Tristament la societat en que vivim cada cop està més farcida de gent que no sap estar a l'alçada de la responsabilitat que ostenta o desenvolupa. La política n'es un bon exemple. I potser millor diria la pre-política. Aprenents de polítics assedegats i enlluernats pel poder. Moltes vegades un poder vacu, però de gran apariència i que com més aparatós millor, fa embogir als i les joves que no són capaços de mantenir un comportament decorós ni a l'alçada d'allò què representen. Però hi ha coses que es noten. Es com saber dur un vestit. Posar-se una americana i uns pantalons no té gaire secret, però saber dur aquestes dues peces, ja és una altra cosa.
Ara, des de fa unes poques setmanes, a la Federació de Viles de Barrufetaires ténen un nou Pare Barrufet. Ha arribat sense gaire pena ni glòria. En realitat l'han tingut que espentar, així que ja veieu. És una Federació de Viles entre un estil a la Suïssa i a la Mexicana, el que vol dir que les diverses viles ténen una quota de poder sobirà molt elevat, però de calers en toquen pocs. Tot i que em sembla però, que més val en aquest cas gaudir d'aquesta independència.
Amb l'elecció del nou Parlament Federal se n'ha armat una de ben grossa. Vaja, que la meitat de les Viles no es parlen amb les altres, i tot plegat ha acabat en un Govern Federal bastant endogàmic i ple de Caps d'Estat d'algunes Viles, el que sempre acaba comportant conflictes d'interessos difícils de resoldre.
Però bé, sembla que el Pare Barrufet no sap estar a l'alçada de les circumstàncies a que obliga el seu càrrec. Quan un és el Pare Barrufet ha de saber que li tocarà tractar amb els Barrufets amics i amb els Barrufets díscols, són les coses de l'ofici. És pensa que ignorant a alguns Caps Barrufets podrà oblidar-se i evadir-se dels seus problemes, quant realment la situació és ben al contrari, cada cop s'endureix més. Hi ha una expressió anglosaxona per definir al nou Cap Barrufet, que m'encanta i ho defineix molt bé: "unfit".
30 juliol 2007
28 juliol 2007
I es feu la llum!
Va costar. La veritat és que va costar, però al final es va poder començar a restablir el servei. Cal treure's el barret davant dels tècnics de les subestacions de Barcelona (i província), que van agafar plànols i van començar a esprèmer el cervell buscant sol·lucions.
Gràcies a haver-se salvat els transformadors, s'han pogut fer diversos invents. Alimentació per les preses de 25kV. i distribució per les de 11kV. deixant les de 220kV. a l'aire, pendents de poder connectar les línes de REE provinents de SE Urgell i SE Badalona, deixant Maragall en antena de cada transformador extrem, ja que a l'haver-se cremat el GIS no hi ha interrupcions.
També la famosa línia de 25kV. de "Vilanova", la de la rasa del carrer Lepant, ajuda a estabilitzar més la situació, tot que la càrrega que arriba a passar per aquests cables obliga fins i tot a protegir-los del sol per evitar que s'escalfin encara més. Tampoc la subestació mòbil va voler arrencar a la primera, però la magnífica feina de la gent de proteccions i telecontrol ho va permetre.
Ara només queden dues coses: Poder connectar els cables de 220kV. als transformadors per retornar-li a la subestació l'alimentació requerida per alimentar als seus abonats de forma més tranquilitzador (és la subestació amb més abonats de tot l'Estat, més de 100.000), i ser prudents en el consum elèctric, perquè tal com es diu, i no s'enganya a ningú, la xarxa està en un estat realment precari.
Durant els dies que he estat present a Maragall he pogut veure com la gent apareixia de les galeries bruts com miners de carbó. Una feina titànica i només agraïda internament en saber que s'estava fent una feina vital i contra-rellotge. Veure les penoses condicions de treball i comprovar com després els treballadors eren "agraïts" amb el llençament d'ous o el quasi linxament de personal de brigades mòbils per part de veïns, produïa vergonya i indignació.
La normalitat trigarà en arribar. Trigarà molt. Però de moment, a ningú se li podrà dir que, en la seva feina, no ha fet tot el possible, perquè una cosa si que he aprés treballant en aquest sector, a la majoria ens apassiona la nostra feina i la fem amb orgull de saber que estem donant un servei que afecta a milions de persones. Treballar de nit o en condicions climatològiques complicades, pujar-se a torres a justar antenes, caminar per galeries o passejar-se per parcs d'alta tensió no s'acaba compensant amb certa quantitat de diners. Hi ha alguna cosa més que et porta a fer-ho.
Gràcies a haver-se salvat els transformadors, s'han pogut fer diversos invents. Alimentació per les preses de 25kV. i distribució per les de 11kV. deixant les de 220kV. a l'aire, pendents de poder connectar les línes de REE provinents de SE Urgell i SE Badalona, deixant Maragall en antena de cada transformador extrem, ja que a l'haver-se cremat el GIS no hi ha interrupcions.
També la famosa línia de 25kV. de "Vilanova", la de la rasa del carrer Lepant, ajuda a estabilitzar més la situació, tot que la càrrega que arriba a passar per aquests cables obliga fins i tot a protegir-los del sol per evitar que s'escalfin encara més. Tampoc la subestació mòbil va voler arrencar a la primera, però la magnífica feina de la gent de proteccions i telecontrol ho va permetre.
Ara només queden dues coses: Poder connectar els cables de 220kV. als transformadors per retornar-li a la subestació l'alimentació requerida per alimentar als seus abonats de forma més tranquilitzador (és la subestació amb més abonats de tot l'Estat, més de 100.000), i ser prudents en el consum elèctric, perquè tal com es diu, i no s'enganya a ningú, la xarxa està en un estat realment precari.
Durant els dies que he estat present a Maragall he pogut veure com la gent apareixia de les galeries bruts com miners de carbó. Una feina titànica i només agraïda internament en saber que s'estava fent una feina vital i contra-rellotge. Veure les penoses condicions de treball i comprovar com després els treballadors eren "agraïts" amb el llençament d'ous o el quasi linxament de personal de brigades mòbils per part de veïns, produïa vergonya i indignació.
La normalitat trigarà en arribar. Trigarà molt. Però de moment, a ningú se li podrà dir que, en la seva feina, no ha fet tot el possible, perquè una cosa si que he aprés treballant en aquest sector, a la majoria ens apassiona la nostra feina i la fem amb orgull de saber que estem donant un servei que afecta a milions de persones. Treballar de nit o en condicions climatològiques complicades, pujar-se a torres a justar antenes, caminar per galeries o passejar-se per parcs d'alta tensió no s'acaba compensant amb certa quantitat de diners. Hi ha alguna cosa més que et porta a fer-ho.
24 juliol 2007
Il·luminats a les fosques!
Ahir vaig tenir el privilegi de viure la gran apagada de Barcelona quasi en directe. I dic quasi, ja que quan vaig arribar a la subestació de Can Jardí per revisar un equip amb la de Collblanc, feia cinc escassos minuts que havia succeït el "zero" a Collblanc. Quatre línies de 110 kV. i 2 de 220 kV. estaven amb els interruptors oberts. Al cap de poca estona m'assabento que de "Maragall surt fum". Poc a poc em va arribant més informació: Urgell amb un zero i danys, Sant Just amb un zero, Santa Creu d'Olorda completament aillada, i que a Maragall hi havia un gran incendi que ha acabat destruïnt el GIS més antic.
Tot plegat, Llei de Murphy. Un cable d'alta tensió es trenca (una cosa extraordinària però no impossible) i cau al pitjor lloc possible: a la unió de barres del parc d'alta tensió de Collblanc. Aquest fet, dispara totes les línies de la subestació deixant-la a zero. De retruc, tota la càrrega d'Urgell sembla passar a la línia de Maragall i, aquesta s'incendia. Així de simple i així d'espectacular. Centenars de milers d'abonats a les fosques i uns danys espectaculars.
Avui, un dia després m'he desplaçat per feina a Maragall. La visió era allò que es diu Dantesca. Negror, calor i sutge. Tota la zona baixa, a on està el GIS, completament cremada. Cables d'11kV del gruix d'un braç, completament fosos. Cables de parells volatilitzats. A la cinquena planta, la calor encara existent feia suar de valent, i un sutge negre com el carbó ho impregnava tot.
Allò era com un formiguer. ENDESA, REE, Spark Ibérica, Maessa, Acciona, Areva, etc. Tothom ha enviat a Maragall el seu exercit de treballadors que treballen sense descans per a reposar el servei. Fins i tot s'ha portat un petit GIS muntat en un tràiler. Ningú no podrà dir que tothom ha posat tota la carn a la graella.
Però apart de tot això tenim els Iluminati, els experts ciutadans que saben de tot i no es tallen un pél en explicar-ho per televisió. Tampoc és que els polítics hagin ajudat gaire (deixant apart de que a algun encara se l'espera). Que si manca d'inversions, que si és una vergonya, que si ciutat tercermundista, que si no puc baixar a la perruqueria, que si això hauria d'estar previst...
Realment és meravellós saber que el món compta amb tants experts en energia i electricitat.
Per començar, no se si cal recordar els black-outs de Nova York (ciutat del tercer món com tots sabem) o l'apagada a mitja europa de no fa gaires mesos. Que és greu que a Barcelona tindrem ciutadans sense energia elèctrica durant més de dos dies? És evident que sí. Però més enllà d'això, i de posar un remei temporal a aquest problema, que aconseguir més de dos-cents grups electrògens és tots una proesa, moltes de les restants paraules escoltades són de pura gratuïtat. Entre elles la del col·legi d'Enginyers.
El que va passar ahir no és cap resulta de manca d'inversions, ni de manca de manteniment. El que va passar ahir va ser pura i simplement un accident fortuït amb gravíssimes conseqüències per un efecte dominó gens desconegut en la gestió elèctrica. Cal recordar que les subestacions de Mata, Vilanova, Poblenou, Tànger, Sant Andreu, Sant Martí, Trinitat i Penitents han aguantat estoicament, i que la de Sants va recuperar sense problemes. Per tant, tot no està tant malament.
Tristament, l'incendi de Maragall és realment complicat de solventar. Destruïr un GIS significa virtualment la destrucció de la subestació. I és encara més trist que hagi succeït a Maragall, que m'atreviria a dir que és una de les instal·lacions més cuidades i ben mantingudes que conec. Sempre s'hi treballa amb una correcció procedimental exquisida, i fins i tot, es podria dir que s'hi pot menjar a terra d'impoluta que està. Tampoc podria criticar a REE, que manté unes instal·lacions amb un nivell envejable i, no ens equivoquem, és una empresa puntera en la gestió d'energia com a ens neutre i regulador.
És per això, que quan hom escolta i llegeix tantes bajenades, el primer que pensa és que alguns es podrien dedicar a fer menys cassolades i anar amb l'escombra a Maragall a netejar el sutge de les galeries. Si la gent veiés i fos capaç d'entendre la situació en la que es troba la subestació i les dificultats de treballar-hi, tancaria la boca de cop.
Però no voldria acabar obrint una certa reflexió. Avui, en un Punt de Suport soterrat en ple Eixample hem pogut comprovar problemes de cobertura a la xarxa mòbil, provocat per l'exhauriment de les bateries de les Estacions Base de telefonia. Això, entre d'altres comentaris rebuts per amics, m'ha fet pensar no en la vulnerabilitat d'una xarxa elèctrica, que això ja és un fet bastant conegut pels experts, sinó per la nostra vulnerabilitat i dependència de certs productes. Quedar-se sense xarxa de mòbil potser és l'anècdota. Però estem parlant de comunicacions, subministrament de carburants o aigua, neveres, ascensors, ordinadors, enllumenat, climatització, equips electrònics i un llarg etcètera. Ens hem plantejar l'elevada dependència que hem arribat a tenir amb l'energia elèctrica? Estan els països i les persones preparades per quan fallen aquests subministraments essencials? Amb les inundacions al Regne Unit parlen de dues setmanes sense aigüa potable. Ens imaginem estar dues setmanes sense energia elèctrica? I sense subministrament de benzina?
Mentre vigilava el "forat" de la trapa del Punt de Suport d'Indústria un home gran se m'ha acostat tot preocupat per dir-me que no sabia com mantenir l'insulina en fred. Doncs bé, li he dit, tal com em deia la meva àvia que féien a la seva època: Haurà de buscar algun lloc que venguin gel, i posar-ho tot, gel i insulina dins del congelador.
Tot plegat, Llei de Murphy. Un cable d'alta tensió es trenca (una cosa extraordinària però no impossible) i cau al pitjor lloc possible: a la unió de barres del parc d'alta tensió de Collblanc. Aquest fet, dispara totes les línies de la subestació deixant-la a zero. De retruc, tota la càrrega d'Urgell sembla passar a la línia de Maragall i, aquesta s'incendia. Així de simple i així d'espectacular. Centenars de milers d'abonats a les fosques i uns danys espectaculars.
Avui, un dia després m'he desplaçat per feina a Maragall. La visió era allò que es diu Dantesca. Negror, calor i sutge. Tota la zona baixa, a on està el GIS, completament cremada. Cables d'11kV del gruix d'un braç, completament fosos. Cables de parells volatilitzats. A la cinquena planta, la calor encara existent feia suar de valent, i un sutge negre com el carbó ho impregnava tot.
Allò era com un formiguer. ENDESA, REE, Spark Ibérica, Maessa, Acciona, Areva, etc. Tothom ha enviat a Maragall el seu exercit de treballadors que treballen sense descans per a reposar el servei. Fins i tot s'ha portat un petit GIS muntat en un tràiler. Ningú no podrà dir que tothom ha posat tota la carn a la graella.
Però apart de tot això tenim els Iluminati, els experts ciutadans que saben de tot i no es tallen un pél en explicar-ho per televisió. Tampoc és que els polítics hagin ajudat gaire (deixant apart de que a algun encara se l'espera). Que si manca d'inversions, que si és una vergonya, que si ciutat tercermundista, que si no puc baixar a la perruqueria, que si això hauria d'estar previst...
Realment és meravellós saber que el món compta amb tants experts en energia i electricitat.
Per començar, no se si cal recordar els black-outs de Nova York (ciutat del tercer món com tots sabem) o l'apagada a mitja europa de no fa gaires mesos. Que és greu que a Barcelona tindrem ciutadans sense energia elèctrica durant més de dos dies? És evident que sí. Però més enllà d'això, i de posar un remei temporal a aquest problema, que aconseguir més de dos-cents grups electrògens és tots una proesa, moltes de les restants paraules escoltades són de pura gratuïtat. Entre elles la del col·legi d'Enginyers.
El que va passar ahir no és cap resulta de manca d'inversions, ni de manca de manteniment. El que va passar ahir va ser pura i simplement un accident fortuït amb gravíssimes conseqüències per un efecte dominó gens desconegut en la gestió elèctrica. Cal recordar que les subestacions de Mata, Vilanova, Poblenou, Tànger, Sant Andreu, Sant Martí, Trinitat i Penitents han aguantat estoicament, i que la de Sants va recuperar sense problemes. Per tant, tot no està tant malament.
Tristament, l'incendi de Maragall és realment complicat de solventar. Destruïr un GIS significa virtualment la destrucció de la subestació. I és encara més trist que hagi succeït a Maragall, que m'atreviria a dir que és una de les instal·lacions més cuidades i ben mantingudes que conec. Sempre s'hi treballa amb una correcció procedimental exquisida, i fins i tot, es podria dir que s'hi pot menjar a terra d'impoluta que està. Tampoc podria criticar a REE, que manté unes instal·lacions amb un nivell envejable i, no ens equivoquem, és una empresa puntera en la gestió d'energia com a ens neutre i regulador.
És per això, que quan hom escolta i llegeix tantes bajenades, el primer que pensa és que alguns es podrien dedicar a fer menys cassolades i anar amb l'escombra a Maragall a netejar el sutge de les galeries. Si la gent veiés i fos capaç d'entendre la situació en la que es troba la subestació i les dificultats de treballar-hi, tancaria la boca de cop.
Però no voldria acabar obrint una certa reflexió. Avui, en un Punt de Suport soterrat en ple Eixample hem pogut comprovar problemes de cobertura a la xarxa mòbil, provocat per l'exhauriment de les bateries de les Estacions Base de telefonia. Això, entre d'altres comentaris rebuts per amics, m'ha fet pensar no en la vulnerabilitat d'una xarxa elèctrica, que això ja és un fet bastant conegut pels experts, sinó per la nostra vulnerabilitat i dependència de certs productes. Quedar-se sense xarxa de mòbil potser és l'anècdota. Però estem parlant de comunicacions, subministrament de carburants o aigua, neveres, ascensors, ordinadors, enllumenat, climatització, equips electrònics i un llarg etcètera. Ens hem plantejar l'elevada dependència que hem arribat a tenir amb l'energia elèctrica? Estan els països i les persones preparades per quan fallen aquests subministraments essencials? Amb les inundacions al Regne Unit parlen de dues setmanes sense aigüa potable. Ens imaginem estar dues setmanes sense energia elèctrica? I sense subministrament de benzina?
Mentre vigilava el "forat" de la trapa del Punt de Suport d'Indústria un home gran se m'ha acostat tot preocupat per dir-me que no sabia com mantenir l'insulina en fred. Doncs bé, li he dit, tal com em deia la meva àvia que féien a la seva època: Haurà de buscar algun lloc que venguin gel, i posar-ho tot, gel i insulina dins del congelador.
18 juliol 2007
Back from Prague!
Cinquena visita a la capital de Bohèmia. Cuna d'art, cultura i, fins i tot, bruixeria.
Feia 3 anys que no trepitjava la bella Praga. El darrer cop va ser un fred desembre. És una ciutat de la que no em canso i sempre acabo descobrint nous racons.
Aquesta darrera ocasió em va permetre refrescar la memòria d'anteriors visites bastant allunyades en el temps. Ubicacions de les coses, petits detalls sí, però importants i gratificants. És com quan menges una cosa que t'agrada, que si la vas tastant de tant en tant li vas descobrint nous secrets i matisos. Doncs amb Praga em passa el mateix, suposo que l'estat anímic de cada moment és responsable de la descoberta d'aquests petits detalls.
Una nova visita al Cementiri Jueu i a les Sinagogues em va fer recordar altres moments, apart de poder fixar-me més en alguns detalls que ja duia perfectament apuntats a la memòria. Destaco però la major falta de respecte del turisme, potser hi ha una decadència general, però en aquest cas per no ser respectuós i cobrir-se el cap allà a on toca.
D'altres indrets amb visita repetida n'hi ha la torre del rellotge, a on ja han posat un ascensor, tot i que continuo animant a tothom a que pugi per les rampes. I també a Petrin, aquest cop ascendent amb el funicular i baixant a peu podent observar el preciós parc/bosc.
Entre les interessants novetats. La pujada a la impressionant torre de televisió a Vinohrady. Les espectacules vistes de la ciutat i els voltants d'aquesta que es poden observar des d'allà són indescriptibles.
La descoberta d'alguns nous carrerons a la vora del riu, allà a on la majoria d'Ambaixades i l'hotel Mandarin Oriental han decidit establir-se, ha estat la cirereta del pastís. Són uns carrers tranquils, solitaris, amb un canal d'aigua i fins i tot un antic molí. Uns carrerons d'aquells que omplen l'esperit i conviden a tancar els ulls i deixar-nos endur només amb els altres sentits.
També una cosa que tenia pendent de fer, un volt amb vaixell pel Vltava. Res extraordinari, però que permet obtenir una visió des d'un punt diferent d'allò més important de la ciutat.
Tant diferent com pujar ja ben entrat el vespre al Castell, i anar baixant per Hradcany de nit, caminant quasi ben bé sol.
La situació de l'hotel també m'ha permés conèixer un nou districte a Praga, Smichov. Un districte residencial ple de vida, amb un nou gran centre comercial i cinemes. Potser una espècie de "Nou Barris", però només a 30 minuts a peu del centre.
Aquest ha estat un viatge sense càmera de fotos, però que m'ha permés pendre nota mental de moltes imatges. Imatges que he de fotografiar en una nova visita. Per què sí, vull tonar-hi. I ara m'agradaria tornar trobant-me Praga coberta d'un mantell de neu.
Feia 3 anys que no trepitjava la bella Praga. El darrer cop va ser un fred desembre. És una ciutat de la que no em canso i sempre acabo descobrint nous racons.
Aquesta darrera ocasió em va permetre refrescar la memòria d'anteriors visites bastant allunyades en el temps. Ubicacions de les coses, petits detalls sí, però importants i gratificants. És com quan menges una cosa que t'agrada, que si la vas tastant de tant en tant li vas descobrint nous secrets i matisos. Doncs amb Praga em passa el mateix, suposo que l'estat anímic de cada moment és responsable de la descoberta d'aquests petits detalls.
Una nova visita al Cementiri Jueu i a les Sinagogues em va fer recordar altres moments, apart de poder fixar-me més en alguns detalls que ja duia perfectament apuntats a la memòria. Destaco però la major falta de respecte del turisme, potser hi ha una decadència general, però en aquest cas per no ser respectuós i cobrir-se el cap allà a on toca.
D'altres indrets amb visita repetida n'hi ha la torre del rellotge, a on ja han posat un ascensor, tot i que continuo animant a tothom a que pugi per les rampes. I també a Petrin, aquest cop ascendent amb el funicular i baixant a peu podent observar el preciós parc/bosc.
Entre les interessants novetats. La pujada a la impressionant torre de televisió a Vinohrady. Les espectacules vistes de la ciutat i els voltants d'aquesta que es poden observar des d'allà són indescriptibles.
La descoberta d'alguns nous carrerons a la vora del riu, allà a on la majoria d'Ambaixades i l'hotel Mandarin Oriental han decidit establir-se, ha estat la cirereta del pastís. Són uns carrers tranquils, solitaris, amb un canal d'aigua i fins i tot un antic molí. Uns carrerons d'aquells que omplen l'esperit i conviden a tancar els ulls i deixar-nos endur només amb els altres sentits.
També una cosa que tenia pendent de fer, un volt amb vaixell pel Vltava. Res extraordinari, però que permet obtenir una visió des d'un punt diferent d'allò més important de la ciutat.
Tant diferent com pujar ja ben entrat el vespre al Castell, i anar baixant per Hradcany de nit, caminant quasi ben bé sol.
La situació de l'hotel també m'ha permés conèixer un nou districte a Praga, Smichov. Un districte residencial ple de vida, amb un nou gran centre comercial i cinemes. Potser una espècie de "Nou Barris", però només a 30 minuts a peu del centre.
Aquest ha estat un viatge sense càmera de fotos, però que m'ha permés pendre nota mental de moltes imatges. Imatges que he de fotografiar en una nova visita. Per què sí, vull tonar-hi. I ara m'agradaria tornar trobant-me Praga coberta d'un mantell de neu.
02 juliol 2007
Urban Funke
Ni aquells que creuen coneixe'm força bé, em conèixen del tot bé. Mai acostumo a deixar de ser un petit pou de sorpreses i desconcertar a la gent. El meu gust pels programes de safareig van ser un xoc, però ho sento, apart de culturitzar-me de forma sovint, també necessito una estona setmanal nekulturny. Per a les nits de divendres o dissabte no em ve especialment de gust tancar-me a llegir Goethe o Plató.
Amb la fotografia em ve a passar de tant en tant el mateix. Però de forma més suau ja que em falta "morro", "atreviment" o digues-li com vulguis. I de pas, també em sobra mandra, que és un factor important.
Donçs bé, apart de fotografiar avions i centrals hidroelèctriques, de tant en tant també em ve de gust fer alguna cosa diferent. Un dels temes que m'atrau a nivell fotogràfic són els Skaters. No se si el fet de veure'ls cada dia al costat de la feina hi té res a veure, però m'agrada fotografiar-los. Tota aquesta "cultura skate" la trobo ben curiosa i interessant de reflexar en imatges. Ja fa temps havia fet unes quantes fotos al MACBA, però aquest cap de setmana coincidint amb el Festival Urban Funke vaig gosar demanar una credencial de premsa com a free-lance. L'atreviment va funcionar i em van deixar entrar de franc i fer tantes fotos com vaig voler. I tantes com vaig voler van ser quasi 900 fotos en un parell d'hores, que no està gens malament. La primera tria n'ha eliminat més de la meitat. La segona encara en farà caure alguna més. De moment, segueixent en procés d'edició.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
