30 octubre 2010
Trasllat de Blog
La tecnologia mana, i les facilitats encara més. Així que donat que a diferència de Blogspot, WordPress ofereix eines d'edició pròpies i gratuïtes per a iPad i iPhone he decidit traslladar el blog a una nova adreça.
22 juny 2010
It's up to you, NY!
Veig aterrar l'Airbus A330 d'Air Europa que m'ha de tornar a casa. Majestuós, m'interromp la visió al passar pel carrer de taxi l'Airbus A380 d'Air France. És el primer cop que veig un A380 "de veritat". Immens. Fins i tot davant d'un altre A330, en aquest cas de TAM, que s'ha esperat a passar.
El fons d'escenari són els strobe, beacons o senzillament els llums vermells que porten els avions i fan pampallugues. British Airways, Singapore Airlines, Swiss, Delta, Qatar, JetBlue, més Delta...poc a poc tots van alçant el vol cap els seus destins, la majoria d'ells a l'altra banda de l'Oceà Atlàntic.
El camí fins a l'aeroport ha estat memorable...crec que per NY no tornaré a fer servir el servei de furgonetes de la compañía "SuperShuttle" en la meva punyetera vida. Si el camí d'anada ja va ser tortuós, especialment després de 8 hores de vol, la tornada ha estat per escriure un vodevil: De Manhattan a JFK passant per LGA. Dues hores i mitja de trajecte, comptant que quan ja haviem sortit de "La Guardia" una passatgera ha deixat anar una exclamació de "què estem marxant de l'aeroport?"...doncs sí, mitja volta i a deixar la senyora que no havia badat boca quan s'ha preguntat quins passatgers es quedaven allà. Ja posats hem aprofitat per recollir a una altra passatgera que havia baixat anteriorment sense adonar-se que allò no era JFK. Puc entendre que algú s'equivoqui de terminal, però em sembla increïble que algú s'equivoqui en l'aeroport que ha d'agafar l'avió!!!...com a Barcelona no tenim 3 megaaeroports, això no ens passa.
Quatre dies a NY i només 7 hores per fer turisme. La resta feina...la Red Bull Air Race. Feina i molta, però molta calor. Només venia de gust sortir a passejar una mica a l'amagar-se el sol.
Dos fet per rememorar. Primer, el sopar de premsa a la terrassa del Ritz...terrassa al 14è pis, però abocats al mar, sense traves visuals, deixant-nos acaronar per una càlida brisa mentre amb una copa de xampany vèiem com l'astre rei obria pas a la nit, el millor escenari per a contemplar un preciós castell de focs artificials a New Jersey.
El segon, el ferry de Staten Island...un trajecte tranquil sobre el mar, acompanyat de la música de Louis Armstrong.
Senzillament, fruïr de Manhattan, depén d'un mateix...it's up to you
El fons d'escenari són els strobe, beacons o senzillament els llums vermells que porten els avions i fan pampallugues. British Airways, Singapore Airlines, Swiss, Delta, Qatar, JetBlue, més Delta...poc a poc tots van alçant el vol cap els seus destins, la majoria d'ells a l'altra banda de l'Oceà Atlàntic.
El camí fins a l'aeroport ha estat memorable...crec que per NY no tornaré a fer servir el servei de furgonetes de la compañía "SuperShuttle" en la meva punyetera vida. Si el camí d'anada ja va ser tortuós, especialment després de 8 hores de vol, la tornada ha estat per escriure un vodevil: De Manhattan a JFK passant per LGA. Dues hores i mitja de trajecte, comptant que quan ja haviem sortit de "La Guardia" una passatgera ha deixat anar una exclamació de "què estem marxant de l'aeroport?"...doncs sí, mitja volta i a deixar la senyora que no havia badat boca quan s'ha preguntat quins passatgers es quedaven allà. Ja posats hem aprofitat per recollir a una altra passatgera que havia baixat anteriorment sense adonar-se que allò no era JFK. Puc entendre que algú s'equivoqui de terminal, però em sembla increïble que algú s'equivoqui en l'aeroport que ha d'agafar l'avió!!!...com a Barcelona no tenim 3 megaaeroports, això no ens passa.
Quatre dies a NY i només 7 hores per fer turisme. La resta feina...la Red Bull Air Race. Feina i molta, però molta calor. Només venia de gust sortir a passejar una mica a l'amagar-se el sol.
Dos fet per rememorar. Primer, el sopar de premsa a la terrassa del Ritz...terrassa al 14è pis, però abocats al mar, sense traves visuals, deixant-nos acaronar per una càlida brisa mentre amb una copa de xampany vèiem com l'astre rei obria pas a la nit, el millor escenari per a contemplar un preciós castell de focs artificials a New Jersey.
El segon, el ferry de Staten Island...un trajecte tranquil sobre el mar, acompanyat de la música de Louis Armstrong.
Senzillament, fruïr de Manhattan, depén d'un mateix...it's up to you
22 maig 2010
Només fa dos mesos...i sembla que faci dos anys
Sí, fa poc més de dos mesos del parèntesi laboral a ENDESA. L'equivalent a uns 8.000 kilòmetres en cotxe per les nostres carreteres. Amb el canvi de feina també ha succeït el mateix amb la conducció. En els darrers 6 anys dec haver fet aproximadament uns 300.000 kilòmetres de carretera, autopista o camins de muntaya. Una mica més de vuit voltes a la terra sense sortir de Catalunya...i això marca.
Mentre anava deixant imperceptibles restes de pneumàtic sobre l'asfalt de l'A2 o l'Eix Transversal anava repassant el traçat mentalment...centre emisor de la Panadella, subestació de Cervera, la central hidràulica de Lleida, Magraners, Osona...records d'hores passades en aquestes instal·lacions, de dia i de nit, amb sol o boira...espais que puc recòrrer mentalment, no en va, tal com dic, només fa dos mesos que ja no n'obro els cadenats, giro les claus als panys i teclejo els codis de les alarmes...però avui, camí de Lleida, tot semblava molt llunyà...estranyament llunyà.
Mentre anava deixant imperceptibles restes de pneumàtic sobre l'asfalt de l'A2 o l'Eix Transversal anava repassant el traçat mentalment...centre emisor de la Panadella, subestació de Cervera, la central hidràulica de Lleida, Magraners, Osona...records d'hores passades en aquestes instal·lacions, de dia i de nit, amb sol o boira...espais que puc recòrrer mentalment, no en va, tal com dic, només fa dos mesos que ja no n'obro els cadenats, giro les claus als panys i teclejo els codis de les alarmes...però avui, camí de Lleida, tot semblava molt llunyà...estranyament llunyà.
20 abril 2010
Belgrad
De ben poc que no em quedo penjat a Belgrad pel núvol de cendra. No hagués estat cap tragèdia, ben al contari, segurament un plaer.
Sarajevo, Zagreb, Split...ciutats que anaven apareixent a la pantalla del sistema d'informació de vol de l'avió. Records d'adolescència d'una guerra que m'acompanyava durant els sopars. Una guerra que ja queda lluny, però no massa.
Amb el pensament que s'hagi passat pàgina comencem a descendir sobre Sèrbia. Sorprén la verdor del paissatge. Toquem terra a l'aeroport de "Belgrad - Nikola Tesla". Feia divuit anys que no hi havia cap vol regular entre Espanya i Sèrbia, i no cal dir-ho, l'espectació era total.
L'Airbus A320 d'Spanair, l'EC-IPI, l'únic amb la nova pintura, fa bona companyia a dos altres companys de l'aliança, Lufthansa i Swiss. Però la conjugació de blau i taronja del nous colors d'Spanair dónen un punt d'alegria al cel de grisalla.
Omplim la sala d'autoritats de l'aeroport i comença una rebuda càlida i afectuosa, començant per la de l'Ambaixador. D'allà, cap a la ciutat, en comitiva escortats per la policia, com volent fer partícip a tothom de la bona nova.
Dinar d'intencions. Des del President d'Spanair fins al Viceprimerministre de Sèrbia. Tothom vol posar la seva paraula de joia en un moment tan especial.
La tarda és per a gaudir. Ruta turísta pel centre de Belgrad. Breu però intensa. Sorprén la gran quantitat de trànsit, però amb una població similar a la de Barcelona, no disposen de metro. Nexe d'unió de cultures i de les tres principals religions. Com bé apunta la guia, potser això ha estat l'origen històric de tots els conflictes.
Caminar pel centre de Belgrad és agradable. Carrers vius i plens de gent. Botigues tan familiarsper a nosaltres com Zara o Camper ocupen els baixos d'edificis moders o "Art Noveau". Arribem al gran parc que ocupa la fortalesa. Un d'aquells bonics parcs europeus on els petits van a còrrer, els joves a enamorar-se i els grans a compartir estones.
Veient una preciosa posta de sol sobre el Danubi, envoltat del silenci, sóc incapaç d'imaginar-me que només fa deu anys, hi va haver-hi una crua guerra. El temps cicatritza les ferides i fins i tot es cura, però rarament fa oblidar les més greus, fins passats mooolts anys. Segurament, d'aquí d'un deseni, Sèrbia ens acompanyarà dins el "club" de la Unió Europea. Veig que al mateix ritme, si no passa res estrany, Belgrad florirà oferint-nos en tot el seu esplendor el que ja és un gran lloc per conèixer.
Sarajevo, Zagreb, Split...ciutats que anaven apareixent a la pantalla del sistema d'informació de vol de l'avió. Records d'adolescència d'una guerra que m'acompanyava durant els sopars. Una guerra que ja queda lluny, però no massa.
Amb el pensament que s'hagi passat pàgina comencem a descendir sobre Sèrbia. Sorprén la verdor del paissatge. Toquem terra a l'aeroport de "Belgrad - Nikola Tesla". Feia divuit anys que no hi havia cap vol regular entre Espanya i Sèrbia, i no cal dir-ho, l'espectació era total.
L'Airbus A320 d'Spanair, l'EC-IPI, l'únic amb la nova pintura, fa bona companyia a dos altres companys de l'aliança, Lufthansa i Swiss. Però la conjugació de blau i taronja del nous colors d'Spanair dónen un punt d'alegria al cel de grisalla.
Omplim la sala d'autoritats de l'aeroport i comença una rebuda càlida i afectuosa, començant per la de l'Ambaixador. D'allà, cap a la ciutat, en comitiva escortats per la policia, com volent fer partícip a tothom de la bona nova.
Dinar d'intencions. Des del President d'Spanair fins al Viceprimerministre de Sèrbia. Tothom vol posar la seva paraula de joia en un moment tan especial.
La tarda és per a gaudir. Ruta turísta pel centre de Belgrad. Breu però intensa. Sorprén la gran quantitat de trànsit, però amb una població similar a la de Barcelona, no disposen de metro. Nexe d'unió de cultures i de les tres principals religions. Com bé apunta la guia, potser això ha estat l'origen històric de tots els conflictes.
Caminar pel centre de Belgrad és agradable. Carrers vius i plens de gent. Botigues tan familiarsper a nosaltres com Zara o Camper ocupen els baixos d'edificis moders o "Art Noveau". Arribem al gran parc que ocupa la fortalesa. Un d'aquells bonics parcs europeus on els petits van a còrrer, els joves a enamorar-se i els grans a compartir estones.
Veient una preciosa posta de sol sobre el Danubi, envoltat del silenci, sóc incapaç d'imaginar-me que només fa deu anys, hi va haver-hi una crua guerra. El temps cicatritza les ferides i fins i tot es cura, però rarament fa oblidar les més greus, fins passats mooolts anys. Segurament, d'aquí d'un deseni, Sèrbia ens acompanyarà dins el "club" de la Unió Europea. Veig que al mateix ritme, si no passa res estrany, Belgrad florirà oferint-nos en tot el seu esplendor el que ja és un gran lloc per conèixer.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
