Tokyo Blues (Norwergian Wood)

Sempre quan viatjo m'enduc literatura suficient a sobre per a que mai m'en falti durant les meves escapades. Un llibre és un dels millors amics d'un viatger solitari com jo. De tant en tant intento compaginar aquest augment de pes al meu equipatge amb la comesa de barrejar-me amb la destinació des de la vessant literària.  No sempre ho aconsegueixo, no sempre hi ha bones històries, no sempre hi ha bons llibres. Seria com venir a Barcelona amb "L'ombra del Vent" sota el braç, senzill de comprendre, oi?...doncs d'això és tracta, de sentir-se una mica més proper en aquella terra, que de forma efímera en la nostra vida, ha esdevingut casa nostra. "Si això és un home", de Primo Levi és una literatura gairebé imprescindible si anem cap a Polònia i volem trepitjar les esgarrifadores terres d'Auschwitz/Bikernau. "Els Gossos de Riga" ens preparan per una imatge de Letònia més convulsa i misteriosa que l'actual, però no menys malenconiosa del que en realitat ens trobarem. "Historias de Londres", un magnífic i breu llibret que ens posarà al dia de petites curiositats de la capital britànnica.O "La dona que somiava amb un llumí i un bidó de benzina" ens durà a molts racons de la capital sueca. 

"Tòquio Blues" va ser l'elecció per a Japó. No la única, evidentment, però sí l'especialitzada en el destí. Titulat originalment com "Norwegian Wood", i traduït a casa nostra com "Tòquio Blues" era un llibre que ja havia sospesat en una visita anterior a l'Abacus que tenim a Sant Andreu. Aquell primer cop la vaig deixar de nou a la pila. Però uns dies abans de marxar novament a Japó vaig tornar a petar a ell. Bé, en certa manera el volia trobar. "Tòquio Blues, Haruki Murakami, edició de butxaca". Segurament l'hagués començat a l'avió, però es va quedar a la maleta. Bé, potser millor ja que així vaig obrir-lo entre els llençols del meu apartament de Tòquio i, després de que m'acompanyés en el trajecte en tren bala, fou a Kyoto on vaig acabar-lo. Potser és una obvietat dir que és un llibre molt japonés, però sí, és la impresió que em va donar. En Taro, un noi solitari ens conduirà per una -a vegades tòrrida-

història d'amor, tristesa, decepcions, amistat i realisme.  Llegir-la mentre ets a la seva terra permet no només entendre-la millor, sinó a més a més endinsar-te pels racons que hi aparèixen. Avui veig que l'autor està per Barcelona, que li han dedicat una entrevista a la premsa i que fins i tot l'Abacus el té en promoció. Passar els dits per sobre la coberta i fer-los lliscar sobre els fulls de paper barat m'han fet tornar al cap moments agradables...Shinjuku, el tren bala, el Japó rural, etc. A vegades llegir un llibre no és només capbussar-se en una història, és bo quan aquest ens permet reviure les pròpies històries de quan el vam llegir.