s'han vist afectats per aquestes obres. Reduccions de velocitat a 80 kms/h, carrils estretats a 3 metres d'amplada o absència de vorals. Vaja, que si fa no fa, en un trajecte entre Barcelona i Tarragona puc arribar a fer més de la meitat del kilometratge a 80 kms/h.

Bé, ja entenc que per a fer aquesta ampliació cal realitzar obres i afectacions a la via, però llavors és just que hagi de pagar el mateix que quan la via està en les seves correctes condicions? No estem parlant d'un fet excepcional, sinó d'una llarga afectació, d'un servei que no es presta amb correció ni es prestarà durant molts i molts mesos. Per tant, la concessionària no m'està oferint un servei al 100%. Ni més ràpid ni més segur, ben al contrari. Això sí, a l'arribar al peatge, el preu és el mateix. Vergonyós. I més vergonyós que ningú hi faci res.

Spotting a Málaga

2008-01-21T23:08:00.001+01:00

The magnificient eight!
Cargado originalmente por Thundershead

Jaca va ser l'aperitiu dels meus "spotting trips", aquest cap de setmana passat ja he anat a Màlaga. Gairebé tota la colla completa, en Josep, el Sergio, la Yolanda, el Fernando i la María. Només ens han fallat l'Óscar i el Carlos, tot i que en certa forma també han estat presents.

L'excusa d'anar a Màlaga s'ha generat amb la inauguració de l'exposició "Plane Spotters" a l'aeroport d'aquesta ciutat. Una exposició ben farcida de fotos aportades per els anteriorment anomentats a on ens vàrem trobar amb l'Ángel Osés i l'Antonio Camarasa, que van acostar-se desde Madrid.

Un cop visitada l'exposició vam fer cap a l'hotel, no sense muntar un petit espectacle en una benzinera inflant una roda baixa de pressió del "monovolum" recentment llogat. Una petita ronda de fotografia nocturna, amb un típic sopar, i cap a l'hotel.

El dissabte el vam dedicar íntegrament a l'spotting, res extremadament interessant (execept un Privat i un Norwegian amb colors de la UNICEF), però com a mínim un bon nivell de tràfic, una bonica llum i un lloc d'spotting correcte. Entre avió i avió, va haver-hi temps per fotografiar-nos entre nosaltres i fins i tot per fer una mica de macrofotografia amb les flors de la zona. Al vespre, una visita a un macro centre comercial de la zona...i cap a AGP a agafar l'avió que novament uns duia a Barcelona.

Sense dubte, un divertit mig cap de setmana d'spotting en colla.

I després reclamem confiança?

2008-01-05T12:56:00.000+01:00

Avui simplement suggerir visitar aquesta web/blog. No crec que calgui afegir cap més comentari. Que cadascú jutgi per si mateix!

Bon any nou!

Els "manguis" de PTOP

2007-12-23T21:24:00.000+01:00

Després d'assabentar-me d'això només puc arribar a dues conclusions, o a la caixa del Departament de Política Territorial i Obres Públiques només hi ha teranyines, o directament hi ha un excés de morro.

Lleig, lleig. Això de robar fotos fetes per altres persones és lleig, però si a més a més qui se les agafa sense permís és l'administració pública, ja és bastant penós.

Doncs sí, recentment la "Gene" ha fet públic el seu document sobre el Plà d'Aeroports, Aeròdroms i Heliports 2007-2012, i per a "decorar-lo" no ha tingut cap millor idea que fer-ho amb fotos d'alguns spotters, coneguts per mi dit de pas. Entre els "afectats" per aquesta vulneració de la Propietat Intel·lectual hi ha en Javier Ortega i en Josep Tomàs, de Barcelona. Però fins i tot això no n'han tingut prou i també s'han dedicat a agafar-ne una d'en Francisco Camino, de Santiago de Compostela.

Bé, potser ara que està de moda això d'expropiar habitatges, també han ampliat la Llei a l'expropiació de fotografies. I la subvencionadíssima per tots SGAE que en diu d'això?

Ni propines ni conill: Bones Festes

2007-12-21T18:20:00.000+01:00

Jo sí que vaig interioritzar això de les propines amb l'arribada de l'euro, vaja, que gairebé no en dono mai, al cap i a la fí, a mi no m'en donen pas per fer bé la meva feina. Cada cop m'agrada més viatjar per països a on no és norma deixar propina als restaurants, així que Sr. Solbes, per part meva en aquest sentit pot estar ben tranquil.

Però a on tindrem problemes amb això de menjar conill per Nadal. Mai m'ha fet gaire gràcia aquest animaló a nivell culinari. Quan a casa ma mare en fa al forn no poso una cara massa alegre i me l'acabo menjant ben carregat d'all-i-oli després de molt queixar-me. Per tant, ja em perdonarà el Sr. Ministre, però de conill per festes, ni parlar-ne. Ni amb all-i-oli ni a "l'ajillo". Que no. Que segur que ell tampoc en menja. Ara, no cal que es preocupi del tot, que jo tampoc sóc de menjar marisc.
En realitat, com sóc de poc menjar i costums frugals, m'he agenciat un parell de blocs de foie, un de natural d'oca i un d'ànec amb safrà. I per a acompanyar-ho una ampolleta de Sauternes, que li va de fàbula Amb això, tres o quatre varietats de formatge i uns datilets amb bacon faig de sobres. Així que si fa no fa, m'he muntat un petit sopar d'aquells per gaudir-ne amb calma, ja que la nit de Cap d'Any toca guàrdia i per tant abstinència. Però no Ministre, conill: "pues va a ser que no".

Apa, molt bones festes a totes i tots!

El cost del PAM...

2007-11-27T21:23:00.000+01:00

S'imagina que l'Ajuntament li "regalés" 50€ per donar la seva opinió sobre què millorar a la ciutat o al seu barri? Doncs bé, no s'escandalitzi, però si fa no fa, aquest ha estat el cost de la campanya de propaganda endegada per l'Ajuntament de Barcelona per convidar als ciutadans a col·laborar en l'elaboració del PAM i els PAD de Districte.

Però bé, anem a fer números: L'Ajuntament de Barcelona s'ha gastat, si fa no fa, un milió d'euros en aquesta campanya, és a dir, una mica més de 0,62€ per ciutadà.
Malauradament, el milió sis-cents mil habitants de la ciutat de Barcelona han optat majoritàriament per "passar olímpicament" d'aquesta cosa anomenada PAD i PAM, i només s'han comptabilitzat 18.475 propostes. N'hi ha 3.300 més de comptades, però no comptabilitzades, no sabem per què...així que si sóm generosos arribem a un total d'aproximadament 21.775 propostes, obtenint la xifra màgica de... 45,92€ per proposta, i si ens atenem a la xifra útil llavors arribem a ni més ni menys un cost de 54,12€!!!

També hem sabut que de les 18.475 propostes, 6.900 corresponen estrictament als PAD, és a dir un 37,34%.

Si m'atenc estrictament a Nou Barris, també tinc l'afegit informatiu de que al Districte hem rebut un 6% d'aquestes 6.900 propostes de PAD, és a dir 414, per tant, si extrapolem xifres (amb molta cautela evidentment), podem intuïr que el total de propostes "emeses" des de Nou Barris (PAM + PAD) ha estat de'un 6% del total: 1109.

Si ara fem més numerets i proporcionem el milió d'euros de la campanya pel nombre d'habitants de Nou Barris (165.156) obtindrem que al Districte "han tocat" 102.862€.
I si encara sóm una mica més perversos i calculem el cost de cada proposta a Nou Barris, obtindrem que cada "proposta" noubarrienca ha sortit per 92,75€!!!

Un PAM de luxe!

Cap de setmana aeronàutic

2007-11-14T22:09:00.000+01:00

De tant en tant va bé trencar la rutina, així que el passat cap de setmana vaig canviar els "airliners" i l'aeroport intercontinental i transoceànic del Prat, per les avionetes acrobàtiques i l'aeròdrom de "Santa Cilia de Jaca". Un cap de setmana deliciosament relaxant i relaxat. Amb el plaer d'anar acreditat com a premsa, vaig acostar-me a Jaca a contemplar i fotografiar la darrera de les tred edicions de la Copa Triangular de Vol Acrobàtic que enguany s'ha celebrat a Èvora (Portugal), Igualada i Jaca. Ja celebrant-se la quatra edició, aquest any el premi se l'ha endut el pilot acrobàtic (i també d'Iberia), Juan Velarde. Malauradament, Cástor Fantoba va tenir problemes mecànics en el seu avió, però l'equip de Velarde li va deixar el seu.
A nivell fotogràfic tot magnífic: una meteorologia esplèndida amb una llum preciosa, una temperatura agradable, una posició privilegiada sobre una torre i un ritme de fotografia completament tranquil i relaxat, tot en un ambient molt familiar. Només un punt de desencís amb el rendiment del Nikkor 80-400VR, que no és que sigui dolent, que no ho és, però a 400mm. la qualitat ja està un pél justa, sobretot si el comparem amb el 400mm f2.8 d'en Josep Tomàs. Però bé, el cost tampoc és comparable.

Però el cap de setmana el va completar l'accident d'Iberia a Quito, a on ha deixat en "sinistre total" un dels inmensos Airbus A340-600 de la seva flota intercontinental. Afortunadament tothom va sortir ilés i només cal lamentar la pèrdua de l'avió. Surrealista la decisió del govern equatorià de posar a Iberia en la llista negra del seu país per presumpta companyia perillosa. Poc més a dir sobre aquesta ridícula decisió, per no entrar sobre les condicions en que volen les companyies equatorianes...
Impagable la fotografia de l'accident a Airlners, no perdre detall del carretó de gelats!

Una borratxera de cap de setmana d'aquest nivell es mereix una bona ressaca de setmana, i mai millor dit que l'aldarull que va provocar el cantant "Melendi" a bord d'un avió d'Iberia de la ruta Madrid-Mèxic, a on amb unes copes de més, va insultar i maltractar a membres de la tripulació, fins el punt d'obligar el comandant que ja sobrevolaba Portugal, a fer mitja volta i tornar a Madrid per deixar-lo a terra per conducta perillosa. Només cal imaginar el content de la resta del passatge amb temps perdut, reunions afectades, connexions perdudes, etc. Tot un cantant "progre" viatjant en "First" i donant-se-les de sobrat a l'estil "de cuánto se debe".

La política d'exteriors espanyola

2007-11-12T22:05:00.000+01:00

Que Espanya no pinta gaire en política exterior no és cap secret, és gairebé una evidència. Certament ha tingut millors i pitjors moments, sobretot marcats pels diferents caps de govern i com no, pels diferents titulars de la cartera. Un dels primers que em ve al cap, probablement per la seva longevitat ministerial, és el tristament desaparegut Fernando Fernandez Ordoñez, del qual només cal fer una ullada a la seva formació i al seu currículum històric per situar-lo allà a on cal. Per allà el mig apareix el físic Javier Solana, que va impulsar la seva carrera fins arribar a ser el Mr. PESC de la Unió Europea. Entremig tenim a Abel Matutes o Ana de Palacio. La resta, exceptuant Josep Piqué, han tingut un paper més aviat discret.

Però l'actual Ministre, Miguel Ángel Moratinos ratlla la petarderia. Bé, en realitat manté la lamentable mitjana que es pot trobar en l'actual govern de l'estat. Un govern a on només es salven tres persones: La "vice", Maria T. Fernández de la Vega, que sembla que és realment qui duu els pantalons de les coses importants, el Ministre d'economia, Perdro Solbes i, en Rubalcaba, tot un guerrer polític. La resta, començant pel President i acabant per la Ministra de Foment, són d'una ínifima qualitat política i tecnócrata. De Zapatero, es podria dir que és un quasi desilustrat que ni tant sols sap ni "portar" americana. Això per no parlar dels seus desafortunats comentaris pre-electorals sobre Sarkozy o Merkel. És obvi que ni dots de futuròleg té.

Però la nula política exterior Espanyola ha tingut darrerament dos moments estel·lars. Un ha estat el del segrets amb tota regla del la tripulació de l'avió de GirJet. Un segrest que sembla que "només" ens ha costat una missió de cooperació al Darfur. Males llèngües parlen de rescats d'ente 20 i 40 milions d'euros per tripulant. Però finalment, quan aquí ningú sabia ni qué fer, el president francés, va demostrar allò que vol ser y on vol tornar a posar a França. Va actuar com tot un cap d'estat defensant els seus ciutadants, i de pas, per a més rídícul espanyol, va agafar les 4 hostesses de GirJet i les va deixar a Madrid, fent una parada del seu avió presidencial amb destí a París i venint a dir-li a ZP: "aquí se las dejo".

Però el remat ja ha estat la Cimera Iberoamericana. Ja per començar s'haurien de plantejar si cal anar a aquest acte a ser directament insultat. Però aquesta edició passarà a la fama pel "a ver si te callas" del Rei a Hugo Chávez, aquest pseudodictador que encara es permet el luxe d'anar anomentant fascista a qui li ve de gust. La veritat és que la frase del Rei pot ser presa anecdòticament, pot ser inclús considerada adient, però no deixa de ser una reacció una mica de taverna. Potser un "podría usted guardar silencio" hagués estat més apropiat. Però un cop fet el "mal", el més digne hagués estat que tota la delegació espanyola hagués agafat les maletes i hagués tornat cap a casa.

En la situació global actual, la política d'exteriors pren una importància i una rellevància més important que mai. Exercir una política d'un perfil tan baix és un mal que s'acaba pagant durant molts anys, especialment a exteriors, a on les friccions entre països cada cop són més tibants i més difícils de reconduïr.

Canvio Tiger per Leopard!

2007-10-26T23:37:00.000+02:00

Si ahir m'arribava un missatge a la Blackberry dient que el meu "Leopard" ja havia estat despatxat, avui puntualment i coincidint amb el seu llençament mundial, UPS me l'ha portat puntualment a casa. Embolcallat en un comuna capsa de catró ha aparegut una capsa similar a le un doble CD amb una espectacular imatge hologràfica.

Doncs res, retirar el precinte, llegir el mini manual, i a instal·lar-lo!

La instal·lació, o més ben dit, la actualització que ha fet ha trigat uns quaranta-cin minuts. No tenia gaire clar com de "destructiva" seria la instal·lació, però un cop finalitzada i en marxa he pogut veure que tots els arxius i documents eren al seu lloc, i totes les aplicacions continuaven perfectament instal·ladas.

La primera presa de contacte es pot dir que ha estat positiva. Corre més suau que el seu antecessor "Tiger", tot i que es clar, ara parlem d'un sistema complet a 64bits que li treu tot el suc als Intel Core Duo. Per sort, tampoc ha estat un canvi traumàtic i més o menys tot està allà on s'espera. Trobo magnífic el sistema de disposar 4 escritoris, que si bé pels usuaris de Linux no serà cap novetat, per a la resta de mortal sí que ho és. El nou sistema de visualització d'arxius tal com si fòssin diapositives està molt bé i funciona de forma molt àgil. Ara potser queda "tastar" el BootCamp per fer còrrer Windows i alguna petita aplicació que tinc exclusivament sota aquest sistema.

Trasmediterrània, tremola!

2007-10-24T21:42:00.000+02:00

Si algú pensava que el caos de RENFE no podía empitjorar-se amb altres desgràcies anava ben errat. Apart de deixar tallat el corredor de rodalies amb més densitat de passatgers de tot l'estat i d'enfonsar un túnel de Ferrocarrils de la Generalitat (si RENFE no funciona, que no funcioni ningú), avui al matí ja s'ha pogut rematar el tema amb una fallada de dues hores de tot el sistema d'informació de vols a les terminals A i B de l'Aeroport del Prat, segons el seu director per un actualització que s'ha allargat més del compte (debía ser per afegir els nous vols intercontinentals d'Iberia). Bé, la terminal C, la del Pont Aeri i gran negoci d'Iberia, allà sí que funcionava tot.

A aquestes alçades ja només deu funcionar ni que sigui de forma regular, com a mínim no surt als diaris cada dia, el servei de vaixells des de Barcelona. Potser farien bé de repensar els alcaldes de Sitges o Vilanova això de posar un servei marítim. Total, altres ciutats ja ténen enllaços d'aquesta mena com San Francisco o Helsinki.

Entre l'apagada de l'agost, la catàstrofe de rodalies (no té un altre nom), i aquestes "nimietats" succeïdes a l'aeroport, la imatge de Barcelona ratlla la penositat internacional. Debem estar a nivells de Mogadiscio. Ara, aquí la gent ja ni monta pollastres, ja ha descobert la inutilitat de fer-ho. Pura resignació