La visita d'en Benito

Aquest diumenge vaig rebre una inesperada visita a casa. I no per inesperada inoportuna, ans al contrari, a casa meva hi ha gent que sap que sempre serà benvinguda encara que no avisi.

A en Benito el vaig conèixer fa uns 17 anys. Llavors jo en tenia 11 i ell bastants més. Era el xofer de l'autobús de la línia 45 que agafava cada matí al Pg. Maragall i que em duia fins a la parada del carrer Perís i Mencheta. Eren les meves èpoques d'agafar 8 autobusos cada dia per anar a l'escola i poder dinar a casa l'àvia. També vaig tenir una certa "coneixença" amb en Genaro, de la línia 19 al migidia, i que fins i tot em deixava cobrar els bitllets entre les 3 parades que cobrien el mateix trajecte anterior.

Però el cas d'en Benito va ser diferent, i el meu pare segueix sorprés. Potser sí que és una cosa una mica estranya. Parlàvem de política, del món, de la vida. Tot això en el breu intèrval d' aquestes 3 o 4 parades. Crec que va coincidir que jo vaig acabar EGB amb la seva prejubilació. Des de llavors ha rebut una postal meva cada Nadal i ell sempre m'ha trucat per any nou. He estat un parell de cops a casa seva i ell un parell a casa meva. Quan em truca o em visita li agrada explicar-me les llargues temporades que s'està al seu poblet de la província de Terol. M'explica com n'està d'orgullós del seu hort. També em parla de la seva família, a qui vaig poder conèixer el dia del seu darrer servei com a conductor de TMB.
En definitiva, és una d'aquelles persones encantadores i plenes d'energia. No vaig ser l'unic usuari de la línia que l'apreciava. Uns altres passatgers fins i tot li van regalar un rellotge de butxaca com a comiat. Jo vaig ser més modest i li vaig dur unes ampolles de ví de Vila-Rodona.

Tal com deia, potser una amistat estranya. Però pensada en el fons, tan estranya? Què té d'estrany mantenir una coneixença amb una persona a qui veus quasi cada dia durant tres anys? No és potser estrany que succeixi exactament a l'inrevés? Tan fredes ens hem tornat les persones que això ens pugui semblar estrany?

El Documental de l'Al Gore

Divendres passat vaig tenir l'oportunitat de veure el famós i guardonat amb un Òscar, documental de l'Al Gol sobre el canvi climàtic com a activitat del grup d'energia i sostenibilitat.
No és que fos un documental que em creés una gran il·lusió o espectativa, generalment prefereixo les coses fetes amb menys bombo i plateret.

És un documental molt americà. No és cap crítica, simplement és un fet. Està enfocat i presentat d'un forma que normalment als nord-americans els fa molta gràcia i emociona molt, i als ciutadans de la vella europa ens en fa bastanta menys. Però bé, cadascú pel seu mercat. En tot cas, em va donar la sensació d'estar veient un d'aquells documentals que ens passaven a l'EGB.

Té l'avantatge de que ho explica tot de forma bastant gràfica i entendora tot i que potser hagués preferit menys espectacle i una mica més de visió científica.

En tot cas, després de veure'l un s'acaba fent certes reflexions. Benvinguts els polítics que en un moment o altre s'acaben divulgant coses que quan ells ostentaven càrrecs de molta responsabilitat (com el de vicepresident dels EEUU) no feien. Però bé, també li puc suggerir de deixi de voltar amb el seu Lincoln Towncar amb xofer i de viatjar en la ineficient Business Class.

Is EB3GCP back?

Amb els nous canvis legislatius, sembla que m'han tornat relativament les ganes de rependre una de les meves velles aficions: la ràdio.

Dilluns em va donar la neura i vaig trucar al Carles per preguntar-li què comprar. Si fa uns anys un servidor era com una enciclopèdia vivent en equips, antenes i legislació, ara no se ni quins equips es fabriquen. Bé, al final la broma "només" ha sortit per 1.200€. Ara, que si ho comparo amb els preus dels equips fa 7 o 8 anys, ja m'agradaria haver tingut aquests xollos llavors quan un equip monobanda de UHF valia 70.000 ptes. Ara tinc un tot-banda tot-mode per 600€.

Doncs al final ha caigut un YAESU FT-857 i la galàtica antena autoajustable ATAS-120, que vistes les dimensions ja veurem com la posem al cotxe sense que sembli un missil. Així que amb l'emisora, l'antena, el duplexor i el kit de separació del capçal he agat el portante i cap a Telecos a incloure-la a la llicència.

Primer cal dir que el funcionari de radioaficionats, el Jaume, avui estava de bona humor, per tant, tot com una seda. Per la resta, agradablement sorprés per la facilitat de tràmits que hi ha ara i que ja m'hagués agradat trobar en els meus inicis. Ja no cal ni dur l'equip a revisar. Tampoc aquelles carpetes plenes de fotocòpies de tota la documentació. Només cal dur la factura i el certificat d'acceptació. Signar un paper amb els canvis sol·licitats, i a còrrer!

Per tant, ara ja només quedar muntar-la al cotxe, que això serà una altra história que ja veurem, per què jo, encara no tinc clar per on passar els cables. Em temo que tocarà treure el trepant.

El Regidor House

Si la medicina té un "Doctor House", no en pot tenir un la política? No cal anar gaire lluny, Joan Puigdollers és el "Regidor House" de l'Ajuntament de Barcelona

D'en Joan Puigdollers en valoro i aprecio diverses coses. Coses que potser no són les més adients per "tractar" amb la ciutadania. Però ningú és perfecte. És una persona d'aquelles que no té gaires péls a la llèngua. És a dir, deixar anar les coses clares i sense embuts. I ja se sap, a vegades (o quasi sempre), dir quatre veritats no acostuma a agradar gaire. Suposo que aquesta forma de fer m'agrada perquè no en difereixo gaire. L'altre dia ho pensava, fa uns anys era més diplomátic. Bé, la veritat és que encara ho puc ser si m'interessa, però cada cop m'interessa menys.

D'en Puigdollers sempre he pensat que va nèixer a l'Ajuntament. Quan hi van posar la primera pedra segur que ja se'l van trobar allà. Coneix com ningú tots els entrellats de "La Casa Gran".

La llàstima és que a vegades hom té la sensació que si compten amb ell és només pels seus coneixements i la gran capacitat de treball que demostra. Lògic si fem un repàs als seus companys de grup municipal, dels que prefereixo no opinar en la seva majoria per no ferir susceptibilitats. Li veig un futur "complicat" si els resultats de les properes eleccions són els que diuen les enquestes, però estic segur que fins i tot enmig de la tempesta, sabrà trobar els aliats de veritat que l'aprecien amb les seves virtuts i defectes. Encara pot fer molt pels ciutadans de Barcelona.

Cracòvia - IV

Tot allò bo s'acaba, especialmente les vacances.

No em costa gaire fer les maleta, al cap i a la fí gairebé ni l'he obert, per tant només afegeixo les minses noves adquisicions. Baixo a esmorzar i torno a recollir l'equipatge. Una ullada final no impedeix seguir amb la tradició, m'acabo deixant el darrer exemplar d'Aviación Comercial així que li hauré de dir a en Gus que m'en porti un demà aprofitant que hi ha mini-meeting d'spotters a l'aeroport.

Pago la factura i ja tinc a la porta el cotxe que m'espera per dur-me a l'aeroport. Arribo una mica abans de les dues hores i no em sorprén que no hi hagi ningú d'Alitalia. Ni a mostradors ni a oficines.
Finalment a les 10 del matí obren els mostradors i puc facturar, just quan em donen les targetes d'embarcament em truquen de COM Ràdio per fer un directe de 5 minuts sobre els spotters que teniem programat. Em diuen que en 15 minuts em truquen i per tant prefereixo no endinsar-me cap el control de seguretat. M'assec esperant i fullejo un exemplar de la revista que edita el petit aeroport. Sorprenent, fins i tot dediquen dues planes a les fotos del grup d'spotters locals, els "EPKK Spotters", a veure si n'aprén AENA.
El telèfon torna a sonar, ja em posen a l'espera i, cinc minuts després entro en directe. Preguntes? Les habituals. Quí? Qué? Com? On? Per què?...tot i això és magnífic que un mitjà s'interessi per la nostra peculiar afició.

Ara sí, un cop acabat m'endinso cap els budells de l'aeroport i creuo el control de seguretat, fet per uns militars (o ho semblen) que imposen bastant. Aquí cal treure's les sabates. Això de les diferents regulacions és demencial. Al final jo no saps ni a quins aeroports t'has de descalçar, en quins pots portar líquids a bord, etc. Tot per la nostra seguretat, evidentment.

Interiorment la terminal és minúscula, i la majoria de vols surten per una única porta, així que allò és un cafarnaüm de RyanAir, Bristih Airways, Alitalia, etc. M'en vaig cap a la sala VIP, que seguint les dimensions de la terminal, també és minúscula. A dins hi ha un escandalós grup d'anglesos. Allà a on van (fora del seu país, es clar), es fan notar.

Iniciem l'embarcament puntualment fent el trajecte entre la terminal i l'avió (25 metres) amb una jardinera. Allà ens espera el nostre Embraer-145 "I-EXMH". El vol perfecte, les vistes sobre els Alps espectaculars. I com a premi, un espectacular encreuament de quatre avions, un d'ells un A-340 de Gulf Air. Impressionant.

Arribem a Milà i aquí cal tornar a creuar un control de seguretat. És increïble la gent com pot arribar a ser d'ineficient. Segueixen creuant l'arc metàl·lic amb el rellotge, les joies, el cinturó, etc. Cues inacabables i passatgers en trànsit desesperats. Compro una caixa de kilo de xocolatines Lindt al duty-free, donat que les provisions a casa ja són minses i faig cap a la Sala Monteverdi a esperar els 45 minuts que falten per agafar l'avió a Barcelona. A l'hora prevista pugem a l'avió, un A-321 amb matrícula "I-BIXZ". Completament sorprés, ens deixa a Barcelona en només una hora de vol. Tant avançament només serveix per a compensar els 45 minuts que triguen en sortir les maletes.

Cracòvia - III

Tercer dia a Cracòvia.

Ahir a la tarda, després de baixar-me de l'autobús que em va retornar a la ciutat va tocar sessió obligada de shopping en unes inmenses galeries comercials que hi ha al costat de l'estació de tren que m'havia aconsellat el recepcionista de l'hotel. M'esperava una cosa una mica "depriment" i contràriament a allò esperat, les galeries i les botigues presents eren absolutament magnífiques i farcides de primeres marques. M'emporto un polo, un jersei i la corresponent roba interior. Si algú es pensa que això d'anar de compres a compte de la companyia d'assegurances, que ho provi. Que provi anar a comprar sense cap ganes, en una ciutat que no coneix, malgastant temps que dedicaria a fer turisme i, comprant coses com mitjons.

Però bé, ara ja sóm al matí, darrer dia de visita, i al menys tinc roba "fresca". Baixo a esmorzar de molt millor humor. Em diverteix observar el "personal" present. Molts anglesos. Arriba una parella jove, anglesa. Ella es dirigeix als cambrers amb molt poca educació, ratllant la grolleria. Els diners poden pagar hotels cars, però no beneixen la majoria dels seus posseïdors amb una cosa tan important com tenir classe. Hom pot ser exigent amb el servei que es paga, però mai maleducat, groller o suficient.

Avui toca visitar la ciutat de forma intensa. Em decideixo començar per allò que tinc més a prop: El Castell de Wavel. Tal com succeeix a Praga, la denominació "castell" s'esdevé més a una Catedral i els palaus de govern, que a un castell tal com podem pensar. I així és, una magnífica Catedral, i els Palaus a on van residir els Reis de Polònia durant cinc-cents anys. Tot el conjunt resulta magnífic i està perfectament cuidat.

Baixo del "castell" i em dirigeixo cap el barri Jueu, cap a Kazimierz. El passeig és tranquil i em permet barrejar-me i caminar pels carrers a on viu la gent. M'agrada sempre tenir una visió àmplia del com viu la gent a les diverses ciutats que visito. Edificis "soviètics" es barregen amb construccions que contenen detalls art-decó. Cal dir però, que hi ha molts, massa edificis en un estat de conservació lamentable. Em vaig endisant per Kazimierz, les diverses Sinagogues i els plànols per anar resseguint una ruta jueva em van perment visitar aquest barri. Hi regna la tranquilitat i el silenci. És obvi que els turistes no si deixen caure en excés, tot i que sí que n'hi ha, facilment reconeixibles amb els plànols a la mà. Primer no hi caic, però després tanta tranquilitat en dissabte em sorprén. Em sorprén fins que novament penso...dissabte? barri jueu? avui es Sabbath! Per tant, dia de descans.

Finalment em vaig acostant poc a poc al centre. Un bonic "sender" enjardinat anella tot el centre històric tal com el Ring a Vienna. L'església d'on Joan Pau II va ser capellà. Bonics carrers plens de botigues. Molta gent duent unes cistelletes de vímet amb ous i aliments camí de la seva parròquia per a beneïr-les. Un jove noi vestit de monjo franciscà. Moltes monges. I finalment la plaça major. Inmensa. Amb el tamany de quatre illes de l'Eixample. Plena de petites barraques a on es poden comprar objectes d'artesania, vi calent o menjar típic. Compro algunes coses de record. Un fermall de plata i ambre per l'àvia i uns peluixos per les veinetes. Serà en realitat tot el que compri de record.

Paro a dinar en un restaurantet a les arcades de la plaça. El menjar correcte però el servei molt passota. Al final, cansat ni demano postre. El compte i adéu. Entremig aprofito per trucar a l'aeroport i preguntar per l'estat del meu equipatge. Al·leluia!!! Em diuen que ja està camí de l'hotel. S'ha posat a ploure una mica, així que apreto el pas cap a l'hotel. Finalment em retrobo amb la meva maleta. Estic cansat i vull estirar-me una estona, però al cap de poca estona, el servei d'habitacions truca a la porta: em sorprenen amb un plat amb uns ous i un conill de xocolata. La pasqüa ha arribat a l'habitació.

Ara sí, calçat amb les meves botes, surto novament a passejar. No trigarà en fer-se fosc i vull aprofitar de fer les darreres fotos. Hi ha una llum bonica. Ataronjada.

Finalment, ja fosc, torno a l'hotel. El pianista es posa a tocar, i decideixo baixar a llegir al bar amb una cervesa. Més tard, passo a l'sports bar a fer un mos mentre miro el Barça. Empat a zero amb el Saragossa. Millor tornem al bar a llegir mentre tasto un dels dos-cents vodka dels que disposen.

S'acosta ja l'hora d'anar al llit. Demà m'espera tot el viatge de tornada.

Cracòvia - II

Obro un ull i veig al rellotge del televisor que són les 8 del matí. Encara tinc son, així que torno a aclucar l'ull i faig mitja volta al llit. Obro novament l'ull, ja són les 9:30. El llit és fantàstic però estic baldat, així que m'arrossego cap a la dutxa.

Surto de la dutxa i la simple idea d'haver-me posar la mateixa roba del dia anterior em treu de polleguera. Però bé, més val que faci via i baixi a esmorzar abans de que passi l'hora. El buffet és extraordinari però no tinc gaire gana. Dos croissanets, formatge, iogurt i suc de taronja. Acabo ben aviat. Pujo novament a l'habitació i carrego la càmera.

No tinc gaire clar a on anar, però em sembla que em decideixo per Auschwitz. Vaig resseguint el mapa de la ciutat per arribar a l'estació d'autobusos, però estic tant desconcentrat que al cap de més de mitja hora me n'adono que estic anant en direcció contrària. Estic perdent facultats, perquè sempre m'he orientat molt be arréu a on sigui. Bé, finalment arribo a l'estació d'autobusos i veig que el bus cap a Oswiecim surt de l'aparcament G4. Ja em fan mal els peus. Les botes per caminar són a la maleta "perduda" i les sabates que porto són poc agraïdes per a fer llargues caminades sobre superfícies poc regulars.

Puntualment arriba l'autobús, força atrotinat. El bitllet em costa 7 Zl. (menys de 2€), per un trajecte de 70 Kms. Sortim de Cracòvia i ens endinsem per carreteres regionals en un estat de conservació bastant dubtós. Observo també que la forma de conducció dels polonesos podria qualificar-se de bastant temerària.
L'ambient "rural" és força més modern del que m'imaginava. Bastantes cases força modernes al costat de construccions antigues i mal conservades. Però quasi totes ténen un denominador comú: gallines al jardí. Sí, 3, 4 o 5 gallines corrent pels jardins. Bé, és una bona fórmula per obtenir ous frescos!
La vista s'em perd per les grans extensions de boscos. Sempre m'impressionen molt els boscos que veig pel nord i l'est d'Europa.

Una hora i mitja després l'autobús ens deixa a la porta del museu d'Auschwitz. Hi ha força gent, tot i que sense aglomeracions. Em recorda una mica a la visita a la Zona Desmilitaritzada de Corea: Un parc temàtic de la por i l'horror.

L'accés a l'interior del camp de concentració és una mica confús de trobar. Està a dins de l'edifici "Museu", en una porta petita. Prefereixo obviar la visita al Museu. Amb els documentals que he vist els darrers dies, ja n'he tingut prou.

La portella amb la frase "Arbeit Macht Frei" ens dona la "benvinguda" al camp. Era una imatge que tenia guardada al cap des de que la vaig veure en un llibre de "ciències socials" feia molts anys. Ara però, era autèntica i tangible. La tenia davant.
Vaig endinsar-me cap a dins intentant separar-me d'un parell de grups organitzats i vaig començar a resseguir els camins de grava vorejant el doble filat espinós que en el seu temps estava electrificat. Hi ha molts "blocks" (edificis) que es poden visitar. Alguns contenen simples exposicions. Altres són tot ell l'exposició: el block mèdic, el block presó, etc. Cal tancar els ulls, retrocedir en el temps i fer volar una mica la imaginació per sentir esgarrifances. Finalment, apartat de la zona principal, es troba l'edifici que conté la cambra de gas i el crematori amb quatre forns. La Xemeneia. Deien els presos que d'Auschwitz només s'en sortia per la Xemeneia. Tot i que pensar profondament en "tot plegat" ha de posar a qualsevol malalt, comparteixo les reflexions de Primo Levi al seu llibre "Si Això és un home", a on diu que la seva posterior visita (molts anys després) a Auschwitz no el va impresionar. En part té raó, ara és massa asèptic. Massa ben cuidat, amb parterres arranjats, arbres, etc. Ara és simplement un museu.

Surto del camp i em dirigeixo a agafar el bus llançadera que em durà a Auschwitz II, o més ben dit, a Birkenau. El complex d'Auschwitz el formàven Auschwitz, Birkenau, Mònowitz i la fàbrica de goma sintètica de la Buna, ara una enorme petroquímica.

Tres quilòmetres separen els dos camps. De Birkenau hom té la imatge de la porta amb la via del tren. Trens que descarregaven milers i milers de deportats, d'éssers humans de qui la seva vida va dependre en molts casos simplement del cantó del tren pel que van baixar.
Birkenau és enorme. Simplement inmens. I gairebé en el seu estat original. Els barracons de fusta, les ruines dels barracons destruïts, les restes del que havien estat els quatre crematoris, magatzems, garites... Sembla que el temps s'ha aturat. Només els visitants creem l'espai-temps actual.
El caminar pel camp és penós.El dia és gris i fresc. Imaginar-se les desenes de milers de persones que allà sobrevivien sota el fred i la neu posa els pels de punta. Si a mi em fan mal els peus, no vull ni pensar qué era caminar amb esclops de fusta i anar vestit amb una camisa a ratlles.

Finalment m'en torno cap a la parada de l'autobús que m'ha de tornar a Cracòvia. Aquest cop faig els tres kilómetres a peu. No se si el subconscient em vol fer reviure el camí que molts van fer anys enrera.

Cracòvia - I

Primera regla per a viatjar tranquil: Evitar operacions sortida/tornada.

Maleta, motxilla, documentació, entreteniment, etc...i apa, cap a l'aeroport. Arribo al Prat amb dues hores d'avançament i allò ja és un maremàgnum de passatgers. Sí, és la tarda del 5 d'Abril i estic en la segona fase de sortida de Setmana Santa.

Em dirigeixo cap els mostradors d'Alitalia, i sort que puc usar els de "Magnifica Class", perquè els de "Economy" estan a rebentar. Els passatgers del davant ja estan sent reenrutats per un vol cancel·lat o una connexió perduda. Altres comentaris caçats al vol, tampoc fan témer res de bo. La noia m'atén amb una pregunta "Roma o Milà?". I jo: Cracòvia, via Milà!. Doncs el vol a Milà ja va amb una hora de retard i no li deixa emetre la targeta d'embarcament del Milà-Cracòvia. Malament comencem, això vol dir corredisses i bufetades per Malpensa sense tenir la connexió garantida.

Vinga, passo el control de seguretat i m'en vaig cap a la Sala Canudas a esperar. Aigua, patates fregides i anar vigilant de tant en tant l'estat del vol MXP-KRK, que veig que va ple al 100%, mentre que al BCN-MXP tenim 27 butaques lliures. Res, el vol a Cracòvia segueix puntual. Finalment, m'avisen per embarcar. Pujo a l'avió, un A-321 batejat com "Piazza de San Marco" i amb matrícula "I-BIXI". Premi, m'han donat sortida d'emergència, llàstima que no sigui un viatger que l'apreciï gaire en vols curts. Hi passo fred i no m'agrada l'espetegar de la porta pel canvi de pressió. Finalment ens enlareim i un cop autoritzats engego l'iPod nano...i es penja. La mare que el va matricular... com un vulgar Windows, i no es deixa ni resetejar. Doncs apa, res de música tu. Seguim bé...

Aterrem a Milà-Malpensa amb un ús i abús de frens i reverses memorable i vinga, a còrrer que l'altre vol s'enlaira en 20'. A la sortida del finger una noia d'Alitalia fa de "mostrador de trànsits" i ens va atenent a tots els connexionats. Directes a la porta, allà ens donaran la targeta d'embarcament. Passo de còrrer com un esperitat per la terminal. Ja fa temps que ho he deixat de fer.
Arribo a la porta i em trobo a una parella que també ve de Barcelona. Dues "ultra-pijes", que crec franceses, també estan a la porta amb la seva targeta d'embarcament tot i que de moment no les han deixat passar . La noia d'Alitalia, lleugerament aterroritzada. Finalment, les prioritats manen: Els passatgers en connexió van primer. Aixì que la pija i la seva amiga es queden a terra i nosaltres volem. Pujem a la jardinera i apa, ja sóm a l'escaleta de l'Embraer 145, "I-EXME" i batejat com a "Gugliemo Marconi".
Després d'un plàcid vol, toquem pista a l'aeroport "Balice-Joan Pau II".

Bé, ara arriba el moment temut: les maletes. Hauran fet el trànsit? Doncs no, les maletes s'han quedat a Milà. I això que anàven etiquetades com "Short Connection". Apa, a omplir el PIR...i a sobreviure amb la roba posada. Sort que el bluff i el polar els duia a sobre.

Finalment, sense maleta surto amb l'esperança que el xofer de l'hotel no hagi guillat fart d'esperar. No, està allà. Completament rebentat, em deixa a la porta del Sheraton amb la meva motxilla fotogràfica. Al menys em donen una habitació magnífica, àmplia i amb vistes al Vistula i al Castell de Wavel. Ara comença el seguit de trucades a American Express per a iniciar el seguiment de la maleta i informar-me de l'assegurança per retard d'equipatge. A les dues de la matinada aconsegueixo finalment ficar-me al llit a dormir. Demà tindrem un dia intens. Visita encara sense concretar i 400€ per gastar en articles de primera necessitat.

Sigma 10-20

Nova incorporació a l'equip. Si la darrera va ser el flaix SB-600, aquest cop més vidre: El SIGMA 10-20 mm. EX

Si el pas a Digital amb el factor d'ampliació d'1'5 va representar un crit d'alegria amb les focals llargues, amb els grans angulars va ser tot el contrari. El 24 mm. va convertir-se en un 35, i el 18 en un 27. És a dir, res d'ultra grans-angulars.

Finalment, copet de cap, i per un molt raonable preu de 499€ m'he decidit per aquesta óptica que equival en format convencional en un objectiu de 15mm. de focal.
Hi havia altres dues opcions, la de Nikon i la de Tokina, ambdues en el rang de focal de 12-24 i un pél més lluminoses. He preferit sacrificar un diafragma de llum per 2 mm. extres de focal a la banda angular.

Primeres impressions
L'embalatge és el "classic" de SIGMA, res per a tirar cohets. Capseta de cartró, el parasol embossat en plàstic i, l'objectiu també dins d'una bossa col·locat dins el seu estoig negre. En la meva opinió, l'estoig és massa ample i protegeix poc l'òptica.

Respecte l'objectiu en si mateix, presenta un nivell de construcció i acabat realment bo. Agradablement "pesant", té un acabat rugós en negre mat. El tacte de l'anell de l'objectiu és molt agradable. Lleugerament "viscós" facilita l'enfocament en mode manual. Sobre l'anell de zoom, només dir que pel meu gust, una mica dur, tot i que imagino que amb l'ús s'anirà suavitzant. En definitiva té una magnífica aparença.

Primeres proves
Fetes a casa jugant una mica, donen la impresió de que aquest SIGMA ofereix una molt gran definició i una quasi inexistent aberració cromàtica. Certament presenta els seus millors resultats diafragmat a f7.1 o f8, però no ens decebrà sota cap circunstància.

Anirem provant...