Que faig quan volo?

No és infrequent que de tant en quan, algú em pregunti...què fas quan et allà a dalt?. Allà dalt és el cel...a dins d'un avió. Un espai presuritzat i compartit en el que hi he passat més de 400 hores de la meva vida, gairebé 17 dies.

Bé, tot depén del vol. No és el mateix un Barcelona-Amsterdam, que un Barcelona-Atlanta. La duració del vol marca algunes petites diferències.

Però fem un repàs del que faig i del que no faig.

Què no faig? (o gairebé)

-Jugar a cartes

-Jugar amb l'ordinador o videoconsola

-Dormir: Sí, encara que sembli estrany, sóc pràcticament incapaç de dormir a bord d'un avió, ja sigui una butaca ordinària o un llit de dos metres de llarg. És un petit malson que arrossego, i que em provoca alguns incovenients en vols llargs. Necessito molt silenci per a dormir, una cosa complicada d'aconseguir a bord. També mantinc un petit punt "de tensió", que suposo ajuden a mantenir aquest insomni. No crec que hagi dormit més d'un total de 6 hores en tota la meva vida de vols.

-Mirar pel·licules: Per molt noves que siguin, tampoc puc empassar-me cinema en vols llargs. Com a molt una pel·lícula, però res més.

-Llegir: Aquest punt estaria en la categoria del 50%, però encara desconec el mecanisme que fa que llegir en vol no em sigui agradable. Potser és el costum de llegir estirat al llit. Però em costa obrir un llibre mentre volo.

-Ordinador: De moment, no m'assemblo gens a aquests executius que, ordinador a sobre la safata, van enllestint feina. Ho he fet només en comptadíssimes ocasions quan tenir enllestida alguna cosa ha estat apremiant. Potser espero que tal com fa Delta en alguns dels seus vols domèstics, pugui gaudir de WiFi a 35.000 peus d'alçada.

-Conversar: Ni sol, ni tampoc gairebé acompanyat. No sóc de massa converses quan estic pels aires. A més, crec que, per la raó que sigui, els avions no conviden a gaires converses. Apart de que podem molestar a altres passatgers. Si volem xerrar en vols llargs, millor al galley.

-Manualitats: Ni mitja, ni macramé ni punt de creu, ni similars. Que "con mis ojitos lo he visto", això d'anar fent mitja en un vol transoceànic.

Què faig?

-Posar el mapa de vol: És pràcticament la única opció del sistema d'entreteniment de vol que m'interessa. Anar resseguint el mapa i les dades del vol com l'alçada o la velocitat. Llàstima de les companyies que tants calers es gasten en els sistemes d'entreteniment.

-Menjar: En un vol en business de llarg abast, un àpat principal pot durar una hora ben llarga. Després pots anar a fent un mos de tant en tant. I en turista, deu n'hi do també el temps que pot passar entre servir i recollir.

-Escoltar música: L'iPod és gairebé el meu millor company de viatge. Juntament amb uns auriculars Audio-Technica canceladors de soroll. No tinc cap problema en passar-me hores escoltant canço rera cançó.

-Mirar per la finestra: El millor de volar, és gaudir d'una perspectiva diferent del mon i cal aprofitar-la. La finestra és un pou infinit d'imatges inoblidables.

-Mirar al sostre: Darrerament en vols llargs prefereixo butaques de passadís a on pugui aixecar-me tant com vulgui sense emprenyar a ningú, així que tumbar-se i mirar el sostre sempre va bé.

-Pensar: Molt lligat amb les tres anteriors accions. Generalment van en acció conjunta. Puc reflexionar sobre el viatge (en futur i passat), sobre coses que he vist que m'han fet venir una bona pensada, sobre la vida en general, sobre la feina...o simplement sobre algun petit assumpte a resoldre.

-"Memento Mori": Recorda que has de morir. I recordar-ho a les alçades és una cosa que també faig, i reconec que té un punt macabre. Dic que com més se d'avions més por tinc a volar. Massa programes "May-Day", massa informes d'accidents, massa informació...miro cap avall i penso..."i si ara passés tal cosa?". No més Xaf. No més articles, correus pendents de respondre, contrassenyes que afecten a tercers que quedarien perdudes, treballs o escrits a mitges. Només un petit rastre darrera...algunes fotos públiques a internet, missatges al Facebook o alguns escrits a revistes. Es tot el que en quedaria.

Així que ja veieu...dedico moltes hores de vol a escoltar música i a ordenar idees. Bastant contemplatiu tot plegat!

Test Drive: VW Passat CC TDI 170cv. DSG

Per a descansar una mica d'avions obro una nova secció sobre motor, que ja aviso que serà efímera. Vaja, que suposo que aquesta serà la única crònica (tot i que espero que no).

He tingut el plaer de provar durant tres dies un dels nous Volkswagen Passat CC equipat amb el motor 2.0 TDI de 170 CV. i el meravellós canvi automàtic DSG.

Estèticament el vehicle és impactant, seguint una línea que va obrir Mercedes-Benz amb l'aparició de la sèrie CLS. Una berlina de nivell totalment reformada fins a convertir-la en un coupé. Un coupé viatger d'alt nivell. VW ha fet el mateix amb el Passat i l'aparició de la sèrie CC. És més, trobo que la línia és molt més interessant que la del Passat "ordinari". Un frontal ample i amb un toc agressiu. La part del darrera més allargada i que remata perfectament una carrosseria amb "empaque". Dóna totalment la sensació de gran cotxe.

Interiorment és respira qualitat des del primer moment. Les portes, sense marc als vidres, ténen un tacte sòlid, que inspira seguretat i confiança, i el so al tancar la porta és impecable. El seient del conductor, amb reglatge parcialment elèctric és magnífic i encabeix perfectament al conductor. Les dues places posteriors (està homologat per 4 passatgers), també tenen un disseny perfecte per a encaixar els seus ocupants i fer-los viatjar d'una manera còmoda i impecable.

Un cop assegut i ajustat el seient i volant, cal ajustar miralls. Els dos retrovisors es pleguen elèctricament i es poden calefactar. El retrovisor és del tipus electrocromàtic.

El mateix comandament a distància és la clau, que s'insereix en un ranura. Només cal empenye'l cap endins per a despertar a la bèstia. Suavitat i silenci, pràcticament ni ens adonarem que el cotxe està en marxa. Regulo la temperatura del climatitzador bi-zona i sel·lecciono la meva emisora de ràdio mitjançant el sistema de so amb pantalla tàctil. Moc la palanca del canvi a la posició "D", premo el pedal de fre i premo el botó del fre de mà per a alliberar-lo. Comença el plaer.

Primera Ruta: Barcelona-A2-Artesa de Segre-Port de Comiols-Tremp-Pobla de Segur-Sort-Port del Cantó-Seu d'Urgell-Túnel del Cadí-Berga-Manresa-Barcelona.

Ruta de uns 500 kms. Surto de Barcelona per la Ronda de Dalt i Sant Joan Despí per a incorporar-me seguidament a la A2 direcció Lleida. Començo ja a fer ús del control de velocitat, el "Tempomat", el qual disposa d'una palanca independent a la columna de direcció. Té un funcionament divers i molt versàtil. Pots simplement "marcar" la velocitat a la qual estàs circulant, o pots indicar la velocitat a la que vols circular en increments o decrements de 10 km/h. També es poden fer ajustos fins de 1 km/h. El vehicle no té cap problema en mantenir perfectament la velocitat, inclús en el cas de baixada, redueix marxa per evitar que s'embali.
El control de creuer és bastant d'agraïr, ja que t'evitar estar continuament mirant el comptaquilómetres en lloc de la carretera. La rumorositat és mínima. Ni a 80 ni a 120. Res, només s'escolta el so de la rodadura sobre l'asfalt, però el motor és inapreciable. Tampoc cap soroll aerodinàmic molest. I l'equip de música sona com els àngels.

A la sortida 507 deixo l'A2 i m'endinso per carretera cap a Artesa. Programo la velocitat a 90 i vaig fent...un camió i em preparo per a l'avançament. Un toc a l'intermitent, que llueix tres vegades, i pedal de l'accelerador a fons. Pago una mica la novatada, però amb plaer. El canvi passa de 6ª a 4ª i noto una puntada de peu mentre el cotxe accelera. Impressionant. Impecable. Torno al meu carril amb la tranquilitat d'haver fet un avançament en un temps rècord. Novament veig la 6ª marxa a l'indicador central.

La primera prova de veritat que li vull fer al canvi automàtic és al Port de Comiols. Pujo el port amb la prudència habitual, sense tenir encara clar fins a quin punt s'arrapa a l'asfalt aquest monstre. Corba, pujada, corba, pujada, pla, corba...el canvi va responent perfectament. El sistema doble caixa de canvi és comporta suau com la seda, sense estirades ni coses estranyes. El canvi tendeix a usar marxes llargues, molt llargues, a 60 km/h. en pla podem estar perfectament en 6ª marxa a unes 1.200 rpm. i canvia per la part superior a unes 2.300 rpm. Si preferim que el cotxe vagi més "alegre", podem posar la palanca de canvi en la posició "S" (Sport), a on les marxes s'espremen molt més i es canvia cap a les 3.400 rpm. Per a la baixada del port poso la palanca en mode "Tiptronic" i jugo amb el fre motor reduïnt alguna marxa. A nivell de frenada, res a dir més que excel·lències.

El segon pas interessant és el Port del Cantó. Un port que conec bé, gairebé cada corba i allà a on toca fer canvis de marxa. Només puc dir que mai havia gaudit tant de creuar el cantó. Avançar a un camió en pujada va ser tan simple com accelerar i veure com el canvi passava de 5ª a 3ª i el comptarevolucions pujava fins les 5.000 voltes per a immediatament passar a 4ª i novament a 5ª. Tot rapidíssim i sense cap sensació de pèrdua de potència. Poso també el sistema de suspensió en "Sport". Des d'aquell moment començo a notar fins la més mínima rugositat de l'asfalt, i el recorregut del volant s'escurça i endureix considerablement, fent-lo molt més directe i permetent traçar de forma impecable. El comportament magnífic. Sublim. Ja a mig port arribo amb l'inici de la foscor i s'encenen automàticament els llums. Fars bi-xenó amb control direccional. Il·luminen de forma excel·lent i el sistema direccional, molt notable a les corbes més tancades, funciona perfectament posant el feix de llum allà a on cal.

I de la Seu a Berga...i cap abaix. Novament programador a 100 km/h i suspensió en mode confort. És com rodar sobre un matalàs. Suau i silenciós. Entro a la autopista Terrassa-Manresa i reprogramo el "Tempomat" a 120 km/h amb un parell de tocs a la palanca. Els que siguin usuaris d'aquesta autopista ja saben com les gasta. Ni una mala sensació, ni un ensurt. De punta a punta a 120.

Aparcar-lo a casa ja van ser figues d'un altre paner. Però el sistema d'aparcament funciona realment bé, mostrant a la pantalla del sistema d'audio com s'acosten les diverses col·lumnes. Un sistema realment útil comptant les dimensions del cotxe i la dificultosa visibilitat de la part de darrera.

Consum ponderat de a ruta: 5,4 litres/100 km.

Segona Ruta: Barcelona-Manresa-Calders-Moià-Collsuspina-Tona-Aiguafreda-Granollers-Barcelona.

Pujo novament cap a Manresa per la "Terrassa-Manresa". El mateix que durant el dia anterior. D'avui m'interessa la carretera entre "Calders" i "Tona", passant pel Coll de la Pullosa. La carretera és complicada, amb revolts realment durs. Torno a posar la suspensió en mode "Sport" i vaig fent amb alegria (però sense excedir-me dels límits). Realment el cotxe s'agafa. I s'agafa molt. Però no arribo a fer-me la idea fins a l'arribar a una corba a l'entrada de Calders. Una corba que no recordava tant tancada i que resulta ser de gairebé 180º. Una corva per entrar a no més de 60 i que l'encaro a 80. Quan veig el que tinc davant realment m'espanto i em passa pel cap el pensament "aquí se t'en va del darrera", pero ni temptació de tocar fre. Surto de la corba que ni m'ho crec i amb l'adrenalina a tope. L'he traçat perfecte. Ni tan sols una insinuació de marxar de lloc, ni una estranya inclinació de la carrosseria. Res, absolutament res. Ni un trist gemec dels pneumàtics. Ja sigui pel programa d'estabilitat o per les "sabates" que calça, unes 235 bastant toves, o per tot plegat, la capacitat de mantenir-se en el seu carril és simplement sorprenent.

La baixada del port la torno a fer en semiautomàtic. Sobre l'autovia de l'Ametlla tampoc res a destacar. Tot correcte, inclús les corbes estranyes que et trobes al recuperar la zona a 100 km/h. després del túnel del Figaró.

Consum: 5,6 l. /100 km.


Tercera ruta: Barcelona-Barcelona.

I finalment, jornada urbana. No voldria insistir més en la comoditat del canvi automàtic, però és que cal. Fantàstic per a ciutat. Accelerar i frenar. Tan fantàstic com el sistema "auto-hold" que manté el cotxe frenat, ja sigui en pla o en pendent. Només cal prémer un mica a fons el pedal un cop aturats i el cotxe queda "clavat" (sempre que duguem el cinturó posat).

Per ciutat la veritat és que el consum puja una mica i pot enfilar-se fins els 8 litres, i això que sempre anirem a marxes moooolt llargues, però no deixa de ser el cost de moure al voltat d'una tona i mitja.


Per a rematar, com a detalls finals, remarcar el bon funcionament del sistema de climatització, amb sortides d'aire davant i darrera. Un sistema molt complet per a mantenir l'habitacle al nostre gust. Molt complet també el sistema de control de l'ordinador de bord, ràdio i telèfon mitjançant els controls al volant. I finalment, destacar la qualitat del sistema d'audio, amb capacitat de fins a 6 CD i control de iPod.

Per als que els agradin molts llocs per a desar coses, estaran contents. Des de calaixets per a tot arreu, fins a portamonedes al tablier (ocult), i un enorme cofre central aprofitant el reposabraços.
Darrera l'habitabilitat també és molt bona, gaudint d'un impresionat espai central per a posar les llaunes (que queden "gafades), i un reposabraços per a ser usat pels dos passatgers.


Resumint, VW ha fet gairebé una obra d'art. Un cotxe magnífic per a gaudir de veritat. Només falla el preu...el TDI 170, a partir de 38.000 euros.

Amsterdam

Sí, ja se que vaig dir que no faria crònica, però vista la consternació popular dels meus seguidors habituals al Facebook m'he estovat. Espero que el dia que hi hagi llistes obertes també em vingueu a votar al Districte.

Sí, Amsterdam, ciutat de visita anual obligada. Sempre he dit que m'hi trobo a gust, a més, no cal enganyar, és una bona destinació per afegir un parell de vols de nivell i unes milles al meu compte Flying Blue de cara a renovar nivell.

Agradable arribada divendres al vespre, a on a més vaig coincidir a l'avió amb dos coneguts, el Pol Lliró i l'Àlex Sastre (qui no sàpiga qui són, tampoc els hi cal), que venien a un congrés de YFLR a La Haia. Com a mínim els vaig poder guiar una mica per Schiphol.

Certament l'hotel marca la diferència de com gaudir un viatge. Finalmente he trobat el meu hotel a Amsterdam deprés d'haver passat per 7 de diferents. El "Pulitzer", de la branca "The Luxury Collection" de Starwood ha complert perfectament el seu comés. Confortable a més no poder, ocupant diverses casetes típicament neerlandeses, amb sols de parquet i sostres amb bigues de fusta. A més, a un pas del tranquil barri de Jordaan, està envoltat de incomptables petits restaurants i botigues "de disseny". Per fi també he trobat sense problemes llocs a on omplir l'estòmac.

El dissabte es va aixecar plovent, escoltava com les gotes repiquetejaven contra la finestra, però la cosa va durar poc i just al sortir de l'hotel ja havia deixat de ploure. Vaig enfilar per Herengratch per dirigir-me al "Hermitage", secció amsterdamenca del conegut i reputat museu amb seu a San Petersburg. Necessari de visitar i una nova atracció imprescindible a l'escena de museus de la capital holandesa (que no neerlandesa). Avís a navegants. No entreu per l'accés principal, amb una cua que fa por, volteu l'edifici 180º, fins a l'extrem oposat, i trobareu un altre accés totalment buit (ho vaig descobrir al marxar).

Un cop visitat, temps per una mica de shopping (estava inspirat). Sis parell de mitjons Burlington de llana. Els veig descobrir a Cracòvia quan d'emergència vaig haver de reposar l'imprescindible del meu equipatge que s'havia quedat a Milà per un parell de dies. Llana finíssima i qualitat extrema. I encara no he estat capaç de trobar-los a Barcelona. Llàstima que els primers els pagués l'assegurança de viatge i aquests el tingués que pagar jo de la butxaca...
Temps també per comprar un parell de pantalons Dockers "de vestir" que em van fer gràcia. Tinc un armari amb peces de roba de mig món...roba interior de New York, samarretes de Honolulu, sabates de Montréal, pantalons de Tokyo, mitjons de Cracòvia, una jaqueta de Praga...fa una mica de por. Si sou viatgers us os voleu recordar de mi, no us oblideu de visitar una Quicksilver Store i portar-me una samarreta a on surti el nom de la ciutat. :)

Bé, després del shopping, lleuger dinar al ESPRIT, que sha convertit en el meu indret oficial de dinars de cap de setmana a Amsterdam. Sandvitchos, amanides, burguers, etc. I tot a preu raonable. Sí, és una marca de roba, en realitat hi ha botiga, i ténen també el restaurantet.

Migidiada ben guanyada i després a visitar la destil·leria de la famosa Ginebra BOLS. És una visita molt curteta però molt recomanable. No només aprendrem una mica la història d'aquesta marca, sinó que a més podrem jugar amb gustos i aromes, intentant descobrir qué s'amaga darrera els més de 30 pulveritzadors d'olors. És curiós com hi ha aromes que reconeixem a l'instant (cacao/xocolata, menta, maduixa, prèssec o el coco), i altres que realmente són difícils de desxifrar, ja sigui per què hi estem menys acostumats o per la dificultat de reproduïr. La visita acaba amb un cocktail, a escollir, que si bé resulta un final rodó, també una mica "heavy" comptant que conté ginebra i que encara no són ni les 6 de la tarda (hora de tancament). El bar, atés pels estudiants de l'acadèmia de cocteleria resulta impresionant tot cobert de miralls.

Per sopar vaig optar per un restaurant megamodern anomentat "Envy". No vaig ser conscient del que m'ava a costar l'àpat fins que vaig veure la ració del "primer plat", després del qual vaig haver de tornar a demanar la carta. D'entrada, tres "racions" de 40 grams. de mortadela, salami i prosciuto de parma. De "primer" quatre minicanelons de carbassó farcits de ricotta i acompanyats per trompetes de la mort i talls de tòfona assecada. De postre, altres dos racions de 40 grams de formatges cremosos i un postre exquisit del que no sóc capaç de dir el que duia. Deixarem l'import del compte per un altre dia, però és igual, perquè el sopar va resultar gloriós.

Nit tranquila a l'hotel, per aixecar-me novament passades les deu del matí (a vegades agraeixo no tenir l'esmorzar inclós i fer l'horari que vulgui). Un café amb nata i un muffin...i com que segueix plovent, em sembla que tornaré a l'hotel per ficar-me al llit una horeta llarga més i fer temps fins les dues, hora d'anar desfilant cap a l'aeroport.

Rovaniemi (2)

Mai hauria dit que mitja horeta de sauna i la posterior dutxa m'arribarien a deixar en un estat de relaxament meravellós. Si no fos per quà ma mare no em deixaria, dilluns mateix faria reconvertir un dels banys de casa en una fantàstica sauna elèctrica tota folrada de fusta.

Amb això de que hi hagi una hora de diferència, una mica més i avui em perdo l'esmorzar. M'he tingut que vestir a corre-cuita per arribar a temps. A veure si demà, que a més tanquen una hora més tard, m'ho puc pendre amb una mica més de calma i gaudeixo d'un parell de gofres.

En acabat d'esmorzar he agafat el cotxe per anar al Santa Claus Village, a Napapiiri, que és a on "Santa" té muntat el xiringuito. No penseu, una espècide de "Porta Catalana" en versió àrtica. L'oficina de Santa Claus, l'Oficina de Correus i algunes botiguetes de souvenirs a preus prohibitius. Però vaja, que ja que he pujat fins aquí tampoc era qüestió de marxar amb les mans buides, així que he comprat uns encàrrecs i per a mi una samarreta, un certificat d'haver creuat el Cercle Polar i un segell especial. També em podia haver fet segellar el passaport, però passo de posar-hi segells estranys, que després els duaners posen cares rares. Una cosa es el segell de Liechtenstein i un altre el del Cercle Polar.

Un cop vist tot, "carretera i manta". Cotxe i cap a Kemi. Conduïr sobre neu i gel amb els pneumàtics adients és tota una experiència. Al final, a mig camí de Kemi, veient que es feia tard i tenia gana, m'he avorrit i he fet mitja volta, però per una altra ruta. Més neu encara sobre la carretera, però infinitament menys trànsit, així que he disfrutat de valent pulveritzant neu. M'he trobat amb dues centrals hidroelèctriques , que com ja sabeu m'encanten (i si no, ara ja ho sabeu). Tipus riu-passant i amb poc desnivell, així que imagino que turbines Kaplan o "Bulb". Potències del voltant d'uns 100Mw, segons indicaven els cartells explicatius. Sí, aquí posen cartells informatius, no com nosaltres que gairebé les amaguem.

Ja cap a les 3 i mitja, i amb les fosco escampant-se pel cel he tornat a l'hotel a fer una migiadeta un cop havent dinat un deliciós bagel "caesar", amb pit de pollastre, philadelphia, etc.
Després de la migdiada he aprofitat per escriure una mica i avançar un article. Després he anat a sopar a un mexicà que ha estat prou bé. Mentre sopava, apart de contemplar la nevada que anava caient, he pogut fer una ullada al Barça, que es veia a la macropantalla de l'sports-bar de la vorera del front.

Com que tenia el "gusanillo" de veure aurores boreals, he tornar a agafar el cotxe i he anat fent fins arribar a uns 50 kms. al nord de Rovaniemi. Allà m'he aturat en un dels nombrosos aparcaments que vas trobant al llarg de la carretera. D'aurores no n'he vist, una autèntica llàstima, tot i que estant el cel cobert...bé, potser no hauria calgut ni sortir a conduïr. En tot cas, ha estat una grata experiència. Fer kilómetres de nit sobre aquestes carreteres gebrades és bufff...indescriptible. Ara entenc que els Finlandesos portin tants llums de llarg abast als vehicles. Sempre et fa falta més llum. En tot cas, sense aurores, però l'estona que he estat aturat a l'aparcament, a la foscor i envoltat dels boscos ha valgut la pena. Silenci. Només un profund silenci. I pensaments al cap sobre rens i llops.

Per a demà, visita express a la ciutat, visita a l'Artikum i temps per a fer alguna altra volta en cotxe fins a les 2, que em tocarà tornar a l'aeroport.